Opinió

Ensenyar és adoctrinar o viceversa

La paraula adoctrinar té mala premsa: “el professorat no ha d’adoctrinar”, “els llibres de text no han d’adoctrinar”, i se’ls investiga i es mira amb lupa els seus continguts i si han exercit prou bé l’autocensura. A partir de les denúncies sovintejades després de l’1-O i el 155, he anat llegint algun article sobre la necessitat educativa de parlar i opinar a l’escola, o a  l’ensenyament en general, sobre la realitat com a tasca inalienable de l’acció d’ensenyar, compte, però sense adoctrinar! Per l’edat que tinc vaig viure a la infància un adoctrinament/ensenyament sense fissures –por el imperio hacia Dios; España, una grande y libre; la pèrfida Albión– i la veritat em fa mandra escriure sobre aquest tema.

Volia aclarir-me i he buscat al diccionari del DIEC la paraula “adoctrinar”. La primera accepció significa “instruir (algú) en alguna cosa”. Volia assegurar-me’n, i he cercat la paraula “instruir” i trobo que és “donar (a algú) coneixements o informacions, especialment d’una manera metòdica”. Fent servir la lògica que vaig aprendre al batxillerat, adoctrinar seria per tant ni més ni menys que “donar a algú coneixements o informacions, especialment d’una manera metòdica”, que és el que fem a qualsevol ensenyament formal. És a dir, si no ho entenc malament, adoctrinar i ensenyar són termes intercanviables.

És cert que hi ha una segona accepció que donaria peu al sentit abominable de la paraula adoctrinar: “Fer entrar (algú) en certes doctrines, en certes opinions”. El Diccionario de la Lengua Española, per la seva banda, s’apunta com a única accepció a la mala premsa de la paraula i la defineix com “Inculcar a alguien determinadas ideas o creencias”.  Es podria fer una disquisició sobre les raons d’aquestes importants diferències entre les dues primeres accepcions de la paraula “adoctrinar” en el diccionari català i l’espanyol, però no és aquest el tema que em preocupa. Em quedo amb la primera accepció del DIEC, sent conscient del sentit pejoratiu que arrossega la paraula adoctrinar.

Ja he dit que em feia mandra escriure sobre aquest tema, però la lectura de unes declaracions de la ministra d’educació recollides per El Periódico el dimarts 2 d’octubre m’ha animat a fer-ho. Titulava el diari: “Celaá sobre l’adoctrinament: «L’educador ha de deixar la ideologia a la porta de l’escola»”. Al marge que m’imaginava un bonic conte sobre les ideologies aparcades a la porta de l’escola, una del CUP i una de Ciutadans, per exemple, allà juntes, a l’espera que acabi l’escola, avorrides o explicant-se acudits o convivint o barallant-se, dialècticament, això sí, no podrien arribar a les mans per la seva condició d’ideologies. Un altre possible conte explicaria que surten les respectives professores de l’escola, s’equivoquen, i la de la CUP es posa la ideologia de Ciutadans o viceversa. A part d’aquestes digressions de la meva imaginació la pregunta és, podem el professorat entrar a l’aula sense ideologies o fer un esforç incommensurable i una mica o força hipòcrita per dissimular-les?

Continuava la crònica de la compareixença de la ministra: “El seu departament està en contacte amb les editorials des de fa temps i es reuniran ben aviat –també perquè es garanteixi en els textos «la igualtat de gènere o els valors constitucionals»– i ha confiat que es pot «solucionar» el tema dels presumptes adoctrinaments.” Més interrogants: educar en la igualtat de gènere o els valors constitucionals no és adoctrinar? Educar en valors, simplement educar, no és adoctrinar/ensenyar segons la definició del DIEC?

Llegeixo a la porta d’algunes escoles: “ensenyem a pensar, no a què pensar”. I també em provoca interrogants: es pot ensenyar a pensar sense un objecte sobre el què pensar? Podem ensenyar a solucionar problemes sense referir-nos a problemes per solucionar? Podem ensenyar a analitzar la història sense parlar de cap esdeveniment històric? Tot això ens porta a la clau de la qüestió sobre la que ja s’ha escrit. El problema no és adoctrinar o ensenyar, sinó COM ensenyem, és a dir, com exercitem el pensament crític i ensenyem a exercir-lo. I em sembla difícil ensenyar de manera crítica sí el professorat no viu les seves pròpies idees, els seus propis pensaments de forma crítica. Si no entra a ensenyar carregat amb tota la seva ideologia, travessada per una mena de falsacionisme popperià incorporat, que l’allunya tant del relativisme sense conviccions sòlides com del dogmatisme acrític.

El silenci és adoctrinador

Per què em preocupa el tema de l’adoctrinament i la campanya contra l’adoctrinament més enllà de la semàntica? Perquè temo que molts professionals de l’ensenyament, davant les possibles acusacions d’adoctrinar, que qualsevol pare o mare, alumne o passavolant els puguin endegar, es retrauran de parlar de la realitat, del que està passant, o explicaran una història, una economia o una ciència suposadament neutra. De fet, estaran adoctrinant/ensenyant també i en un sentit determinat!

Paulo Freire, el pedagog brasiler, en La importància de llegir i el procés d’alliberament ens recordava que “la qüestió fonamental és la claredat sobre a favor de qui i de què, i per tant contra qui i contra què, fem l’educació (…) Entenem aleshores amb facilitat que no es possible ni tan sols pensar l’educació sense estar atent a la qüestió del poder”. Eduquem, doncs, facilitant que els alumnes s’informin i treguin conclusions d’un tema, explicant-lo i raonant-lo, escoltant possibles arguments contraris, intentant solucionar dubtes, ajudant a aprendre a argumentar, no fent servir l’autoritat del professorat per imposar la seva veu en qüestions debatudes, no fent gala d’autoritarisme. Però abordant els temes espinosos quan cal.

Em preocupa que la persecució insistent de l’adoctrinament porti al professorat al pujolià “ara no toca” davant de qualsevol qüestió delicada que pugui aparèixer a l’aula. L’ara no toca continuat, persistent, no és educador, no és ensenyar o, millor dit, és ensenyar/adoctrinar a favor normalment del poder establert. No crea pensament crític, sinó pensament conformista.

Em va quedar gravat –de nou l’edat– un discurs del dictador en alguna zona rural de les espanyes, agraint als pagesos el seu silenci davant els fets polítics. Venia a dir: us agraeixo el vostre silenci, perquè amb el vostre silenci sou el millor suport del règim. El silenci tenia un gran valor polític. Un silenci que en aquella època estava macerat en la por. Si volem educar, cal que la prudència, sempre necessària, no estigui massa estovada pel temor.