Actualitat

Els infants refugiats a Grècia intenten recuperar la normalitat amb l’accés a l’escola

La situació de les 60.000 persones refugiades que hi ha a Grècia cada cop és menys provisional. Gairebé un any després del tancament amb pany i forrellat de les fronteres europees, per a molts sol·licitants d’asil, la permanència a terres gregues s’ha convertit en una estada de llarga durada. Entre ells, les estadístiques oficials indiquen que hi ha almenys 20.000 menors en edat escolar, als quals el govern local té l’obligació de cobrir les necessitats bàsiques i garantir el seu dret a l’educació. A l’estiu, el Govern grec va posar en marxa un pla per escolaritzar als infants nouvinguts durant el curs i també va crear una comissió científica de 50 professors universitaris que va dissenyar un programa pedagògic orientat al procés d’integració dels infants refugiats al sistema educatiu del país.

Després d’un període planificació prèvia, el procés d’entrada dels refugiats a les escoles públiques va arrencar l’octubre passat. El programa, gestionat a través del Ministeri d’Educació grec amb la col·laboració de diverses organitzacions humanitàries, s’ha d’adoptar progressivament per a tots els menors que resideixen als camps d’internament de Grècia. “A dia d’avui, hi ha uns 2.000 refugiats que fan classe a una quarantena d’escoles d’arreu del país“, comenta Eleni Karagianni, professora que treballa amb el Ministeri d’Educació com a coordinadora del programa d’escolarització dels nens i nenes del camp de refugiats de Schisto, als afores d’Atenes.

No obsant això, a hores d’ara el curs acadèmic grec ja ha arribat a l’equador i el nombre de sol·licitants d’asil que han accedit als centres d’ensenyament públic és molt reduït: la majoria de menors refugiats encara no va a l’escola. A més, el programa d’escolarització tampoc arriba a tot arreu. “Les gestions del govern per engegar el projecte pedagògic va ser un procés lent. A molts camps, el pla tot just s’està iniciant”, lamenta Karagianni. Llocs com les illes de Lesbos o Quios, on hi ha prop de 15.000 demandants d’asil que estan atrapats en condicions de vida miserables, la possibilitat que la mainada fagi classe a l’escola encara és una perspectiva molt llunyana.

Així és l’escola de Tavros

La Segona Escola Primària del barri de classe treballadora Tavros, a un quart d’hora en bus del nucli històric d’Atenes, és un dels quatre centres d’ensenyament públic de la capital grega que a l’octubre de 2016 va iniciar el programa d’escolarització per a refugiats. Al col·legi, amb 250 alumnes grecs, s’hi van inscriure 60 nens del camp de refugiats d’Elaionas, un recinte proper que acull més d’un miler de sol·licitants d’asil.

Cada dia, els nens grecs fan classe des de les vuit del matí fins a la una. Poc després, a les dues del migdia, els nous alumnes refugiats –originaris de Síria i l’Afganistan– arriben acompanyats en autobús per voluntaris de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM). S’estan a l’escola fins a les 6 de la tarda, seguint un pla pedagògic especial, però no coincideix a l’aula amb els alumnes del país. “Es tracta d’un programa d’educació previ a la inclusió al sistema d’ensenyament estàndard que cursa l’alumnat grec”, explica Dimitris Filelés, director de la Segona Escola Primària de Tavros.

Al centre escolar de Tavros, els nens refugiats –d’entre sis i dotze d’anys- estan repartits per grups d’edat en tres aules diferents on aprenen grec, anglès i matemàtiques; fan activitats de plàstica, música i gimnàstica i també adquireixen unes nocions bàsiques d’història i cultura del país hel·lè. “L’objectiu del pla pedagògic és que obtinguin unes bases prèvies de cara al curs que ve, quan en teoria han d’accedir al programa educatiu oficial de matins amb la resta nens grecs”, apunta Filelés. “A hores d’ara, els alumnes i els refugiats es troben al pati en una hora concreta del migdia, però encara no fan classes junts”, afegeix el docent.

La importància d’anar a l’escola

Segons els professors de l’escola de Tavros, l’etapa de qualsevol infant a l’escola primària és molt important perquè es tracta d’un procés d’aprenentatge constant en el qual no només s’adquireixen coneixements, sinó que es desenvolupa tot un conjunt d’actituds i valors davant de la vida. “L’objectiu del programa és transmetre als nens què significa anar a l’escola: n’hi ha molts que han perdut diversos anys d’escolarització des que van fugir del seu país, i també n’hi ha que no han anat mai al col·legi anteriorment”, explica Evangelia Zerba, coordinadora del programa pedagògic pels infants refugiats a l’escola primària de Tavros. Per Filelés, però, l’escolarització dels infants nouvinguts al centre d’ensenyament que dirigeix pretén anar més enllà. “La nostra intenció és que els nens sentin que la guerra s’ha acabat i que a l’escola estan segurs, lluny de qualsevol perill”, comenta.

L’assistència diària al col·legi, d’altra banda, també és un element que dinamitza la vida quotidiana d’aquests infants. “Pels ells, els camps de refugiats són com una presó i l’escola els ajuda a canviar d’entorn, socialitzar-se i tenir una rutina”, opina Karagianni. Vanessa Divani, professora d’anglès a l’escola pública de Tavros, té una opinió similar: el programa no compleix tots els requisits pedagògics, pensa, però és positiu pel seu dia a dia. “La canalla no està tot el dia al camp, i a l’escola té ocupacions diàries i motivacions, se sent productiva i viu experiències noves”, considera aquesta mestra d’anglès.

Segons Divani, el programa d’integració a l’ensenyament públic dels nens refugiats es va fer a corre-cuita i amb poca organització, “cosa que fa que apareguin moltes pegues en el seu funcionament diari”. No obstant, per Dimitrís Filelés, director de la Segona Escola Pública de Tavrou, també s’ha de tenir en compte altres elements. “El programa que estem adoptant és nou, no té antecedents previs i fa que tot sovint haguem de canviar els plantejaments educatius segons les necessitats de la canalla”, comenta el cap del centre d’ensenyament públic. Per tots els docents de l’escola de Tavros, tanmateix, l’evolució durant els tres últims mesos de classe amb la mainada refugiada és un procés que ha anat cap a millor. “En un principi, els nens eren molt agressius entre ells i els hi costava molt concentrar-se, però ara estan més calmats i la majoria vénen cada dia amb ganes d’aprendre coses”, explica la coordinadora i mestra Evangelia Zerba.

La canalla d’Elaionas

El camp oficial d’Elaionas és un recinte d’internament que es troba en una zona industrial molt propera al centre d’Atenes. Construït l’agost de 2015, és el primer espai d’acollida per refugiats que es va fer a la Grècia continental. Actualment, hi viuen almenys 1.500 persones i moltes d’elles són menors d’edat. Des del mes d’octubre, centenars d’infants i adolescents residents al camp fan classes a diversos centres d’ensenyament públic de les rodalies. Aquest és el cas de Nazarin Mahour, una noia de 15 anys d’origen iranià que viu amb els seus pares a Elaionas. Segons explica, des que va començar a fer classes està molt més entretinguda, té una ocupació cada tarda i a l’institut es troba amb gent de la seva edat amb qui té moltes coses en comú.

A classe, Nazarin Mahour comparteix aula amb Nuur Raad i Amina Rashid, dues adolescents de l’Iraq i de Síria –que també viuen al camp– amb qui ha forjat una amistat estreta. Entre elles, per comunicar-se, parlen amb anglès i des que són amigues han millorat molt el seu nivell en l’idioma. De l’educació que reben a Grècia, les tres noies valoren tot allò nou que se’ls ensenya cada dia i el fet que puguin fer esport i jugar amb llibertat al pati de l’escola, una cosa que no sempre poden fer al camp de refugiats a on viuen. Tanmateix, els pares de Nazarin, Habib i Habba Mahour, són més crítics amb el tipus d’ensenyament que rep la seva filla, perquè consideren que no és un programa pedagògic seriós. “Nazarin només fa classes quatre hores al dia i no comparteix aula ni espais amb la resta de l’alumnat grec. Això farà que li sigui molt més difícil aprendre la llengua i integrar-se al país”, comenta la parella iraniana.

Habba i Habib Mahour van fugir de l’Iran amb la seva filla amb la intenció d’arribar a algun país del nord d’Europa a on les condicions d’acollida fossin òptimes, però després del tancament de fronteres s’han de resignar a romandre a Grècia i han demanat els permisos d’asil a l’Estat grec. Poc a poc, han assimilat que la seva estada a terres hel·lèniques pot durar anys i que aquest serà el lloc a on la seva filla potser haurà de fer la resta de la seva formació educativa.