Opinió

La bombolla acadèmica. Reflexions des del compromís social que pertoca a la universitat

Darrerament he tingut l’oportunitat de participar com a investigador en un projecte europeu Erasmus + anomenat SHEFCE (Steering Higher Education for Community Engagement). La meva universitat ha estat un dels socis del projecte i aquest fet m’ha permès aprofundir en les accions de compromís social que es promouen des de la universitat i alhora, poder-hi reflexionar a través dels debats i aportacions amb els altres socis.

He de dir que la feina realitzada en aquest projecte m’ha fet canviar la mirada respecte a les possibilitats d’una institució com la universitat. M’ha fet adonar dels diferents agents i recursos que pot desplegar en el territori i de les accions que se’n poden derivar. He descobert professorat implicat en diversitat de projectes de compromís social i comunitari, convençuts i satisfets de la seva contribució, malgrat el poc reconeixement i visibilitat que tenen. El capital econòmic que gestiona la universitat té moltes possibilitats, però, sobretot, el capital humà i simbòlic que posseeix és el més estratègic. Li proporciona unes potencialitats enormes per arribar, incidir i aprendre de la comunitat on està arrelada, alhora que també la universitat esdevé més humana.

Malgrat aquesta lectura positiva i esperançada del compromís social de la universitat, el meu dia a dia en el lloc de treball sovint acaba amb un cert desencís fruit de la sensació d’allunyament d’aquestes oportunitats d’incidència social. Són diversos els indicadors i processos que m’interpel·len i que habitualment em generen aquesta contradicció amb què no vull resignar-me. Un exemple n’és la pressió que pateix el personal docent nou en formació i la deriva a què pot portar aquesta mentalitat competitiva. Se’ls exigeix un model de carrera acadèmica amb uns criteris de valoració que no tenen en compte per a res aquest compromís social. Més aviat conviden a l’allunyament dels espais de participació social o de compromís amb la comunitat, a favor de la construcció d’un tipus de currículum condicionat per indicadors, trams d’avaluació i acreditacions que orienten el camí meritocràtic a seguir. El resultat és en massa freqüència l’aïllament social i el tancament en l’objecte específic de recerca i en els despatxos o laboratoris, sense temps ni atenció per a gaire res més. Una dedicació pràcticament exclusiva i monotemàtica, que fa difícil el compromís social i la participació cívica que podria enfortir-nos com a comunitat i també com a persones, més enllà del rol d’investigadors o de professorat universitari. Una pèrdua possible o desaprofitament d’aquest enorme potencial que abans comentàvem i que queda concentrat i sovint aïllat en aquesta bombolla acadèmica.

L’avaluació de les publicacions acadèmiques amb què es mesura la carrera acadèmica, i sovint també la majoria de rànquings universitaris, en són un altre exemple clar. Mal ens pesi, el sistema actual condiciona que avui des de la universitat cada dia es publiqui menys en la llengua que parla la nostra comunitat. Hi ha poques revistes científiques en molts dels àmbits disciplinaris i, si hi són, la majoria no són avaluades positivament pel nostre mateix sistema i, per tant, deixen de ser espais de publicació dins la carrera universitària. És clar que s’ha de publicar en altres llengües i afavorir el debat dins la comunitat científica, però aquesta qüestió no hauria d’implicar desatendre o menystenir l’impacte, diàleg i compromís amb la comunitat i el territori que ens acull. M’adono, però, que és molt difícil trobar aquest equilibri i que la balança sol decantar-se sempre cap al mateix costat.

Una metodologia docent extraordinària i que està lligada estretament al compromís social és l’aprenentatge servei. Hi ha molt bones experiències en aquest sentit també en l’àmbit universitari, però està clar que requereixen més temps al professorat i, en molts casos, unes estructures de gestió mínimes que assegurin i facilitin la implementació correcta. Aquesta podria ser una manera de multiplicar la incidència de la universitat en el territori i establir compromisos ferms per atendre necessitats reals, que d’altra manera no podrien ser ateses, i a la vegada oferir marcs d’aprenentatge extraordinaris més enllà dels espais artificials o allunyats de la realitat que poden representar les aules o els laboratoris universitaris. Cal, però, una estructura de suport i un model d’organització que faciliti i convidi a sumar-se a aquesta transformació en l’aprenentatge i obertura a la comunitat. Ens trobem, en canvi, que el reconeixement que té la dedicació docent, al costat del pes i valor que s’atorga a la recerca en el sistema universitari, determina que sovint es prioritzi el temps de dedicació a aquesta darrera funció en perjudici de la primera. Malgrat l’existència de xarxes, grups i experiències d’innovació docent del tot elogiables, el sistema condiciona, premia i avalua l’èxit universitari fonamentalment a partir de la recerca. De manera que la dedicació docent i la innovació en aquest àmbit és en detriment massa sovint de la mateixa carrera acadèmica o amb un sobreesforç difícil de mantenir o de generalitzar al conjunt del sistema.

Una metodologia docent extraordinària i que està lligada estretament al compromís social és l’aprenentatge servei

Un exemple més en aquest sentit i que contribueix a aquest desencís que apuntava abans té a veure amb la dificultat per fer de la universitat un espai de debat i reflexió que capti l’atenció dels mateixos estudiants i del conjunt de la societat. Respon de fet a la idea de creure que l’acadèmia podria o hauria de ser una àgora per al debat i el progrés social en consonància amb alguns paràmetres que avui es reclamen a través de la cocreació o la ciència ciutadana. Aquest punt implicaria liderar debats socials, estar presents en les mobilitzacions i fer de l’espai universitari un autèntic espai efervescent i locomotora del debat i progrés social. La realitat, però, no és ben bé així. La percepció que sovint es té de la dinàmica universitària és que el debat social, les innovacions i les mobilitzacions socials tenen lloc fora de l’espai universitari, que aquesta institució ha deixat de ser o ha perdut certa legitimitat en aquest sentit i que les expectatives que de la universitat tenen molts dels estudiants mateixos són unes altres: acomplir amb tasques i rutines determinades per obtenir un títol. I quan una petita part d’aquests joves té inquietuds que van més enllà, les cerca fora d’aquests espais acadèmics perquè a dins no hi són. Les activitats extraacadèmiques són poques i si s’esdevenen, no hi assisteixen ni professors ni estudiants. D’aquesta manera la dinàmica universitària actual aconsegueix adormir i alienar bona part del personal, tant docent com estudiantil.

Malgrat el sistema universitari estimuli poc en aquest vessant i pugui alimentar la sensació de desencís que abans he comentat, és cert que hi ha iniciatives extraordinàries que poden ser un revulsiu i ens poden ajudar a construir un model més compromès i més connectat socialment. El que aquí he volgut compartir és la sensació que el dia a dia genera i que la universitat d’una manera o altra imposa i determina. Un tipus de carrera amb un concepte d’èxit molt mesurat des de la individualitat i amb un model de meritocràcia allunyat, per no dir contraposat, al concepte de compromís i vinculació social que penso que com a institució d’educació superior ens pertocaria practicar i transmetre.