Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa uns mesos vaig escriure un text personal en el meu compte d’Instagram que es va fer viral en qüestió d’hores. Més de seixanta mil likes i milers de comentaris, molts d’ells testimonis que havien passat per una experiència similar. El text acaba amb el títol d’aquest article, estudiar és de rics, no de pobres i es titula exclusió en el col·legi.
En el text explicava la meva experiència personal en el col·legi i en l’institut com a filla d’immigrants pobres a Catalunya. Les conseqüències que té la pobresa a nivell educatiu i com recauen en una mateixa les culpes i judicis sobre aquella cosa sobre la quqal no tens ni control ni coneixement, com són els diners. Diners que ha de comprar-te el material escolar i llibres. Amb el text vaig descobrir que jo no era un cas aïllat.
Hi havia milers de persones en els comentaris que van viatjar a la infància i van recordar aquesta etapa amb molta tristesa. Nens i nenes que anaven al col·legi sense llibres ni material escolar, alguns fins i tot sense entrepà. Es veien allà, diferents de la resta, defensant-se davant dels judicis d’alguns estudiants i professors. Responent a alguna cosa que ens quedava molt gran.
En moltes ocasions ens inventàvem excuses perquè no descobrissin com de pobres que érem per no ser la burla de classe, si és que ja no ho érem. Per què no teníem els llibres? Era la famosa pregunta que ens feien tots els professors enmig de tota la classe. I això era motiu de bregues. Deures sense lliurar. Excursions a les quals no podíem anar. Excursions que feien sentir-se diferents de milers de nenes i nens.
Perquè tot això costa uns diners que moltes mares i pares no poden pagar. I recau sobre nosaltres. Nenes i nens que no estan preparats per a enfrontar-se a aquesta mena de situacions –ni tenim perquè estar-ho–. I aquestes coses, avui dia, continuen passant en moltes comunitats autònomes i en moltíssims col·legis.
El material escolar costa uns cinquanta euros aproximadament, i els llibres de text poden rondar els dos-cents euros. Això se li suma el material extra que s’ha de comprar. Per què cal pagar aquestes quantitats en una educació que és suposadament gratuïta? Què passa amb les famílies que tenen més fills?
En 2005 es va implementar a Andalusia, sent la comunitat pionera, un nou sistema que garanteix de manera gratuïta els llibres escolars. Han passat més de quinze anys d’aquesta iniciativa a la comunitat andalusa, i només la comunitat Valenciana, Navarra i, recentment, Madrid han seguit aquesta línia.
No garantir els llibres, el material escolar, i les excursions als nens i les nenes pobres, és representatiu d’un sistema que exclou als més indefensos a una edat molt primerenca i que els condueix al fracàs escolar. Un fracàs que el seu únic culpable és el sistema opressor. Ni els nens ni les nenes, ni els pares ni les mares, són responsables.
