Entrevista

Joan-Carles Mèlich: «L’existència és un aprenentatge que no s’aprèn mai; vivim a batzegades»

Cada cop queJoan-Carles Mèlich (Barcelona, 1961) cita un llibre o un clàssic, els seus ulls crepiten rere les ulleres graduades. De fet, Mèlich contempla la vida des del que ell anomena una filosofia literària. Potser, per això, aquest doctor en Filosofia i Lletres i professor de Filosofia de l’Educació a la UAB, cita llibres i clàssics amb tanta admiració. Amb una extensa bibliografia, Mèlich publica La fragilidad del mundo (Tusquets Editores, 2021), una reflexió sobre la complexitat i les ambivalències del món, l’imperi de la tècnica, el vertigen dels nostres dies. I enmig de tot aquest torbament, Mèlich encara rescata una petita llum, la del sentit, fràgil i precària, prou intensa, malgrat tot, per arrecerar-se de la tempesta.

La pandèmia ha posat de manifest que som fràgils. Però, per què la fragilitat és un bé que cal cuidar i protegir?

El punt de partida és la finitud de l’ésser humà. Finit significa que morim, i, també, que som contingents i relacionals. Però, per aquesta condició finita, no podem esquivar la nostra relació amb el món, amb l’alteritat dels altres humans, de les coses i de la natura. I per tant, la nostra relació amb el món és necessàriament poc ferma, poc sòlida. De fet, només protegint la fragilitat, tenim cura de la condició humana.

En una conferència teva al Palau Macaya de la Fundació ‘La Caixa’ parlaves de la cura de l’existència. Ara bé, podem crear des de la fragilitat?

Sí, i també descrear. La fragilitat també té problemes, com l’angoixa, la malenconia o el pànic. Jo parlo de tres desestructuracions amb el món, i la fragilitat també té formes de trencament, de crisi. La fragilitat és ambigua. De fet, una de les tesis del llibre és que la relació de l’ésser humà amb el món és dissonant, un terme musical que em permet il·lustrar com ens movem endavant i endarrere, en positiu i en negatiu, sempre inconclusos. L’ésser humà mai podrà travessar les portes del paradís.

Per sort, no?

Sí, per sort, però pot travessar les portes de l’infern.

Això sí. Per exemple, les portes d’Auschwitz?

Exacte. Si creuem el paradís, perdem la finitud. De fet, la meva no és una ètica del bé, sinó de l’experiència del mal.

El bé costa construir-lo, no sabem amb exactitud què és. Però el mal, sí que pren formes evidents i molt concretes.

Sí. Zygmunt Bauman deia que el bé i el mal no estan al mateix nivell.

Per què neguem el mal? Per què ens costa acceptar que podem fer mal als altres? Penso en la banalització del mal.

Una de les altres paraules clau del llibre és vertigen. Vertigen vol dir que vivim i estem situats gairebé a la punta límit del penya-segat. En aquest punt, ens és més fàcil viure oblidant aquesta dimensió fosca, de neguit, de vertigen. Volem oblidar la cara oculta de la lluna, com si la lluna no tingués una Dark Side, no?

Això em recorda els Pink Floyd.

M’encanta Pink Floyd.

La societat del like pretén ocultar aquesta dark side of the moon?

Sí, perquè busquem aparentar-ho tot com a magnífic i intentem oblidar aquesta cara oculta i fosca de la lluna per dir que hem de ser positius, ser optimistes i que no podem plorar. Ara bé, és important saber que no tota la lluna és fosca. L’Eclesiastès ho diu perfectament: hi ha un temps per riure i un temps per plorar, un temps per llaurar i un altre per recollir el llaurat, un temps per viure i un temps per morir.

D’acord, però en el temps de les pantalles, aquesta gestió dels ritmes vitals sembla trencada. Quin és el greuge de les presses, de la trepidant velocitat que ens tenalla?

Nietzsche i Wittgenstein només demanen una cosa als seus lectors: temps. Demanen que els lectors llegeixin les seves obres lentament. El més important a la vida necessita temps. Al meu llibre La fragilidad del mundo defenso que vivim a l’imperi de la pressa. El problema no és la velocitat, sinó la pressa. La pressa és la patologia de la velocitat; de la mateixa manera que la tecnologia no és la tècnica, sinó un sistema social-simbòlic poderosíssim que ha colonitzat el món i que ens obliga a viure en la lògica de la pressa. Les relacions humanes (família, l’amistat, l’educació, la lectura, la meditació…) han entrat, per això mateix, en una crisi profunda i el món s’ha empobrit. Sempre que hi ha hagut ésser humà, hi ha hagut tècnica. Però la tecnologia és un producte de la modernitat. Jo xifro la revolució tecnològica a principis del segle XX, quan alguns autors vienesos com Robert Musil, parlen de la matematització del món, de la colonització de la tecnologia. Dit d’una altra manera, quan la tècnica deixa de ser un instrument i esdevé un sistema social, una forma de vida. I per mi, això és un empobriment del món, perquè trenca la dimensió fràgil que dèiem abans.

Vivim a l’imperi de la pressa. Les relacions humanes (família, amistat, educació, meditació…) han entrat en una crisi profunda i el món s’ha empobrit

Em recorda El món feliç d’Huxley.

Sí.

Creu que la lògica tecnològica empobreix la democràcia?

Totalment, perquè la lògica tecnològica empobreix la gramàtica que el món és. Pensa en 1984 d’Orwell i la novaparla. Si llegeixes el llibre en clau tecnològica, t’adones que la novaparla simplifica el matís, perquè, per exemple, prohibeix els antònims. Si dius bo, no pots dir dolent, sinó que has de dir ‘no bo’. El llenguatge es va reduint. Però un altre aspecte molt important se’n deriva d’aquesta colonització: la crisi de la memòria.

Sona inquietant.

Un ordinador no té memòria. La computadora emmagatzema dades, informacions, però no és la memòria d’un ésser finit.

Expliqui-m’ho, si us plau.

La memòria no és record, sinó record i oblit. L’exemple és Proust o Joyce. La memòria irromp, i mai dues persones recorden igual, perquè és personal, travessa per dins de les teves vivències. La memòria és narrativa. La crisi actual de la memòria es manifesta en la pèrdua del pes del passat. Vivim en una civilització que dóna molta importància a l’actualitat, però no li dóna al present. Però cal anar amb compte perquè no hi ha present sense passat. L’actualitat, en canvi, pot obviar el passat, no l’interessa gens. Les conseqüències educatives d’aquesta crisi de memòria són evidents i tràgiques. L’actualitat ha devorat el present i, en conseqüència, s’ha trencat la seqüència temporal (passat, present, futur).

Vivim ofegats d’actualitat, com si sempre anéssim ‘fora de temps’.

Exacte. El present té cura del passat, però l’actualitat no necessita el passat, perquè neix i mor. Walter Benjamin ho explica molt bé en El narrador. De fet, llegir un llibre no és el mateix que llegir les notícies, que caduquen al cap d’un instant. Per exemple, vas al quiosc i demanes el diari d’ahir, i ja no el tenen. La tecnologia treballa amb l’actualitat, però no amb el present. També succeeix en les tertúlies de televisió o els programes d’opinió.

Entenc, però, que no està en contra de l’actualitat.

No, no ho estic. Jo estic en contra de la colonització actual del present, és a dir, quan l’actualitat es menja el present. I això, de fet, ho he vist en la universitat. Per exemple, jo ara estic fent la guia docent amb les directrius recomanades, que m’assenyalen que incorpori elements digitals. Ara bé, jo defenso el llibre com a objecte, la materialitat dels cossos, els espais de silenci, la lectura lenta, la utilitat de l’inútil, com diu Nuccio Ordine. La tecnologia i les xarxes no et donen això.

En aquest sentit, vostè ha dit que l’educació, si no és presencial, no és educació.

A veure, pot haver-hi instrucció en línia, aprenentatge, però la paraula educació inclou l’aprenentatge i la instrucció, i alhora va molt més enllà. La paraula educació té a veure amb una relació existencial, més profunda, té a veure amb l’estudi, la lectura i l’escriptura, té a veure amb la relació amb un mestre. I perquè hi hagi aquesta relació existencial hi ha d’haver cara a cara, el rostre, la pell, l’olor. Perquè, què és la presencialitat?

El caliu? L’escalfor? El contacte amb l’altre?

Sí, i també és l’atmosfera.

La paraula educació té a veure amb l’estudi, la lectura i l’escriptura, i té a veure amb la relació amb un mestre. I perquè hi hagi aquesta relació existencial hi ha d’haver cara a cara, el rostre, la pell, l’olor

Som unes criatures ben estranyes i curioses els humans. Per què ens costa tant aprendre?

Bé, l’existència és un aprenentatge que no s’aprèn mai, perquè és a posteriori, és a batzegades. Per això, sóc tan crític amb les competències, perquè tu no pots saber quina és la resposta abans de tenir el problema. O com en una entrevista. De fet, tu et pots preparar les preguntes i jo les respostes, però quan ens trobem, som dues persones en una situació concreta, i cada situació és diferent. Tot el que havia previst, de sobte, no funciona, i aleshores, improvisem. De fet, hem d’aprendre a improvisar, que significa acceptar que l’ésser humà no pot esquivar la contingència.

Amb el terme musical de la dissonància, abans feia referència a la nostra condició inconclusa. Ara, desconec la raó, parla de la improvisació i penso en els músics de jazz.

Jo he posat aquest exemple, sí, el d’un músic de jazz que sap improvisar perquè coneix les escales i les harmonies. Keith Jarret ho il·lustra molt bé. De fet, als meus estudiants els explico que han de fer el mateix que Keith Jarret: improvisar sense cap manual d’instruccions. Ell explora.

En aquesta exploració, però, busquem el sentit, i per això, emparaulem el món. Però no tots els relats són iguals. Quins són els relats perillosos?

Els relats que eliminen l’ambigüitat, que defensen les idees clares i distintes. En l’existència humana hi ha inici, però no hi ha ni origen; naixem en una història, en un relat que uns altres han iniciat, heretem una gramàtica, un conjunt de signes, de símbols, de gestos i de normes… i hem d’aprendre a viure en aquest escenari en el qual les relacions amb els altres (humans i no humans) resulten inesquivables. Un relat és perillós quan té la pretensió d’explicar-ho tot, quan vol tenir la primera i l’última paraula.

L’aparició d’Internet, de les xarxes, es deia que oferirien l’oportunitat d’una vertadera democràcia participativa. Veiem que no és així. Creu que hi ha relació entre el món tecnològic i l’increment d’un populisme que insulta via piulades?

Diria que sí, però t’he de reconèixer que no és un tema que el tinc prou elaborat. Hauria de rumiar-hi més.

En tot cas, sembla que vivim en una societat d’individus atomitzats. En aquest sentit, l’altre suposa un repte i les relacions entre les persones són complexes. Ara bé, creu que substituïm la comprensió de les relacions amb l’altre per la moral del grup?

Sempre he dit i he escrit que la moral és inesquivable pels éssers finits. La moral rau en la gramàtica que hem heretat. No podem existir sense moral. Però tampoc no podem existir només amb moral. Els éssers finits també vivim en zones obscures, per això la incertesa és inesquivable. És el que anomeno zona obscura de la moral. I això és l’ètica. L’educació no pot donar-se sense aquestes zones obscures, no es pot educar sense ètica, sense incertesa, sense vergonya, sense mala consciència.

A l’inici d’aquesta entrevista hem parlat de com la pandèmia ha posat de manifest la nostra fragilitat. També, però, la pandèmia està comportant pèrdua. Vostè ha treballat sobre aquest tema. Una última pregunta. Com podem gestionar el dol dels éssers estimats?

Cadascú ha de veure com gestiona el seu dol. Recomano llegir alguns llibres sobre això. Si em demanes que en recomani només un, aquest seria La mort d’Ivan Ilitx, de Lev Tolstoi. És un llibre que rellegeixo sovint. És una obra espectacular, com tots els clàssics. Homer, els tràgics grecs, la Bíblia, Shakespeare, Cervantes, Montaigne, Flaubert, Dostoievski, Freud, Kafka, Virginia Woolf, Joyce, Proust, Rilke, Beckett… Això és el que recomano, perquè són ells, i els seus llibres venerables, els que ens mostren que la vida és incerta i que no hi ha píndoles que ens diguin el que hem de fer ni quin és el camí correcte.