Opinió

‘Esperando no se sabe qué…’

Vaig conèixer en Larrosa quan vam compartir un curs on la base de la conversa que manteníem tots plegats eren algunes pel·lícules. Recordo la seva presentació d’El pa i el carrer, el primer curtmetratge del director Kiarostami, un curt d’uns deu minuts. En Larrosa, no sé per què el recordo com si contemplés un antic profeta, en va extraure un suc equivalent a dos-cents quilos de taronges valencianes. No cal dir que va desvetllar la meva admiració, i que encara em dura.

Des d’aquells dies que no ens hem tornat a veure i ara m’ha fet arribar aquest Esperando… i voldria dir-ne alguna cosa d’urgència, per animar lectors i lectores a endinsar-se en el desplegament conceptual i erudit que fa l’autor. Dic erudit i conceptual perquè les paraules que fa servir tenen plenament justificada la seva presència en el text. Esplèndid, per exemple, el repàs que fa de la paraula “escola” o “aula” o de metàfores conceptuals com “enclaus”, “refugis”, “sagreres”, “llimbs”…

Si hi ha llibres, com diu algun altre savi, que cal llegir-los amb corbatí i amb les mans netes, aquest cal llegir-lo amb vestit de feina, amb monu de treball, aquelles bates que porten els artesans per poder fer bé l’encàrrec. I llegir-lo amb uns quants llapis de colors ben a prop per anar marcant i remarcant els elements més interessants.

Deixeu-me dir amb les paraules del seu autor la intenció que l’ha guiat en l’escriptura d’aquest llibre:

“De lo que se trata no es de inventar otra escuela, sino de volver a pensar, una y otra vez, qué es la escuela, y qué hay que hacer para defenderla. O para recuperarla, porque la escuela (como la democracia, hija también de la igualdad, del tiempo libre y del espacio público) nos la han robado o nos la están robando. Y si no hay escuela no puede haber profesores”.

I  més endavant dedica el llibre a

“los profesores y profesoras de escuelas (y universidades) públicas que, contra viento y marea, continúan haciendo bien su trabajo (continúan haciendo de profesores) y levantando diques para que el mundo no se deshaga. Unos diques que, desde luego, nunca serán lo suficientemente sólidos pero que intentarán, al menos por un tiempo, que el suelo en el que crecen los niños y los jóvenes no sea del todo tóxico”.

Resumides les seves intencions i la funció del llibre, el que ve a continuació no és cap presentació ni cap resum de les seves paraules, perquè el llibre no es pot resumir, perquè és una mena de recipient que conté inútilment el líquid que vessa per tot arreu, perquè el llibre d’en Larrosa vessa, excedeix amb escreix totes les expectatives. Les meves paraules només pretenen, i no és poca cosa, deixar constància d’una experiència de lectura amb el desig que l’agafeu aquest estiu i l’aneu llegint lentament, com qui assaboreix un bon vi mentre el sol de la tarda cau, lentament també i repeteixo la paraula lentament perquè s’imposa en la lectura el ritme i la velocitat que gasten els cargols lleidatans. I, sobretot, no el llegiu quan fa massa calor. Necessita la penombra d’allò que no és definitiu ni de bon tros.

Però anem a pams.

Primer pam. Podeu fer servir el color violeta o lila, el color que utilitza un amic d’en Larrosa i meu que no és altre que en Joan Carles Mèlich, per subratllar tot allò que us il·lumini, tot allò que us porti a veure el que descriu i explica l’autor amb una mirada nova, una mena d’epifania. Allò que fa trontollar les vostres seguretats. Que els nostres fonaments es belluguin és una de les qualitats que té una bona lectura, que només pot proposar una persona que, pensi el que pensi, digui el que digui i sigui quin sigui el teu grau d’assentiment, et fa rumiar com rumien els remugadors i et fa dir: l’autor em convida a mirar sota una llum que reconec com a nova.

Segon pam. Podeu fer servir el verd, el color de l’esperança, per remarcar aquells fragments que porten la bellesa agafadeta de la mà, la bellesa i una profunda veritat, aquelles veritats que viuen en espai abissals o en els ulls de les persones que encara conserven viva la tendresa que ajuda que el món no desaparegui del tot malgrat els esforços que gasta l’espècie humana.

Tercer pam. Podeu fer servir el vermell quan alguna de les reflexions que llegiu us trepitgin l’ull de poll. Quan us descobriu pensant allò tan de mestre de peu o de trinxera: què diu aquest home? Com es nota que no ha estat mai a una aula d’infantil! Fixa’t amb les cites! Quants mestres de carn i d’os cita barrejats amb Foucault, Sloterdijk, Barthes, Calvino, Leiris… Ni un o gairebé. En Larrosa no juga a provocar, però provoca i provoca, sobretot, quan fa entrar en crisi la teva primera impressió, quan veus que els problemes vius del present cal anar-los situant en un context personal i històric que recull la memòria i la utopia.

Quart pam: Podeu fer servir el llapis blau per senyalar amb qui dialoga. Ho fa, per exemple, amb Freire, amb Mèlich, amb Bàrcena, amb un seguit de literats… uns diàlegs enriquidors, complementaris, que són com un joc de miralls.

Cinquè pam: Deixeu sense remarcar tot allò que no enteneu, tot allò que exigeix més lectures, perquè en Larrosa és com les experimentades amants del segle XVIII, aquelles dones sàvies que convocaven el saber a les seves sales i que no es donaven a la primera, que reclamaven dolces paraules, ni que fossin mentides, i mirades i carícies i lentitud en el gest, sobretot lentitud, abans d’aixecar els llençols dels seus llits per convidar l’amant a la festa.

Sisè pam –aquest adreçat als mandrosos–: Si no voleu participar en aquesta marató, perquè aquest llibre és una marató, llegiu l’elogi de l’aula o l’epíleg on reflexiona sobre el sentit de l’escola a Auschwitz. Són uns moments magnífics.

I ara hem d’anar acabant. Ho faig amb una cita, com fan aquells firaires que atrauen la teva atenció sobre els formatges que venen. “Tasti aquest”, et diuen, i tu el proves i acabes comprant el que tastes i uns quants més.

El fragment diu així:

“…Y es que lo que hacemos sagrado no es lo más poderoso sino lo más débil y, por eso, lo que más necesita de nuestros cuidados. Algo así como los niños, los osos polares,… los ecos de las voces de los muertos.”

Ras i curt: la cura de l’altre, del més feble, l’atenció que ens reclama les seves necessitats –ai, com treu el nas l’ètica– entra de ple en aquesta concepció d’allò que és sagrat.

I com deia la meva tieta Mercè quan havia parlat una bella i llarga estona i volia resumir: “Nen, en resumides cuentas…” doncs lector i lectora, “en resumidas cuentas”, feu el que us dicti el cor i la ment, però mireu de llegir aquest llibre i si no voleu subratllar els moments on us sorpreneu emprenyats o quan quedeu admirats o quan trobeu recollit el vostre pensament i la vostra acció, recollida i ben explicada, tant se val, però llegiu-lo. Si més no llegiu-lo i descobrireu com n’arribem a ser, de pobres. En Larrosa també, només que una mica menys.