Opinió

Corsaris neoliberals: capitalisme EdTech en l’educació pública

“Només queda un mes i ja som més de 15.000 assistents! Batent rècords d’inscripcions”. Així em va arribar per correu electrònic l’anunci de la convocatòria per a la trobada “Virtual Educa Connect” denominat “Reset Educatiu: Ecosistemes Digitals per al Desenvolupament Humà”. Trobada virtual amb sessions sobre Edtech centrades en “innovació en educació”, “nous contextos i demandes educatives”, “iniciatives d’impacte”, etc. I destinat als “educadors del segle XXI” després del coronavirus, amb la finalitat de “revolucionar” l’educació.

Els títols de les conferències eren significatius: “El model Flipped Learning com a base per al sistema educatiu mixt postpandèmia”, del ministre d’Educació de la Província de Misiones, Argentina; “Be TalentSTEAM”, del director general de la Fundación Altran para la Innovación; “Soft Skills, habilitats i competències per a afrontar la Quarta Revolució Industrial (4RI)”, de la vicerectora Acadèmica Nacional de Areandina; “O-city.org: Impulsant l’Economia Taronja a través de l’Educació”, del director de la Càtedra de la Innovació de la UPV; o “El paper de les acceleradores en la innovació digital d’àmbit educatiu: com secundar i impulsar les startups”, del director de SEK Lab Edtech Accelerator.

En aquesta trobada, expliquen, s’aborda com aplicar en l’àmbit educatiu la Intel·ligència artificial (AI) i Big Data, la Internet de les Coses (IoT), les Cadena de blocs (Block Chain) o la computació en el Núvol (Cloud Computing). Està afavorit per Microsoft, Pearson, Intel, IE Business School, el Banc Mundial, l’OCDE i molts dels grans del partenariat corporatiu en l’àmbit educatiu.

Aquest pot ser un dels múltiples exemples que floreixen com els camps a la primavera, en aquests temps de pandèmia i confinament. L’educació digital es ven com la “nova salvació” pels gurus de la EdTech arran de la covid19. El Big Data, la Intel·ligència Artificial, les plataformes digitals i el núvol ens portaran la modernització d’una educació ancorada en el segle passat, proclamen en aquest reeditat “relat salvador” del solucionisme tecnològic com a panacea per a l’educació. Els grans patrocinadors de la EdTech¹ estan impulsant així el seu assalt definitiu a l’educació, impulsant una governança híbrida que proclama la imperiosa necessitat de la col·laboració públic-privada per gestionar l’educació del futur.

Veiem així com les dades digitals, el codi i els algorismes del programari es barregen amb determinades agendes polítiques relacionades amb la governança educativa, interessos comercials de grans conglomerats, ambicions empresarials de fons de capital de risc i objectius de negocis amb màrqueting filantròpic, que destinen ingents quantitats d’inversió econòmica per crear noves maneres d’entendre i imaginar l’educació i intervenir-hi, com si fos un nou nínxol de mercat i d’expansió del capitalisme (Fleming, 2016; Haddad & Reckhow, 2018). Si a les seves mans estan ja els mitjans informals de construcció del pensament col·lectiu (Netflix, Walt Disney, Fox, MTV, etc.) es tracta de controlar també els mitjans formals de socialització de les futures generacions i explotar un gran negoci que mou molts milers de milions de dòlars anuals².

El nou eslògan neoliberal en la gestió educativa resa així: “La nova política segueix la innovació privada en la gestió del públic”. Privatització vestida d’innovació. És la reedició del clàssic partenariat o gestió conjunta pública-privada, on el sector públic s’acaba convertint en nínxol d’extracció i obtenció de benefici del sector privat. Però ara, en aquest relat postmodern reeditat, es restaura i se li dona una capa de vernís, plantejant que del que es tracta és de prendre les decisions “conjuntament”, orientar les polítiques i decisions del públic des dels “principis innovadors del privat”, amb la participació directa dels capdavanters “qualificats” de la societat civil, els nous filantrops del capitalisme (mecenes, bancs, fundacions, fons de capital de risc…) que ja van provar la seva vàlua triomfant en la gestió del capitalisme i ara volen i exigeixen aplicar les seves receptes en el públic i orientar la seva gestió adequadament.

Ho hem comprovat fins i tot en la nova llei educativa, la Lomloe. L’article 122 promulga que els centres públics podran “obtenir recursos complementaris”. Aquest punt suposa la possibilitat de captació de fons privats “complementaris” per a l’educació pública, donant per descomptat l’infrafinançament públic dels centres educatius. Obre així la porta als patrocinis, el partenariat, els espònsors, la “col·laboració públic-privada”, per convertir l’educació en un espai de negoci d’una nova gestió híbrida públic-privada sota el control d’una suposada “innovadora” tecnologia digital educativa controlada per la Big Tech.

De fet, la Llei Celaá consigna el que ja passa de facto, mitjançant acords de col·laboració, amb La Caixa, la Fundació Bofill o, recentment, Amazon. És més, no contempla en cap moment mecanismes per frenar a la Big Tech o GAFAM, els gegants tecnològics nord-americans, com Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft que han envaït amb les seves plataformes tot l’espai públic educatiu. S’està deixant en mans d’aquestes plataformes hegemòniques la informació de l’alumnat, l’extracció massiva de les seves dades (l’or blanc del segle XXI). Deixant morir les plataformes de codi obert i públiques construïdes pel professorat i les comunitats educatives com Guadalinex o la d’Extremadura.

Per “assaltar els cels” caldria començar per socialitzar el núvol i desenvolupar infraestructures digitals públiques

El capitalisme digital vol el control i el domini de les últimes fronteres del públic que li queden per conquistar: la nostra informació en forma de dades per predir comportaments, un bé comú i essencial. Dades que extreuen i venen les Big Tech, terratinents neofeudals de la nova economia digital que segueixen amb la centenària lògica extractivista, capitalista i colonial d’extreure i acumular l’or del segle XXI (la nostra informació) i que s’estan fent amb el control de la nostra sobirania digital.

El negoci som nosaltres: extreure informació de l’alumnat, amb la finalitat de convertir les escoles en una fàbrica de dades i informació comercialitzable sobre uns clients presents i futurs als quals es vol fidelizar. L’era digital s’ha convertit així en un altre capítol més de la història del capitalisme, que ha mercantilitzat amb afany de lucre l’experiència humana traduint els comportaments a dades per, a partir d’ells, realitzar prediccions que es compren i es venen.

Per això, per “assaltar els cels” caldria començar per socialitzar el núvol i desenvolupar infraestructures digitals públiques, és a dir, posar en mans del comú els nous mitjans de producció digital, que diria el vell Marx, per avançar cap a la “socialització de les dades” com a bé públic i cap a la democràcia digital. Si Internet és essencial per a moltes coses en les nostres vides, com ho és clarament, ¿no hauria de tractar-se com un bé comú d’utilitat pública sense finalitat de lucre? És a dir, hem d’avançar cap al postcapitalisme o socialisme digital que proposen Mason o Morozov. I l’educació té un paper crucial en això.

Aquest és un extracte de l’article recentment publicat en la Revista Fòrum d’Educació al qual es pot accedir lliurement en aquest enllaç: Governança híbrida digital i Capitalisme EdTech: la crisi del COVID-19 com a amenaça (2021).

Notes

¹ EdTech UK va ser impulsat per Boris Johnson, llavors alcalde de Londres i actual primer ministre britànic, amb l’ajuda del Ministeri d’Economia i una coalició privada d’empreses del sector tecnològic, per “contribuir a accelerar el creixement del sector de la tecnologia educativa del Regne Unit” assegurant extraordinaris beneficis en un “mercat ampli i rendible”. Va ser constituït per la Education Foundation, think thank que col·labora amb la Secretaria d’Estat d’Educació, i desenvolupa una xarxa d’associacions corporatives amb Facebook, IBM, Pearson, HP, Randstad Education, Cambridge University Press, McKinsey, Skype, Sony, Google i Samsung.

² El sector «edTech» aconseguirà els 10 bilions d’euros el 2030. El 2018 ja va marcar un rècord: 8.200 milions, en comparació amb els 1.400 milions invertits el 2014, segons un informe de Barclays sobre la EdTech (García, 2019).