Opinió

‘La Boda de Rosa’ i ‘El glorioso caos de la vida’

‘La Boda de Rosa’

La boda de Rosa, de la directora Iciar Bollaín, és la pel·lícula ideal per aquests dies tan estranys, tot i que la història que explica és ben poc convencional, perquè la protagonista, una dona de més de 40 anys, que s’adona que ha estat tota la vida dedicada als altres i que ha hagut de sacrificar els seus somnis, allò que ella volia fer, decideix començar de bell nou, i aquest ressorgiment s’inicia amb un casament on la Rosa és l’única protagonista. Es casa amb ella mateixa i vol fer-ho saber a qui estima. Sobretot al seu pare, a la seva germana, al seu germà, a la seva filla i a l’home que té l’esperança de ser la parella de la Rosa.

Una comèdia esplèndida, d’una originalitat que ens acosta al cine de Berlanga, surrealisme que és més intens i més real que qualsevol convenció realista i per sobre de tot uns intèrprets esplèndids. Soc dels que penso que Candela Peña és una actriu extraordinària, que pot amb tots els papers, que amb una mirada et fa riure o et fa plorar. No li cal gaire cosa més. La seva presència justifica anar al cine. Grandíssima Candela, carn de premi una altra vegada. I Sergi López i Nathalie Poza, donant vida als dos germans que tenen altres problemes, que s’estimen però que no es comuniquen gaire i que a poc a poc van entrant a la història. Ramon Barea fent de pare, d’un pare que enyora la seva dona morta i que vol viure amb la seva filla i, és clar, aquesta filla no pot ser altra que la Rosa.

I Paula Usero, la filla que viu a Manchester amb bessons i que se sent sola i que decideix tornar a casa seva quan la seva mare més necessita pensar en ella. Però tots sabem que mai podrà oblidar als altres, perquè hi ha gent que és en funció del que pot donar i aquesta Rosa dona molt. L’estimareu sense condicions.

No us la perdeu.

‘El glorioso caos de la vida’

La bellesa d’una història no està renyida amb la tristesa. El glorioso caos de la vida (Babyteeth, en l’original), de la directora Shannon Murphy, magníficament interpretada per Eliza Scanlen i Toby Wallace, és una prova de l’afirmació anterior. Ho sabem prou bé, tots coneixem persones que tenen una expressió trista i són bellíssimes.

La història que ens explica pertany al gènere romàntic, subgènere dels primers amors. Una noia de quinze anys, malalta de càncer i amb una família molt ben situada però que no sap ser feliç –la mare depèn molt dels antidepressius– i que és poc convencional, es troba accidentalment amb un noi més gran, drogadicte i camell que ha estat expulsat de casa seva. S’enamoren, però dona la sensació que ell no ho sap fins més endavant. La família de la noia no té altre remei que acollir aquell noi si vol col·laborar a la felicitat de la seva filla, però  no és fàcil la relació entre els quatre personatges.

El gran valor de la pel·lícula, a més d’exemplificar la igualtat entre tristesa i bellesa, és que no cau al pou del llagrimeig fàcil. El caos s’identifica amb la vida i més quan la vida està submergida en el primer amor que sabem que per la noia serà l’últim. En aquest cas tota decisió té un contorn molt destacat. S’han fet diverses pel·lícules que parlen del càncer. Aquesta aconsegueix fer-ho, però sense caure en el sentimentalisme que ha fet que altres hagin naufragat.

Una pel·lícula excel·lent que recordaràs sempre.