Reportatge

Escola inclusiva: què són i què fan les FEI

Van néixer a principis de 2018 amb el nom de RAI, sigles que responien a “referents d’atenció educativa inclusiva”. Però un any més tard les sigles van mutar en FEI: “formadores en educació inclusiva”. La seva funció és ser agents que ajudin els centres educatius a posar en pràctica el nou decret 150/2017, d’escola inclusiva. En total, 19 docents: dues per cada servei territorial, excepte Terres de l’Ebre, que en té 1.

Deia la nota de premsa que l’aleshores Departament d’Ensenyament va enviar el 5 de febrer de 2018: “Els RAI han de donar a conèixer pràctiques de referència en el territori, han de col·laborar, des de la pròpia experiència, en la implementació de mesures i suports perquè els centres educatius avancin cap a cultures, polítiques i pràctiques més inclusives, i han d’impulsar la formació dels professionals dels centres per determinar i implementar processos de millora a l’hora de planificar la gradació i la intensitat de les mesures i suports que necessiti cada alumne”.

Parlem amb Cristina Cegarra i Mònica Català, les dues FEI del Consorci d’Educació de Barcelona. Ambdues són mestres d’atenció a la diversitat (també dites d’educació especial) i treballen a mitja jornada en una escola pública (Fluvià i Turó del Cargol, respectivament) mentre que l’altra mitja exerceixen de FEI, i això vol dir que, amb formacions presencials o online, acompanyen centres i professionals en una qüestió que és tant fàcil de dir com difícil de fer: el canvi de mirada. Com elles, totes les FEI continuen sent mestres a temps parcial en un centre, una decisió que es va prendre des del primer dia perquè no s’allunyessin de la realitat de l’aula.

“El decret 150/2017 obliga a un canvi de mirada, ja que ja no es posa l’accent en el dèficit de l’alumne concret i en els recursos que necessita, sinó en les barreres que hi ha a l’entorn i com es poden eliminar, perquè moltes vegades l’entorn és qui pot capacitar o discapacitar a una persona”, explica Mònica Català. “És important dissenyar entorns educatius el màxim d’oberts i flexibles perquè puguin oferir oportunitats de participació a tothom, i per això qualsevol recurs que es plantegi per un alumne ha de revertir en el grup”, afegeix Cristina Cegarra.

Un taller de 20 hores per eliminar barreres

Com a FEI, expliquen, la primera barrera que es troben és que aquest canvi de mirada encara l’ha fet molt poca gent malgrat els cinc anys del decret. La segona és, a conseqüència de la primera, la manca d’un llenguatge compartit, perquè no tothom entén la idea d’inclusió de la mateixa manera. I la tercera és que sovint les confonen amb l’administració. “Ens pregunten que què passa amb aquelles hores de monitoratge que van demanar, o s’esperen receptes màgiques i que els solucionem la situació, i nosaltres els hem d’aclarir que no som administració, sinó que som mestres que el que fem és analitzar les necessitats i els punts forts del centre i provocar espais de reflexió pedagògica”, comenta Cegarra, per a la qual és molt important que quan una figura externa s’incorpora en un centre es faci “una bona presentació en un claustre pedagògic perquè tothom entengui qui és i què hi ve a fer, perquè si no et converteixes en un satèl·lit estrany”.

Les FEI imparteixen el TFEI, un taller de 20 hores que s’acostuma a dividir en nou sessions i que consta de quatre blocs: personalització de l’aprenentatge –que segons Català i Cegarra és “el més important”–, organització flexible de centre, avaluació formativa i formadora, i acció tutorial i orientació. Abans de començar, però, han de dedicar un temps previ a conèixer el centre i a fer algunes dinàmiques perquè uns i altres es coneguin millor a fi de facilitar aquest llenguatge compartit.

Cada formació l’adapten al centre al qual acompanyen, habitualment al llarg d’un trimestre. En alguns casos en aquest taller hi participa tot el claustre (en hores robades a la pausa del migdia), i en altres només l’equip impulsor, i normalment les FEI no entren a l’aula, si bé “en una ocasió que ens ho van demanar ho vam fer”, comenta Cegarra. “Ens adaptem a tot –afegeix–. El curs passat vam estar en un centre de l’Eixample que va voler posar l’accent en la codocència per implementar-la aquest curs, estaven molt engrescats”. I és que les sensacions, quan surten de cada taller “són molt bones, normalment veus canvis en la gent”.

El DUA (Disseny Universal de l’Aprenentatge) és molt present en aquests tallers, ja que “ofereix bastides” que permeten superar barreres i apropar-se a la desitjada personalització. Però també admeten que, ara per ara, “el que es pot fer són petites accions que et permeten anar avançant”, diu Cegarra. Les FEI són formadores de DUA perquè han estat formades amb el programa Fellow Group; durant la pandèmia van fer el DUA bàsic i més endavant el DUA intermedi, i encara els falta fer l’avançat.

Universalitzar els suports

Totes dues FEI insisteixen en el verb universalitzar. En el fet de transmetre que els suports s’han d’universalitzar. El decret 150/2017 distingeix entre suports universals, addicionals i intensius, i l’escola inclusiva passa perquè la majoria siguin universals. Elles mateixes com a FEI i com mestres d’atenció a la diversitat es defineixen com a suport universal. “Abans la mestra d’atenció a la diversitat era la que entrava a l’aula per asseure’s al costat del nen amb dificultats, ara fas codocència i treballes per a tots”, explica Cegarra, per a la qual un recurs com el SIEI, present a molts centres “també s’ha d’universalitzar, és una dotació d’un mestre d’atenció a la diversitat i un educador que ha de poder revertir en tot l’alumnat, perquè si només posem la mirada en l’alumnat que té assignat el SIEI estarem perdent de vista el conjunt”.

No us diuen que no falten recursos?, els hi preguntem. “Sempre, però centrar la inclusió únicament en els recursos és una mirada molt pobre i possiblement immobilista –respon Català–, abans de veure que falten mans has de veure com pots jugar amb el que tens, si volem avançar cap a la inclusió hem de deixar de fer algunes coses de la manera com les hem fet sempre”. Totes dues reconeixen que això no és fàcil, i que de fet no ho va ser inicialment ni en els seus mateixos centres, que com el de totes les altres FEI “els fem servir de laboratori”.

Aspectes com la codocència es compliquen pel que fa als instituts, admeten, “però n’hi ha que han estat capaços de fer-ho”, apunta Català. “En els instituts el punt de partida és diferent, perquè els seus docents no tenen la formació pedagògica que sí que tenen els de primària, i a més reben molta pressió del sistema, ja que al final del seu camí hi ha les PAU, però alguns estan canviant molt”, afegeix. Segons Cegarra, en el cas de la secundària “el que és important és connectar amb el moment vital de cada persona, ja que tendim a homogeneïtzar i a alinear tots els alumnes en un moment i uns aprenentatges que són els que suposadament toquen, sense pensar que potser per la situació emocional o personal d’aquell alumne es troba en un altre moment vital”.

Formacions a demanda

El taller que imparteixen, el TFEI, és a demanda. No és l’administració qui les envia a un centre, sinó que són els centres els qui demanen el taller i elles van allà on les criden. La seva capacitat és òbviament limitada, en la major part de serveis territorials hi ha llista d’espera, i per això també fan formacions més comprimides, d’una o dues xerrades, que anomenen “sensibilitzacions als claustres”. A banda, Cristina Cegarra i Mònica Català imparteixen TFEI telemàtics oberts a qualsevol docent de Catalunya, els dimecres de 15.30 a 17.30 h. Són formacions reglades amb inscripció prèvia i aforament limitat en les quals es van repassant els quatre blocs del taller, adaptats al format online.

Les FEI són una figura força desconeguda enmig d’un sistema enorme, i per això també dediquen part del seu temps a donar-se a conèixer, mantenint un contacte estret amb els CRP (centres de recursos pedagògics), així com amb la inspecció i els EAP, i participant en seminaris de direccions de centre i de caps d’estudi. I cada mes i mig, aproximadament, totes les FEI de Catalunya es troben en una reunió (presencial o online) al Departament d’Educació, on comparteixen experiències, alegries i neguits.