Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Isaac Heredia és promotor escolar a quatre centres educatius de Barcelona, majoritàriament al barri del Bon Pastor i Baró de Viver. Pare de dues filles, és tot un referent per bona part de la comunitat gitana de la ciutat. Està acabant segon d’Educació Primària a la UB, amb una nota mitjana de 7,6. “Tot aprovat, excepte l’anglès. Però vaja, aquest és un altre tema”, ironitza. Va cursar tots els seus estudis bàsics en centres segregats: “O gitanos o estrangers, érem els que érem a classe”. La situació, de llavors ençà, no ha variat gaire: “Ara que s’han fet les portes obertes, t’adones que les famílies blanques occidentals ni venen a veure l’escola. Tant els fa el projecte que els presentin, no venen perquè ja saben les famílies que hi ha al centre. Ni ens donen l’opció de demostrar com treballem”.
Tant l’existència d’actituds racistes en l’àmbit escolar assenyalades a l’estiu pel Síndic de Greuges així com la constant denúncia contra la segregació escolar que formula la institució, són constatades a diari per Heredia. “Veig com hi ha famílies que no volen que els seus fills vagin a l’escola amb gitanos”, assevera. “Al Bon Pastor, per exemple, hi ha un centre públic i un de concertat que estan pràcticament a tocar, a 200 metres l’un de l’altre. A la pública hi ha una gran part d’alumnat estranger, un 30% de gitanos i una altra part d’alumnat blanc. Això a la concertada no passa: el gran gruix és alumnat blanc de classe mitjana”, detalla. “Ja no es tracta de la imatge de l’escola, sinó dels propis prejudicis que tinguem cadascú”, sentencia.
La lluita contra l’efecte Pigmalió
Heredia va ser l’únic alumne gitano que va acabar l’ESO al seu institut –el Cristòfol Colom, actualment desmantellat–, conjuntament amb qui acabaria sent la seva esposa, Encarna Amaya. “La tutora de 4t d’ESO, la Maria, va ser la primera que va començar a creure en nosaltres. Fins a llavors ningú no ens havia parlat de l’educació postobligatòria, de la possibilitat de graduar-te, de formar-te, fins i tot de cursar batxillerat… Tenien ben poques expectatives envers nosaltres! I nosaltres mateixos ens creiem que no valíem! –s’exclama–. Ens crèiem que no teníem la capacitat de continuar estudiant. És el que es coneix com a efecte Pigmalió”.
En aquest sentit, considera que la situació ha anat millorant. “Ara, les baixes expectatives envers l’alumnat gitano ja no hi són de manera tan oberta, però és cert que aquestes expectatives encara no són tan altes com amb la resta d’alumnes”, considera. “Aquella mirada encara hi és, però per sort no és tan generalitzada, no hi ha el que en podríem dir una ideologia de centre, però sí que hi segueix sent en algunes persones”, apunta. “Com a promotor veig moltes coses: escoles i instituts que s’impliquen en l’activitat acadèmica diària, tutors que s’impliquen com ho feia la Maria, i també veig actituds com les que jo vaig patir”, exposa.
De fet, l’Institut Cristòfol Colom i l’Escola Bernat de Boïles van acabar tancant i es van refundar en l’actual Institut Escola El Til·ler, amb una mirada molt més positiva envers el conjunt de l’alumnat. Tant, que com a pares van decidir matricular-hi la filla gran: “N’estem molt contents. Hi ha molta cohesió de classe, es treballa molt la part social i emocional, el projecte educatiu està d’allò més bé… Sempre hi ha coses a millorar, cert, però com a pare se m’ha escoltat”. I exposa: “Abans l’escola tenia uns 150 alumnes, i l’institut uns 60-70. Entre tots dos centres, devem estar parlant d’uns 220-240 alumnes. Ara, després de quatre anys de l’Institut Escola El Til·ler, estem als 350 alumnes!”
“Els professors venien i marxaven pitant”
Heredia també havia anat a l’Escola Bernat de Boïl. “Sempre vaig ser un nen molt cabut, i ja a primària vaig decidir que de gran seria mestre de l’Escola Bernat de Boïl. El problema és totes les barreres amb què m’he trobat. Al professor d’educació física li vaig dir que un dia seria professor d’educació física allí a l’escola, i ell em va animar molt. Però era l’única persona que ho feia”, exposa. A l’institut, tres quarts del mateix: els grups-classe eren el grup vermell, el grup groc i el grup verd, recorda. “El centre es va acabar tancant. Érem 10-12 alumnes per aula. Els professors venien a l’institut i en marxaven pitant, amb queixes referents a aquest tipus d’alumnat i tal. Aguantaven un curs, feien punts i se n’anaven”, retrata.
Malgrat les dificultats de l’entorn, i gràcies als ànims de la tutora de 4t d’ESO (“ella va creure més en mi que jo mateix, i això em va marcar”, diu), Heredia va decidir-se a cursar un grau mitjà d’FP de comerç. “Ho vaig fer per ella i per la meva mare. Ja que la meva família treballa en la venda ambulant, creia que una FP comercial podria contribuir-hi, amb la idea que algun dia seria dependent, encara que el meu desig era ser professor”, exposa. Va ser el primer gitano de l’institut en assolir el grau mitjà i va matricular-se per cursar el grau superior, “però per causes de la vida i econòmiques vaig haver-ho de deixar”, exposa.
Però Heredia estava convençut que calia conscienciar el conjunt de la població gitana de la importància de la formació. “Vaig entendre que s’havia de donar suport a la comunitat gitana, i conjuntament amb un company que també cursava el grau mitjà vam crear l’Associació Gitana RromaneSiklǒvne-Associació de Joves Estudiants Gitanos del Bon Pastor”, exposa. A través de l’entitat va començar a col·laborar amb diversos centres educatius, i llavors va ser quan es va obrir una plaça perquè una persona gitana fos promotora escolar del districte de Sant Andreu, una figura específica (PDF) contemplada per la Fundació Privada Pere Closa. I la va guanyar. “I només tenia un CFGM de Comerç!”, s’exclama. “El diumenge anava al mercadillo i el dilluns era un perfil més del servei educatiu de l’EAP”, emfasitza.
“Per aquella posició en concret, més que una formació específica, es buscava algú que pogués ser un referent, un gitano o gitana que hagués aconseguit el graduat escolar. I la tasca que havia de dur a terme encaixava perfectament. Un cop vaig ser promotor escolar, llavors vaig formar-me llegint llibres de pedagogia i educació intercultural, informes sobre absentisme… De fet, la gent es creia que tenia una carrera!”, s’exclama. Tot plegat li va suposar un reforç de l’autoestima: “Vaig creure més en mi, que podia ser professor. Vaig fer l’examen d’ingrés a la universitat per a majors de 25 i vaig aprovar, i després les PAP. Vaig estar tot l’estiu preparant-les, mentre treballava i tenia la família. Vaig aprovar i vaig accedir a la UB, on amb 27 anys estic acabant 2n d’Educació Primària”.
Una evolució positiva
L’exemple formatiu d’Heredia i Amaya va inspirar altres alumnes del Cristòfol Colom. “Després de nosaltres, quatre alumnes gitanos es van graduar i tres van passar a fer un grau mitjà. S’havia obert una escletxa. ‘Si ells ho han fet, nosaltres també’, pensaven”, exposa. I el mateix està passant en l’àmbit universitari. “Cada vegada es traspassa més la barrera cap a l’educació no obligatòria: està pujant una joventut molt potent i molts arriben a tenir un grau universitari”, recalca.
“Fa 10 anys, d’alumnat gitano a P3 pràcticament no n’hi havia, en el pas de primària a secundària es perdia el 50%, sobretot les noies… Actualment, en canvi, no hi ha cap alumne gitano desescolaritzat a P3 i no es perd pràcticament ningú en el pas a secundària. I cada any es graduen més gitanos i gitanes a ESO”, assevera. “Les dades són d’allò més positives”, reivindica amb orgull.
El Diari de l’Educació, 2025