“He plorat molts cops d’impotència i ara veig un futur”, ser un ‘nini’ i superar-ho

Mauro Marrero, a la seu de Pasiona, situada al districte 22@ | Foto: VS

“Jo era el graciós de la classe, sempre m’ha estat fàcil relacionar-me amb els companys, però els estudis m’interessaven poc o gens; a l’institut l’única assignatura que m’agradava era tecnologia… Vaig anar passant fins a arribar a 4t d’ESO, que ja no vaig superar, vaig repetir i vaig tornar a suspendre. I amb 16 anys van començar els meus problemes”. Mauro Marrero ara té 23 anys i els problemes els explica amb un somriure als llavis. Els veu molt lluny, però en realitat són d’abans-d’ahir. Només fa un any i mig que va entrar a la seu d’una oenagé de Sabadell, el nom de la qual no recorda, per veure si li podien oferir un curset que l’ajudés a trobar alguna feina. “Res del que m’oferien em motivava –recorda–, però aleshores vaig veure un pòster a la paret que em va cridar molt l’atenció. Recordo perfectament el que hi deia: «Sí, programar es para tí»”.

Abans d’arribar a aquest punt, abans de convertir-se en un dels primers alumnes de Factoria F5, Mauro va estar quatre anys exercint de nini enmig d’una situació familiar gens senzilla. Va arribar d’Uruguai amb 4 anys només amb la seva mare, la qual més endavant tindria una parella efímera de la qual naixeria el seu germà petit. Es van instal·lar a Sabadell i d’allà no s’han mogut. Però sí que ho han fet de pis. “D’ençà que som aquí hem hagut de fer 17 mudances, per motius sempre diferents. I com a mínim n’hi haurà una més, perquè jo no em resigno que la meva mare visqui en un 5è sense ascensor”, explica Mauro. La seva mare neteja cases, i amb això la família ha anat tirant endavant. “A mi em destrossava veure-la arribar de la feina i que jo no pogués aportar res –diu–, he plorat molts cops d’impotència perquè pensava que no podria treballar mai, o si més no en una feina que m’agradés. Ara, en canvi, veig un futur i em sento súper productiu”.

Mauro treballa ara a Pasiona, una empresa catalana líder en desenvolupament de software que té la seva seu en un àtic del districte 22@. Encara no fa un any que hi va entrar. La seva professió sona a pel·lícula de ciència-ficció: UX/UI designer developer. Me l’ha de dir tres cops perquè l’escrigui bé. Bàsicament és com es defineixen els especialistes en el disseny gràfic de webs i aplicacions de mòbil que s’asseguren que el que anomenen “experiència d’usuari” sigui la més satisfactòria possible. Són els qui defineixen on ha d’anar el botó, de quina forma i color ha de ser i amb quin tipus de lletra perquè d’aquesta manera es faciliti al màxim la vida a l’usuari de l’aplicació. Al cole i a l’insti, Mauro era un desastre amb els idiomes, però en canvi domina diversos llenguatges de programació com HTML, CSS, JavaScript o Frameworks… i en vol seguir aprenent més.

ESO suspesa, PQPI inacabat…

El record que té del seu institut de Sabadell (un institut normal situat en un barri normal) és que “no vaig aprendre res o pràcticament res”. “Totes les classes havies d’estar en silenci, si obries la boca te la feien tancar, i si arribaves tard no podies entrar”, explica. Quan en va sortir no tenia ganes de fer absolutament res, però la seva mare el va espavilar: “Tot el dia a casa no pot ser, busca alguna cosa”. A través d’una entitat social va entrar al programa Incorpora de La Caixa, on va fer un PQPI (ara PFI) de comerç. “Allò m’agradava, però quan va arribar l’hora de fer les pràctiques del curs no vaig poder, perquè no tenia DNI. Va ser molt frustrant, em va deixar molt enfonsat”, recorda.

A partir d’aquí, la caiguda en el pou de la rutina nini. “Vaig estar dos anys sense fer res. Em passava el dia a casa amb l’ordinador, que sempre se m’ha donat força bé. Després vaig aconseguir una feina en una fàbrica de reciclatge de plàstics de Polinyà, hi vaig estar uns mesos, però no m’agradava, i vaig tornar a casa, a no fer res”. Aquest és el resum de la vida del Mauro, aproximadament, dels 18 als 21 anys.

“El gran canvi”, segons explica Mauro, va començar el dia que va veure aquell pòster per casualitat. Va anar a informar-se a Factoria F5 i l’abril de 2018 va formar part de la seva primera promoció. Set mesos i 1.000 hores de formació després, l’octubre de 2018, va acabar el curs, i Factoria F5 va començar el procés d’intentar ajudar a buscar els seus alumnes a trobar una sortida laboral. El desembre el Mauro va rebre la trucada de Pasiona, una de les firmes que l’havien entrevistat. I fins avui.

Escola digital inclusiva i solidària

Factoria F5 és una entitat sense ànim de lucre que es defineix com “la primera escola digital inclusiva i solidària d’Espanya, basada en el model d’èxit de les escoles Simplon.co”. Organitza cursos gratuïts adreçats a persones en situació de vulnerabilitat sobre diversos aspectes relacionats amb l’economia digital (SEO, ciberseguretat, desenvolupament d’aplicacions, etc), perquè entén que és on hi ha més demanda de mà d’obra, actual i potencial. Simplon.co va començar fa sis anys a la perifèria de París, i es va estendre ràpidament per tota França. Barcelona va ser la primera ciutat de l’Estat on Factoria F5 va posar en marxa una escola fa dos anys (ja van per la tercera promoció), i ara n’acaba d’obrir dos més, a Madrid i a Bilbao.

Segons Guillaume Thureau, cofundador de Factoria F5, “la xarxa internacional Simplon arriba en aquests moments a 15 països en el món, i des que va començar fa 6 anys s’han format ja 6.000 persones amb un mínim del 75% de taxa d’èxit, que vol dir que sis mesos després d’acabar la formació tenen treball, continuen estudiant o han muntat el seu propi projecte”. Amb aquesta xarxa “compartim un mateix compromís de fer de la transformació digital, no una amenaça, sinó una oportunitat d’inclusió per a les persones que més ho necessiten”.

Mauro (assegut a terra, a la dreta), amb altres companys de curs i professors de Factoria F5. Thureau és a la darrera fila, el 5è per la dreta | Foto: Factoria F5

Thureau és també el director de l’Associació Espanyola d’Escoles de Segona Oportunitat (E2O), i això explica que un projecte com aquest, basat en trobar finançament extern (subvencions privades i públiques, bàsicament de la UE) per poder oferir cursos molt especialitzats i gratuïts, tingui aquesta capacitat d’expandir-se. Les dues noves escoles es posen en marxa en associació amb entitats que formen part de la xarxa d’E2O: Fundación Tomillo en el cas de Madrid i Peñascal Cooperativa a Bilbao.

“Al sector digital hi ha feina, és l’economia del futur, i hem de construir un pont perquè persones en risc de pobresa puguin aprofitar-ho. Aquest sector l’ocupen majoritàriament homes blancs amb estudis superiors, nosaltres estem aconseguint que hi entri la diversitat, d’orígens, d’edats, de gèneres i de trajectòries, i a la societat necessitem aquesta diversitat”, explica Thureau. A banda de l’expansió del projecte, el principal repte per a la seva consolidació és aconseguir un finançament que no depengui només d’aconseguir ajudes, sinó que surti també del servei a empreses mitjançant cursos de recapacitació en habilitats digitals per a les seves plantilles.

El vincle amb els antics alumnes es manté una vegada acabada la formació. Amb el Mauro, per exemple, han acordat que el seguiran convidant a participar en formacions puntuals. “Per mi és important –puntualitza–, crec que abans era una persona amb por, i que em van obrir els ulls, i crec que aquells mesos no vaig aprendre només qüestions tècniques o competències digitals, sinó que va anar molt més enllà, em van ajudar a treballar en equip, a tenir una altre actitud davant la vida i a conèixer-me millor”.