Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La Resolució de la directora general de Personal Docent i Centres Concertats de la conselleria d’Educació de les Illes Balears, per la qual es convoquen les proves selectives d’ingrés als cossos docents de professors, conté 161 pàgines “interminables” on s’expliquen tots els passos que s’han de complir per assegurar que la selecció dels futurs funcionaris docents es faci de la manera més justa i objectiva possible i, a més, permeti seleccionar els millors candidats.
En aquest article pretenc mostrar que el sistema d’oposicions no assoleix cap dels seus dos grans propòsits: ni és just i objectiu en els seus procediments; ni és, en absolut, idoni per assegurar la selecció dels millors candidats. També exposaré alguns aspectes del que podria ser un sistema alternatiu d’accés a la funció pública docent.
La resolució que regula les oposicions no assegura un procediment just i objectiu. Tot i que es publiquen “criteris generals de valoració de les proves” i, després, cada tribunal publica “criteris específics de valoració i qualificació de cadascuna de les proves”, a l’hora de la veritat, els opositors no coneixen les rúbriques dels criteris d’avaluació establerts per llei que fan servir els tribunals. Més encara, si un opositor reclama el resultat d’una prova, els membres del tribunal no li mostren la rúbrica que usen per determinar el resultat i, conseqüentment, donen ben poques explicacions.
La resolució que regula les oposicions no assegura un procediment just i objectiu
Les dades dels resultats de les oposicions d’enguany són desiguals entre illes i especialitats, i encara més si ho comparam amb altres cursos. Així com fins ara es donaven la majoria de places, enguany trobam matèries on només han passat el 12,1%, 11,8% o inclús el 4,5% dels candidats. Potser és cosa dels nous tribunals voluntaris! Sembla clar que no és un procediment just i objectiu.
Pot, aquest procediment, seleccionar “els millors candidats”? La resolució diu que els criteris de valoració generals tenen com a objectiu comprovar de forma diferenciada dues dimensions: els coneixements suficients sobre l’especialitat docent i les habilitats i competències necessàries per desenvolupar la tasca docent, com són la capacitat de comunicació, les habilitats per a la resolució de conflictes, la creativitat i iniciativa, etc.
Això vol dir que l’examen teòric de l’oposició, un sol tema, serveix per puntuar els candidats, quan aquests ja han demostrat el seu saber des del moment en què varen obtenir el grau necessari per presentar-se. Quant a la prova pràctica, és un artefacte miraculós que en un curt espai de temps permet qualificar les habilitats i competències esmentades aquí dalt, quan en el dia a dia de la professió es requereix força temps de pràctica per consolidar-les. Ara que hi ha mundial de futbol, podem dir que els candidats es juguen la seva plaça de funcionaris a una tanda de penals.
L’examen teòric de l’oposició, un sol tema, serveix per puntuar els candidats, quan aquests ja han demostrat el seu saber des del moment en què varen obtenir el grau necessari per presentar-se
El novembre de 2010, el vicepresident del Govern socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, va plantejar implantar un sistema per convertir-se en professor semblant al MIR, el període d’especialització en centres sanitaris que han de passar els metges abans d’aspirar a una plaça pública. Va dir: «Yo creo que el sistema de selección y de la formación permanente no está resuelto, de aquí a 2020 vamos a contratar unos 200.000 profesores, y de que lo hagamos bien o mal va a depender la calidad de la educación”.
Han passat 16 anys i no s’ha fet res. Per què? Perquè els representants dels docents, els sindicats, no hi veuen cap mal. Aquests es mostren, com l’emperador nu del conte, conformes que un examen és un instrument adequat per garantir l’accés objectiu dels docents a una plaça pública. Una vegada guanyada l’oposició, són professionals contractats “per a tota la vida”. Els concursos de trasllats es resolen per antiguitat, anys de docència, hores de formació al pes. Els sindicats, abominen dels processos qualitatius. Veuen els docents com a “robots” intercanviables.
No poden estar més lluny del que passa a les aules, on la personalització de l’aprenentatge, en comptes d’un enfocament estàndard, utilitza estratègies i tecnologies perquè els alumnes avancin de manera autònoma i significativa, on els exàmens tenen un lloc secundari dins un procés d’avaluació on la peça clau és que els alumnes coneguin els criteris d’avaluació que s’usaran per guiar els seus aprenentatges.
Tenia raó Rubalcaba. I si els futurs docents, una vegada acabat el grau de mestre o un màster de secundària ampliat, simplement s’apuntessin a una llista que els permeti accedir a un centre on els necessitin per iniciar la seva carrera docent amb 3 o 4 anys d’acompanyament constructiu i una bona avaluació que garantís que siguin bons docents?. No seria molt més just, professionalitzador i eficaç?
