Anàlisi

La consulta de la discòrdia

La comunitat educativa valenciana s’ha situat aquestes darreres setmanes en el centre de l’actualitat informativa a compte de la consulta que la Conselleria d’Educació ha impulsat per a saber en quina llengua vol cada família que estudiïn els seus fills o filles. Dijous passat es van fer públics els resultats d’aquesta, amb un desenllaç que bé es podria qualificar d’empat tècnic: el 50,5% de les famílies van optar per l’opció del valencià; per un 49,5% que es va decantar pel castellà.

“Les famílies han apostat per un sistema equilibrat i de convivència”, va manifestar el titular d’Educació, José Antonio Rovira, durant la roda de premsa de presentació de resultats. El conseller també va recordar que la realització d’aquesta consulta era una promesa electoral que el Partit Popular portava en el programa amb el qual es va presentar a les eleccions de maig de 2023.

Són diverses les consideracions que es poden fer al voltant del plantejament d’aquestes eleccions i els resultats obtinguts. Anem amb algunes d’elles:

Llibertat, llibertat!

La consulta que s’ha realitzat entre els dies 25 de febrer i el 4 de març té la seva empara legal en la Llei de llibertat educativa que Partit Popular i Vox van aprovar en les Corts Valencianes el passat estiu. Responia, efectivament, al mantra que tots dos partits -amb diferents intensitats i matisos- havien reiterat en campanya electoral, segons el qual a la Comunitat Valenciana es vivia, en temps del govern progressista, en una suposada “dictadura lingüística” a les escoles.

Al fil d’aquest plantejament, i en contraposició a aquesta idea, la Conselleria es parapetava darrere l’apel·lació a la llibertat individual de les famílies, un plantejament que s’acomoda a la perfecció al corrent de pensament ultraliberal que recorre el món occidental: enfront de la intervenció estatal, la llibertat individual.

La mentida de la dictadura lingüística

Durant l’anterior etapa del govern progressista -l’anomenat govern del Botànic-, es va aprovar la Llei de Plurilingüisme. Aquesta legislació estipulava que en totes les escoles s’havia d’impartir un mínim del 25% de continguts en valencià i un 25% en castellà. Alhora, s’establia un sistema d’incentius per a la llengua pròpia. Es perseguia d’aquesta manera promoure un model més inclusiu, que evités el que era habitual: que en determinades zones del territori (especialment les meridionals i les zones de domini lingüístic castellà) tan sols s’estudiés l’assignatura de valencià.

Aquesta Llei de Plurilingüisme deixava en mans dels consells escolars, òrgans institucionalment reconeguts i en els quals participen famílies, equips directius i professorat, l’elecció dels percentatges, que quedaven plasmats en el Programa Lingüístic del Centre.

En la presentació de resultats de participació, José Antonio Rovira, titular d’Educació i, per tant, de qui s’espera la defensa de l’escola, va defensar la il·legitimitat dels consells escolars per a aquesta escomesa. Enfront dels òrgans col·legiats, la llibertat individual.

El procés

La consulta es va dur a terme de manera telemàtica des del dia 25 de febrer fins al 4 de març. La Conselleria va posar en marxa una campanya informativa dues setmanes abans que, no obstant això, no ha aconseguit calar en les famílies, d’acord amb les dades de participació: quatre de cada deu famílies no van participar en la consulta. El procés de votació no resultava senzill per a aquelles famílies que no tinguessin coneixements telemàtics i, si bé la normativa establia que les escoles havien d’habilitar mètodes perquè aquestes famílies fessin ús del seu dret a la participació, moltes han optat per abstenir-se.
Al marge d’això, les federacions d’associacions de famílies d’alumnes s’han queixat de múltiples problemes tècnics sobrevinguts al llarg del procés de votació, així com enunciats equívocs.

En no poques escoles, el procés ha generat una tensió innecessària entre els membres de la comunitat educativa, sigui entre les famílies o entre les famílies i els equips docents i directius. En definitiva, ha enrarit l’ambient i el clima de convivència.

Una llengua en regressió

El País Valencià té dues llengües oficials: el castellà i el valencià, que és reconeguda com a “llengua pròpia” en l’Estatut d’Autonomia, aprovat l’any 1982. Malgrat l’empara legal que va suposar la consecució de l’estat de les autonomies, el valencià, com la resta de llengües cooficials d’Espanya viu un procés constant de minorització social.

Les dades, procedents de l’Enquesta d’Usos i Coneixement que fa la mateixa Generalitat, són aclaparadores. L’any 1992, el 43,4% de la població tenia el valencià com a llengua d’ús a casa. El 2021, data de l’última enquesta, aquest percentatge s’havia reduït al 19,5%. Els usos també han caigut de manera paral·lela en la relació amb les amistats i en l’espai públic.

Diverses són les causes que expliquen aquest retrocés. El canvi demogràfic derivat de l’arribada d’immigrants és un, però no el més important. No s’haurien de perdre de vista altres dos fenòmens: el primer és el procés de globalització, que tendeix a reforçar l’hegemonia lingüística de les llengües amb molts parlants. En l’esfera econòmica, en l’espai comercial, en els mitjans de comunicació convencionals i en les xarxes socials -fonamentals en les cohorts de població més joves- el valencià (i, per extensió, el català) té una posició absolutament residual.

El segon factor que ha contribuït a la regressió de la llengua té a veure amb la història recent de la Comunitat Valenciana i el fet que la dreta política i mediàtica hagi situat al valencià i la seva normalització en una posició de conflicte. Això ha contribuït a la desafecció envers l’idioma de parts significatives de la població, molt especialment en l’àmbit urbà.

Una neutralitat enganyosa

L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana estipula, d’una banda, en el punt 3 de l’article 6 que la Generalitat “adoptarà les mesures necessàries per a assegurar el coneixement” de l’idioma per part de la població. A continuació, en el punt 5 del mateix article estableix: “S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”.

El que diu la carta magna dels valencians i les valencianes casa malament amb la postura que la Conselleria d’Educació ha mantingut al llarg de la preparació i el procés de votació. L’administració, segons el criteri de la Generalitat, havia de ser “neutral”. Ha evitat, per tant -i fent gala d’això-, articular mesures de promoció de la llengua pròpia, tal com ve obligada pel que marca l’Estatut. En una situació de minorització com l’anteriorment descrita, no és difícil concloure que la “neutralitat” de l’administració contribueix a la regressió del valencià. De fet, sense la contundent mobilització de la societat civil, el resultat per al valencià hauria estat molt pitjor.

Els resultats

Els resultats de la consulta permeten, també, múltiples lectures. En primer lloc, una territorial. Els resultats són dispars per províncies i també molt diferents per àmbits urbans i no urbans. Per províncies, les xifres mostren com és a les comarques més al sud de la Comunitat Valenciana on el desarrelament per la llengua és més fort. El 66% de les famílies de la província prefereixen que els seus fills estudiïn en castellà. A la província de València, la situació és més equilibrada, amb un 58% a favor del valencià. Castelló és la que presenta un resultat més positiu per a l’idioma: un 66% vol que els seus fills i filles estudiïn en la llengua pròpia.

Les grans ciutats -les més nombroses per població-, d’altra banda, és on més pistonada perd el valencià. A València ciutat la proporció és del 64% al 36% a favor del castellà. A Alacant, el 83% de l’alumnat opta per castellà.

La segona lectura és la que té a veure amb la titularitat dels centres educatius. El que les dades mostren és que els centres concertats -per tant, sostinguts amb diners públics- són un forat negre per a la llengua. L’anàlisi de dades mostra que només el 30% de les famílies d’escoles concertades opten pel valencià. En canvi, el percentatge és de gairebé el 60% en el cas del sistema públic. Cal preguntar-se fins a quin punt té sentit finançar amb diners públics centres que no contribueixen a la normalització de l’idioma.

Perquè aquí ve un altre punt que necessàriament ha de ser remarcat: el que l’experiència ens mostra és que, en el context de progressiva castellanització de la societat, únicament els xavals que estudien en valencià adquireixen, en acabar el procés d’escolarització, competències lingüístiques homologables en castellà i valencià.

No es coneix ni un sol cas -per molt que alguns intentin fer creure el contrari- d’alumne valencianoparlant que no sàpiga expressar-se en castellà amb la mateixa solvència que en valencià. No es pot dir el mateix en el sentit contrari.

En conclusió, és raonable preguntar-se per la necessitat d’aquesta consulta promoguda per l’administració valenciana. L’anterior Llei de Plurilingüisme no era la panacea en termes de normalització lingüística (cal no oblidar que els tribunals van retallar la seva aspiració primera en termes de normalització), però almenys tenia el benintencionat objectiu de promoure el valencià allí on tenia una posició residual.

La llei aprovada per PP i Vox consagra un model de segregació que, amb el pretext de la llibertat individual de les famílies, condemna a àmplies capes de la població a no tenir les competències lingüístiques bàsiques en la llengua històrica dels valencians. En definitiva, un model que empobreix lingüísticament i culturalment a moltes generacions futures i perjudica de manera severa la vitalitat i viabilitat d’una llengua que és, també i sobretot, un patrimoni únic.