D’entrada, cal deixar clar que el català és la llengua que retrocedeix i necessita protecció. Malgrat els importants avenços i èxits que li ha proporcionat el sistema d’immersió, els mitjans de comunicació i l’existència de les institucions catalanes, com totes les llengües minoritàries està en perill en un mon globalitzat i dominat per les xarxes. També crec que el sistema d’immersió ha estat positiu: ha garantit que la gran majoria d’alumnat domini les dues llengües i ha cohesionat la societat evitant la creació de dues comunitats en funció de la llengua. L’escola catalana ha de mantenir el català com a element central i la immersió com a metodologia. Però mantenir aquest model no està renyit amb el fet de permetre que el castellà sigui llengua vehicular i reconèixer-lo també com a llengua de l’escola. Crec que hi ha molt motius per fer aquest pas:
En primer lloc, el nostre sistema educatiu vol ser multilingüe. El Departament d’Educació impulsa diversos programes per fomentar el plurilingüisme. Tenim programes d’impuls de l’anglès com a llengua vehicular a primària i secundària. Hi ha instituts que fan francès, alemany o italià com a segona llengua estrangera. Es pot estudiar el batxillerat en francès a centres públics i concertats. El treball de recerca ha de contenir un abstract en anglès o francés. Alguns centres fan classes extraescolars d’àrab o xinès, i fins i tot hi ha activitats per reconèixer el caló. Existeixen centres concertats que ofereixen un 25% de les classes en anglès i centres privats on es pot estudiar tota l’escolarització en anglès, francès o alemany. El nostre sistema promou, encertadament, que totes les llengües tinguin el seu espai i siguin practicades. No és com a mínim estrany promoure tot aquest multilingüisme sense incloure per cap banda la llengua castellana? Podem defensar que tenim un sistema realment multilingüe si no tenim el castellà com a llengua vehicular en cap matèria? Un sistema realment plurilingüe ha d’oferir també un espai per al castellà com a llengua vehicular.
D’altra banda, si defensem una educació centrada en l’infant i que parteix dels seus interessos i de la seva realitat, caldrà també acceptar que una part important dels infants tenen el castellà com a llengua pròpia i també és raonable que la vegin reflectida a l’aula. Si volem una educació connectada amb la realitat, amb l’entorn i amb les experiències de l’infant, algun espai cal donar també al castellà. No crec que sigui contradictori fer això amb mantenir el català com element central de l’escola. És un fenomen potser minoritari, però podem tenir el risc que una part de la població desconnecti de l’escola perquè no la sent com a seva.
El català és la llengua que retrocedeix i necessita protecció, i la immersió ha estat positiva, però mantenir aquest model no està renyit amb el fet de reconèixer que el castellà també és llengua de l’escola
També hem de tenir en compte que una part de la comunitat educativa no veu malament convertir el castellà llengua vehicular. Sempre hem defensat que hi ha un ampli consens al voltant de la immersió. Segurament hi ha un consens polític i entre entitats, però dubto que hi hagi el mateix consens a escala social. Pel que fa al professorat, una part important dels docents no comparteix la idea que el castellà no sigui llengua vehicular en cap matèria. La gran majoria dels mestres valora i respecta el català, una part important que no el té com a llengua materna ha fet l’esforç d’aprendre’l, formar-se i fer les classes en aquest idioma i alguns l’han adoptat també com a llengua de relació o familiar. La idea que el català ha de ser l’eix central de l’escola catalana és compartida per tothom. La idea que el castellà no ha de ser llengua vehicular en cap matèria no. El mateix crec que passa amb l’alumnat i les famílies. Un model més equilibrat amb un espai per al castellà crec que obtindria el suport d’una important part de la comunitat educativa.
La immersió en el seu origen va tenir el suport de les famílies nouvingudes dels anys 80 que demanaven ensenyament en català per als seus fills com a forma d’integració i com a oportunitat de progrés social. Allò va ser cert i vàlid per aquell temps, però potser ja no ho és per la realitat social actual. L’ascensor social fa temps que està espatllat i la visió que tenen molts nouvinguts sobre les llengües que cal aprendre a l’escola no és la mateixa. Quan la immersió va néixer hi havia bàsicament dues comunitats lingüístiques. Ara tenim gent de tot el món amb interessos, necessitats i aspiracions molt diverses. En molts casos la seva llengua d’origen no és ni tan sols el castellà. Alguns són immigrants temporals o fins i tot han passat per diversos països; sense rebutjar el català molts pensen que el castellà és més útil i necessari pels seus fills.
Un altre element a considerar és el nivell de competència en llengua castellana. És innegable que tot l’alumnat acaba dominant el castellà, ja que la seva presència social és abassegadora, però això no vol dir que tot l’alumnat tingui un bon nivell acadèmic de castellà. Dominar el castellà del carrer o de les xarxes no vol dir ser competent en un castellà acadèmic necessari en molt àmbits. Pensem que una part important de l’alumnat no té ni el català ni el castellà com a llengua materna. Facilitar que els alumnes dominin altres registres del castellà també és una funció del sistema educatiu. Disposar d’una matèria vehicular en aquesta llengua pot ajudar a millorar la competència en aquest aspecte.
Aquest reconeixement del castellà hauria d’anar acompanyat d’un nou impuls del català centrat en els següents eixos:
Un canvi en la manera d’ensenyar el català. En molt àmbits el català és la llengua de l’autoritat i el castellà és la llengua del carrer i de les xarxes. Amb aquesta situació és molt difícil que l’alumnat s’acosti al català i el faci seu. I això no depèn tant de percentatges com de la manera com presentem la llengua. Augmentar fins a l’infinit les hores d’escolarització en català no farà que la llengua sigui més atractiva o interessant. L’ensenyament del català ha de ser una invitació, una porta a emocions, cultura i continguts que puguin vincular els joves. Connectem amb les llengües a través de les emocions. El castellà es pot permetre dedicar-se a la sintaxi o la gramàtica, perquè és omnipresent, el català ha de mostrar també que és una llengua útil, atractiva i viva. Tal com es va comentar a la Jornada de reflexió sobre el tema del Consell Escolar Catalunya el passat desembre, calen accions menys acadèmiques i més lúdiques amb estudiants de secundària. Entitats de defensa de la llengua així ho han entès i impulsen programes d’aquesta mena en barris on el català és absent. Mostrar que el català és una llengua viva, interessant i atractiva i que serveix per acostar els joves a qüestions que els interessin i els emocionin ha de ser prioritari.
En aquest sentit cal disposar de materials i recursos atractius, actualitzats i útils per ensenyar el català i fer-lo interessant dins i fora de l’aula. Comparar els llibres, materials, webs i tota mena de recursos que hi ha per aprendre anglès, francès o castellà amb el que hi ha en català és decebedor. Llevat d’iniciatives lloables d’algunes editorials, el panorama és depriment. Malgrat els discursos en defensa de la llengua, les administracions fa temps que no fan prou en aquest tema. No podrem avançar si no hi ha una forta inversió en aquest camp.
Les Aules d’acollida, per exemple, no han estat mai una prioritat. Ni en recursos, i organització ni en formació del professorat. Tampoc els centres, en general, els hi han dedicat l’atenció que caldria. Necessitem un impuls molt més fort i dotar-les de recursos, personal i donar-los un paper central en l’estratègia lingüística de cada centre. Potser caldria repensar el seu model centrat en ensenyar català als qui acaben d’arribar per passar a un model pensat en promoure el català a tot el centre amb diferents graus d’intensitat.
Pel que fa a la immersió, cal reconèixer que en molts àmbits no s’aplica, tal com recullen les dades que va presentar el Consell Superior d’Avaluació al novembre. Ni l’administració, ni inspecció ni les direccions han volgut incidir en un tema sensible i que pot ser vist com una imposició política. La polarització que va comportar el procés segurament tampoc ha ajudat gens. Caldria ser molt més estricte en aquest camp i garantir que les classes es fan en català en les matèries que correspongui. Per alguns centres, especialment a secundària, fer un 75% de classes en català pot ser un progrés respecte la situació actual. Necessitem una estratègia consensuada dins dels centres però que s’apliqui realment.
Per alguns centres, especialment a secundària, fer un 75% de classes en català pot ser un progrés respecte la situació actual; necessitem una estratègia consensuada dins dels centres però que s’apliqui realment
Seguint amb aquesta qüestió, cal dir que amb la immersió no n’hi ha prou. Fer la classe en català no garanteix que l’alumne l’utilitza a l’aula i per tant que el practica i l’aprèn. Sovint en matèries no lingüístiques els alumnes utilitzen el castellà perquè se senten més còmodes o no dominen prou la llengua. Cal aconseguir que els alumnes utilitzin més el català en aquests espais si volem que dominin millor la llengua. Novament penso que això ha de ser viscut més com una oportunitat per millorar la llengua que no pas com una obligació. Ha de venir més de la motivació a assumir el repte de parlar i aprendre una llengua que no pas de la imposició. Els professors d’anglès diem “Use it or lose it”. Hem de trobar la manera que els alumnes aprofitin molt més les hores que passin a l’escola per practicar el català si no volem que el perdin. Això implica acceptar que l’alumnat comet errors i no parlarà el català amb precisió. Els alumnes han de poder trobar un espai on equivocar-se de manera tranquila sense sentir-se jutjats i fer progressos en català via assaig i error. No oblidem que un dels motius més importants per no parlar una llengua és també la por al ridícul.
A més a més, cal potenciar també el català en contextos informals i en el temps lliure. No té sentit fer immersió 100% en català a l’aula i que el monitor de menjador, l’entrenadora de bàsquet o la conserge es passin fàcilment al castellà. Amb el respecte per les opcions individuals de cadascú, cal tenir clar que les llengües s’aprenen quan hi ha un espai per practicar-les. Mai no és bo imposar usos lingüístics i prohibicions, però cal que entre tots siguem capaços de crear espais on practicar el català més enllà de l’aula. Novament, hem de ser capaços de veure això més com una oportunitat que com una obligació.
Aquest més alt grau d’exigència de cara a l’alumnat en l’ús del català, crec que és més fàcil d’implantar en una escola que promou i valora totes les llengües, també les llengües estrangeres i les llengües d’origen dels alumnes, que no en una escola centrada a garantir una immersió total en català i que pot semblar que no deixa espai per d’altres idiomes.
Finalment, tot el que he esmentat fins ara fa referència a l’escola, però si volem que el català tingui el futur garantit calen altres canvis fonamentals i que no depenen del sistema educatiu. Esmento alguns que em semblen imprescindibles:
En primer lloc, un impuls enorme del català al món audiovisual, les xarxes i les plataformes de streaming, sense això no hi ha futur. El català ha arribat fins avui gràcies a l’escola i també al Bola de drac de TV3 dels 80. Sense una presència forta, atractiva i constant en aquest camp l’escola poc hi pot fer.
Cal un paper molt més actiu de l’Estat en defensa del català i totes les llengües. L’Estat mai no s’ha cregut la diversitat lingüística i sovint ha estat un obstacle per al seu manteniment. Un nou pacte pel català hauria d’incloure un molt més gran reconeixement del català a nivell simbòlic, cultural, social i econòmic tant a Catalunya com a la resta de l’Estat i a Europa.
L’escola catalana i els seu professionals han patit atacs polítics, mediàtics i judicials absolutament inacceptables. S’han dit moltes falsedats i s’ha acusat l’escola de fets molt greus. En un món ideal caldria que els responsables d’aquests atacs demanessin disculpes i reconeguessin el paper de l’escola en la construcció d’una societat plural, democràtica i respectuosa. Això difícilment passarà, per tant em limito a demanar que els que practiquin aquesta mena de discursos rebin el rebuig i la condemna general i que la discrepància sobre el model d’escola i el tractament de les llengües es pugui mantenir dins el respecte i l’argumentació democràtica. Per altra banda, des d’altres sectors s’han considerat un atac a la llengua i a Catalunya qualsevol proposta de modificació del model lingüístic de l’escola catalana i s’ha menystingut els seus promotors. Una societat democràtica ha de ser capaç de discutir sobre temes tan sensibles com la llengua sense desqualificar els que pensen diferent. Hem de ser capaços de despolititzar el debat sobre la llengua i mantenir-lo fora del combat electoral.
Si defensem la idea d’un sol poble, d’un país on tothom s’hi sent acollit i d’una societat que convida els nouvinguts a la llengua i cultura pròpies, i incorpora i valora les llengües i cultures de fora, hem de repensar el model d’escola
En conclusió, si defensem la idea d’un sol poble, d’un país on tothom s’hi sent acollit i d’una societat que convida els nouvinguts a la llengua i cultura pròpies, i incorpora i valora les llengües i cultures que venen de fora, hem de repensar el model d’escola. Anem cada cop cap a societats més complexes i diverses. Acceptar i promoure aquesta diversitat i demostrar que valorem totes les llengües és una manera de defensar també el català i promoure una societat inclusiva i cohesionada. Fer que tothom domini el català contribueix a la cohesió social, però fer que més alumnes i famílies se sentin reconegudes a l’escola i la sentin com a seva també fomenta aquesta cohesió social.
El sistema educatiu català, malgrat els seus èxits i encerts, té encara grans reptes pendents: desigualtat, segregació, doble xarxa educativa, fracàs escolar de certs col·lectius i la necessitat de respondre a una societat i un món amb canvis cada cop més accelerats. Necessitem un ampli acord sobre el model lingüístic que reforci totes les llengües i que ens permeti dedicar els esforços i les energies a transformar el sistema cap un model molt més equitatiu.
Com a societat tenim enormes reptes al davant. Desigualtats creixents, crisi climàtica, augment de l’extrema dreta, crisi de legitimitat de la democràcia i ara també una guerra que veiem com inimaginable. Cal que reforcem i ampliem consensos en allò que ens uneix per poder afrontar amb més força aquests reptes i trobar energia per recuperar l’esperança en un món millor.
