crònica

“Històries de l’escola”: una mirada sobre l’educació a Catalunya

El passat 12 de març, TV3 va estrenar la sèrie documental Històries de l’escola, conformada per episodis que van posar cara i veu a diverses realitats que afecten el món de l’educació a Catalunya. La feina a una escola categoritzada com “d’alta complexitat” al centre de Barcelona, el dia a dia un institut de secundària de Lloret de Mar, la realitat de les escoles rurals o el paper del professorat als cicles formatius, són només alguns exemples dels temes tractats.

En un debat organitzat per la Fundació Bofill, a la seu del Hub Social de Barcelona, s’ha comentat amb els protagonistes de la sèrie com s’ha viscut el rodatge i quines conseqüències ha tingut pels seus centres educatius. Els protagonistes d’aquesta xerrada han estat Pol Izquierdo, director del documental; Mireia Rom, periodista de TV3 especialitzada en educació; Quique Molina, director de l’Institut Rocagrossa de Lloret de Mar i Yolanda Garcia, mestra d’atenció a la diversitat de l’Escola Mercè Rodoreda.

La sèrie documental va sorgir arran de la necessitat de visibilitzar la feina que fan els mestres a l’escola. En Pol Izquierdo, amb aquest objectiu en ment, va buscar una forma diferent de treballar, i per això va decidir que fossin els mateixos protagonistes qui prenguessin la veu, en un format una mica diferent del que s’acostuma a fer en una docusèrie. Per això, als sis capítols que formen la sèrie no hi ha plans curts o entrevistes, sinó que veiem el que va passant quasi com si ens poguéssim colar a les aules.

Això és perquè la realitat, indica Izquierdo, ens mostra un col·lectiu com l’educatiu que es troba altament tensionat. “L’ensenyament no deixa de ser un reflex del país que tenim. No pot ser que un grup de professionals de l’educació es converteixin en els nostres herois i salvadors. Per això, volíem fer arribar a l’espectador quina és la feina excel·lent que fan aquestes persones”, ha explicat el director.

Confiança i naturalitat

Durant 10 dies, un grup de càmeres es va camuflar dins d’una escola o d’un institut per veure què passava a dins. Per això, l’equip del documental va haver de guanyar-se la confiança dels equips directius i del professorat, perquè fins al dia de l’emissió no van ensenyar-hi res del que havien filmat. Amb això es volia aconseguir aquesta sensació de naturalitat, de mostrar les dificultats que sorgeixen cada dia en una aula.

Això es troba molt relacionat amb el que passa al primer episodi, centrat en l’Institut Rocagrossa de Lloret de Mar. L’equip del Pol Izquierdo tenia molt clar en què es volien enfocar quan comencés el rodatge, però un cop van arribar es van trobar amb una baralla entre els alumnes de quart d’ESO, amb insults masclistes cap a una companya. Allò que no s’esperaven, va acabar vertebrant aquest primer episodi de la sèrie.

“És cert que com que no podíem veure la gravació, vam entrar una mica en pànic. Quan el Pol ens va venir a veure fa més o menys un any, ens van sorgir molts dubtes. Serà perjudicial o beneficiós per a la comunitat educativa? I després de la tutoria amb els de quart no sabíem què esperar. Vam haver de confiar”, ha confessat en Quique Molina, director de l’institut de Lloret de Mar.

Després d’aquesta tutoria, Izquierdo ho va voler parar tot per veure com enfocarien la resta de dies de rodatge i aquest primer capítol. Havien de decidir com es tractava un tema tan sensible com aquell. Des del centre educatiu, tot i tenir clar que era una realitat evident que els discursos masclistes es filtraven a les aules, no volien tampoc que cap menor quedés marcat perquè són adolescents en ple procés d’aprenentatge i desenvolupament.

En aquest episodi, va marcar molt el rol fonamental del Micky, un tècnic d’integració social amb el qual els alumnes van poder tenir tutories individualitzades per comprendre per què es feien aquests comentaris i per què es generava un ambient així a l’aula. Aquesta figura també ha generat un debat entre els interlocutors del debat, sobretot la idea dels nous rols en el món educatiu.

Fins no fa tant, només es pensava en la figura del mestre o del professor, no s’anava més enllà. Avui dia, amb una societat tan diversa com la nostra i amb l’arribada de tants infants i adolescents nouvinguts, es necessiten també altres professionals que puguin ajudar amb aquestes necessitats.

“La realitat ha canviat. Ara, el treball en equip és fonamental. Els docents fem moltes vegades una feina que no ens pertoca. Som professors, psicòlegs, pares…”, ha explicat la mestra Yolanda García. “La societat està canviant. La gent ho està passant molt malament i l’escola ha de servir com a eina de suport.”

Un altre dels temes que s’ha tractat ha estat el de l’excés de la burocràcia al món educatiu i el gran desgast que provoca en els professionals. Queda evidenciada la falta d’un pacte nacional per l’educació, la successió constant de lleis educatives (LOE, LOGSE, LOMLOE, etc.) i la manca de planificació a llarg termini. Tot plegat ha generat un esgotament en un col·lectiu amb un gran percentatge de professionals altament implicats, però també molt esgotats.

Vivència a l’aula i relacions humanes

Durant el torn de preguntes del públic, una intervenció qüestiona que es parli d’un tipus concret d’escola, un tipus que no és representativa de tota la realitat catalana. La dona que intervé apunta a les diferències evidents entre escoles públiques i privades, i entre entorns urbans i rurals. Segons Pol Izquierdo, l’objectiu de la sèrie no era explicar com s’aprèn, sinó mostrar la vivència educativa i la relació humana que es construeix a l’aula, especialment en contextos de complexitat.

En el marc d’una realitat educativa catalana complexa en la qual queda molt a fer, la Yolanda García, per cloure el debat, va demanar una cosa fonamental: confiança. L’escola proporciona un camí per a l’infant, per combatre desigualtats i generar oportunitats, però si no es treballa braç a braç amb les famílies, difícilment es podrà parlar d’èxit educatiu.