Opinió

Gianni Rodari, cent anys

Durant aquest any 2020 s’han realitzat i s’estan duent a terme una bona quantitat d’homenatges i actes de record per a aquest pedagog italià estimat per molts. Es fan xerrades, exposicions, activitats a biblioteques, homenatges… Podeu trobar-ne molta informació a la revista Faristol número 91.

Gianni Rodari va créixer a Itàlia en una família humil amb pocs recursos econòmics. El seu pare, que era forner, va morir quan ell encara era un nin. En molts dels seus escrits i contes podem trobar un homenatge i un record per al pare que es manifesta en l’elecció de personatges senzills, que s’aixequen molt d’hora, que fan pans, pastissos, gelats, confitures… i que alimenten la gent del seu voltant. Gianni Rodari va ser el fill del forner que va alimentar la nostra imaginació.

Gianni va estudiar magisteri i al llarg de la seva vida va conciliar l’ensenyament, l’escriptura per a infants i el periodisme, amb moltes col·laboracions a la premsa sovint dirigides als infants.

Va ser un activista compromès políticament i va portar a l’escola la seva actitud davant la vida: revolta contra el poder, imaginació sense límits, prioritat per als temes i personatges senzills i quotidians, lligam de la fantasia i la imaginació amb la ciència, pacifisme, respecte absolut per als infants i prioritat per l’alegria i el somriure.

El 1970 va ser guardonat amb el premi Hans Christian Andersen, el guardó internacional més prestigiós de literatura infantil, creat per l’IBBY.

Entre els seus nombrosos llibres en volem destacar dos de molt coneguts entre nosaltres. El primer, Contes per telèfon ha estat llegit per una gran quantitat d’infants des del 1962 a Itàlia i des del 1982 als Països Catalans, amb la traducció àgil de Teresa Duran. Aquest llibre ha ajudat molts pares i mares a contar contes als seus fills en situacions poc comunes. No hi ha excuses per no contar contes ja que fins i tot es poden contar per telèfon. Ara, amb els vídeos i amb les videotrucades encara hi ha menys excuses. Els meus preferits d’aquest recull són els contes d’en Joanet Rodamon, aquell viatger que anava a parar a països insospitats com “el país amb el des davant” o “el país sense punta”. També m’agrada especialment en Jaume de vidre, ja que pens que entre nosaltres tenim la sort de tenir algun Jaume de vidre que amb la seva transparència emet una llum que traspassa els límits de la presó on l’han tancat i no deixa dormir el tirà. Tots els contes del recull són optimistes, desenfadats i crítics amb el món que ens ha tocat viure.

L’altre llibre de Rodari molt conegut entre nosaltres és Gramàtica de la fantasia. Aquí l’autor ens explica una bona quantitat de recursos  per a inventar històries i per a provocar que els infants n’inventin. Les seves explicacions han inspirat mestres, pares i autors de contes infantils. A tots ens ha fet perdre la por d’inventar i la por d’equivocar-nos i ens ha recordat la importància del sentit de l’humor. Record especialment el capítol sobre l’error creatiu on ens fa veure com és de diferent censurar un error o fer-lo servir per inventar una història i animar els infants a fer-ho. Equivocar-nos no serveix només per aprendre sinó també per crear.

Aquest llibre, que ara és un text de referència obligada, es va gestar en un seminari per als mestres de Reggio Emilia que es va celebrar el 1972 a instàncies de Loris Magaluzzi, pedagog del qui enguany també s’ha celebrat el centenari del naixement.

Rodari ens ha fet el llegat generós d’una gran varietat de tècniques per fomentar la creativitat i és veritat que ens en podem servir i que ens ajuden a desencallar les pautes rovellades i a sortir dels camins i rutines establertes, però crec que més que copiar les tècniques concretes hem d’anar un poc més enllà i inspirar-nos en l’esperit amb el qual ell creava, en la seva llibertat, el seu sentit de l’humor, el seu respecte per als valors democràtics i per a totes les persones i en especial els infants.

Cada vegada que els infants creen i recreen el llenguatge, juguen amb les paraules, s’inventen històries, se’n riuen dels seus errors i els transformen amb la imaginació, estan fent un homenatge anònim a Rodari.

Una vegada vaig sentir un músic que deia que era una sort haver nascut després de Mozart, ja que així podia fruir d’escoltar la seva música i d’interpretar-la. De la mateixa manera podem dir que és una sort haver viscut després de Gianni Rodari perquè hem despullat la creació de la seva aura de misteri i hem pogut gaudir d’inventar, de crear i de riure’ns de nosaltres mateixos. Gràcies, mestre!