Opinió

Josep Maria Jarque, en memòria

Aquest estiu ens ha deixat Josep Maria Jarque. En aquest article voldria recordar el seu itinerari professional a partir d’onze imatges que il·lustren un text que va publicar ja fa alguns anys. Aquell text es titula El present realitzable i és un resum de la història de l’educació especial a casa nostra. Les il·lustracions que l’acompanyen són, majoritàriament, fragments de textos manuscrits, mecanoscrits o impresos que corresponen a moments significatius del seu itinerari. Ara hi he afegit comentaris anecdòtics, fruit d’una conversa sobre aquests moments clau de la seva activitat professional que vam tenir no fa gaire.

Una carta autògrafa d’en Jordi Cots escrita l’any 1963. Amb en Jordi Cots van ser companys a l’Escola de Jardineres Educadores el curs 1959-1960, una època en la qual la improvisació era el pa de cada dia. És revelador d’aquell moment el fet que en Josep Maria Jarque es va haver d’espavilar a aprendre papiroflèxia per estar a l’alçada de les circumstàncies.

Un autògraf d’en Josep Maria Jarque, de l’any 1971: unes notes per donar consignes pedagògiques i pràctiques als mestres del Centre de Pedagogia Terapèutica. Un ritual que es repetia cada matí, abans de començar la feina amb els alumnes. El nom del centre és FATIMA i sovint la gent pensa que es diu així pels miracles que s’hi produïen, però en realitat l’explicació és més terrenal, el nom correspon a les sigles de Famílies Agrupades per Tutelar la Infància Menys Apta.

Una carta d’en Miquel Siguan, que l’any 1971 va demanar-li que fes de professor a l’Escola de Psicologia de la Universitat de Barcelona que acabava de crear. Tot era tan incipient que en Josep Maria Jarque, nou professor de la Universitat de Barcelona, es va matricular a la Universitat Autònoma per treure’s el títol d’allò que ensenyava a l’altra universitat. Ja tenia cinc fills i era director d’un centre de pedagogia terapèutica.

Una carta d’André Lapierre, també de l’any 1971. André Lapierre havia iniciat l’educació psicomotriu a França i va anar a Terrassa, a FATIMA, a fer-hi cursos. L’excepcional d’aquest fet és que per primera vegada es va parlar d’educació psicomotriu a casa nostra.

El mecanoscrit, de l’any 1976, de Marten Sölder i altres: The Suomi’s Manifest, fruit del seminari organitzat a Hyvinkää, Finlàndia, per l’Oficina de les Nacions Unides a Ginebra sobre com atendre els discapacitats. Després de 15 dies de debats, el manifest recomanava abandonar el model mèdic per passar a un model multidisciplinar i pedagògic.

A Hyvinkää, el govern espanyol va enviar-hi el Director General de Servicios Sociales, en comptes d’algú del Ministeri d’Educació, que hauria estat més escaient, però sembla que això no va ser rellevant, perquè l’esmentat director es va dedicar a fer turisme tota la quinzena i només va aparèixer en l’acte de cloenda. Es va perdre el millor de tot: el descobriment de la sauna finlandesa, la qual cosa sí que van experimentar tots els altres delegats europeus, una trentena llarga. Els podem imaginar tots junts discutint, despullats, a alta temperatura. Potser aquesta és la clau desconeguda de l’èxit educatiu finlandès. Algú podria investigar-ho.

Una carta mecanoscrita de l’any 1976 de Jean Iliovici, director de la divisió d’afers socials de l’oficina de les Nacions Unides a Ginebra, que presidí el seminari de Hyvinkää. En aquell seminari, hi havia qui defensava l’estructura mèdica assistencial i qui deia que calia acabar amb les institucions tancades per donar una atenció interprofessional, podem imaginar-nos on se situava en Josep Maria Jarque. El president del seminari va dir-li: “Mr. Jarque, vous êtes un agent provocateur”. Un epítet que el pas del temps afermaria.

Un article publicat al diari Avui l’any 1979. L’article es titula ‘La teranyina’ i explica que al voltant d’una persona amb discapacitat es crea una teranyina de professionals que en viuen. Avui, passats tants anys de la publicació, bé es podria fer una observació de les seves dimensions.

La circular amb què l’any 1981 va començar el primer curs escolar en el qual la Generalitat tenia transferides les competències d’educació, que fixa els principis que després van donar peu a altres normatives. En aquell temps, el Departament d’Ensenyament estava format per 25 persones distribuïdes en dos pisos al carrer San Honorat que feien el que podien, per exemple tranquil·litzar el Cuerpo de Inspección quan hi anava a demanar comptes sobre la invasió de competències.

El decret 117 de l’any 1984, que defineix l’educació especial com el conjunt de recursos personals, materials i tècnics posats al servei de tots els nivells del sistema educatiu ordinari perquè aquest doni resposta al dret constitucional que tenen les persones a l’educació.

En Josep Maria Jarque va redactar aquest decret en un cap de setmana i el mes següent ja es publicà. Però han passat 32 anys i l’aplicació del decret encara està per arribar. El missatge d'”El present realitzable”, és el mateix del decret: que l’infant, l’adolescent i l’adult amb discapacitat siguin subjectes de l’acció, impedint, per tant, que esdevinguin objectes de rebuig o derivació.

Per acabar aquest itinerari, dues imatges que no són de textos ni de feina. La primera és una fotografia d’en Josep Maria Jarque assegut en un banc a Corbières, tot contemplant el llac de la Gruyére, a Suïssa, l’any 1998; un exercici que va fer de forma gairebé ininterrompuda els darrers 50 estius. En la fotografia podria semblar que mira el llac de la Gruyére, però ja sabem de la seva debilitat per mirar una cosa i veure’n una altra. Per això tinc la sospita que mirant el llac de la Gruyére, en realitat veia el llac Negre, un altre dels seus paisatges suïssos de tota la vida.

En aquesta bella imatge podem intuir en la llunyania el fum que tard o d’hora sortirà per la xemeneia d’una cabana, la qual cosa ens porta a pensar en una metàfora de Fernand Deligny que és un resum perfecte del tarannà d’en Josep Maria Jarque i que és ben aplicable a l’escola inclusiva, a qui tants esforços va dedicar els darrers anys de la seva vida: “Els nens difícils són a una societat allò que un tronc verd és a una estufa de fusta. Si l’estufa no tira, el tronc fumeja i els experts es precipiten a examinar-lo, a posar en qüestió el seu grau d’humitat i altres detalls científics que expliquin unes bombolles, una escuma i uns xiulets que ni tan sols s’haurien notat si la xemeneia hagués estat ben orientada”.