Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Un d’aquests casos és el que des de Banyoles Solidària vàrem emprendre en el 1996 a la comunitat Segundo Montes al departament de Morazán (El Salvador) el més pobre del país amb subsistència agrícola i on resideix la major quantitat de població aborigen.
La guerra civil (1979-1992) que assolà El Salvador va comportar el desplaçament de desenes de milers de refugiats que fugiren a Nicaragua, però sobretot a Hondures, on establiren diversos camps de refugiats i com a més importants el de Mesa Grande i el de Colomoncagua. Aquest últim allotjà unes deu mil persones, especialment infants, dones i ancians al llarg de més de nou anys. Allà s’organitzaren de forma assembleària per tal de poder fer front a les dificultats que col·lectivament tenien: alimentació, vestuari, formació cultural i professional, entreteniment, sanitat i suport logístic per a la guerrilla.
En signar-se l’acord de pau de Chapultepec o de Mèxic (16 de gener de 1992) possibilità el retorn tot creant-se noves comunitats i on la més important fou Segundo Montes formada per cinc assentaments (San Luís, Hatos I, Hatos II, el Barrial i Quebrachos) dins els municipis de Meanguera i de Jocoaitique. El nom de Segundo Montes es posà en record i homenatge al jesuïta val·lisoletà Segundo Montes, una de les vuit persones de les quals sis jesuïtes: Ignacio Ellacuria, Ignacio Martín Baró, Segundo Montes Mozo, Amando López Quintana, Juan Ramón Moreno Pardo i Joaquín López i López,) assassinats a la UCA, Universitat Centroamericana de El Salvador (16-11-1989). El pare Segundo Montes els havia visitat en diverses ocasions al refugi per ajudar-los i aconsellar la necessitat de retornar a Morazán.
Una de les grans prioritats fou potenciar l’educació considerant que només amb una població formada podrien desenvolupar-se econòmicament, socialment i culturalment
Tant al camp de refugiats com ja instal·lats en el retorn, una de les grans prioritats fou potenciar l’educació considerant que només amb una població formada podrien desenvolupar-se econòmicament, socialment i culturalment i a tal efecte es crea en el 1994 el SILEM (Sistema Local de Educación de Meanguera), òrgan assembleari per potenciar l’educació. Entre els líders comunals cal destacar als presidents del SILEM: Juan José Rodríguez i de manera especial a Mercedes Ventura Blanco (1959-2008) que ja havia estat la coordinadora de l’estructura educativa a Colomoncagua i a la seva filla Lelin Ventura.
A Colomoncagua s’establí una estructura d’educació popular on les persones que tenien alguna capacitat cultural, musical o artesanal assumien la responsabilitat de formar infants i adults, de manera que, en arribar, un 85% de la població era analfabeta i al retorn no arribaven al 5%. Els mestres populars continuaran assumint la seva tasca en els diferents assentaments de Segundo Montes i durant aquest període Paulo Freire visitarà Segundo Montes per veure’n l’experiència d’educació popular que es portava a terme. No se seguien les orientacions curriculars del país sinó que es creà el propi currículum per integrar-lo a la seva realitat, història i cultura tot avaluant amb les seves pròpies titulacions. Aquesta direccionalitat no era reconeguda, com tampoc els seus educadors i per això des del SILEM es cerca la manera de titular-los. A tal efecte, Mercedes Ventura mirarà de trobar suport en universitats del propi país, fita que no aconseguirà com tampoc a universitats espanyoles on inicialment Catalina Montes, germana de Segundo Montes, havia aconseguit un cert assentiment.
Serà des del Fons Català que aporta ajut econòmic pels mestres populars que Mercedes arribarà a negociar la implicació catalana en aquest procés de capacitació i on serà la Universitat de Girona qui es compromet i coordina legalment el procés de titulació assumint, a més, la formació matemàtica. També hi participarà el Fons d’Euskal Herria implicant a la Universitat de Vitòria que entoma la capacitació en ciències naturals i socials, la de Santiago de Chile que assumeix la formació en llengua i, Profodes, una ONG de El Salvador, la psicologia i didàctiques generals. És en aquest moment quan el 1995 i des de la UdG m’hi desplaço per treballar en la capacitació matemàtica.
La capacitació educativa (1995-1997) tindrà, com no pot ser d’altra manera, les seves dificultats però sortosament seran titulats en el 1998 i fineix el procés (2000) amb la legalització de les titulacions emeses per la UdG, amb l’aval dels acords de legalització documental universitària de La Haia de 1961 amb el que s’aconsegueix (2001) que tots els educadors populars entrin en l’escalafó oficial de mestres.
La vivència viscuda en aquesta realitat i l’apropament a la realitat educativa farà que com a membre de Banyoles Solidària iniciem en el 1996 un procés de col·laboració solidària entre l’Ajuntament de Banyoles i el de Porqueres amb el SILEM signant-se un acord d’agermanament per portar a terme projectes centrats, prioritàriament, amb l’educació.
Al llarg d’aquests anys i a partir de les demandes formulades per les comunitats rurals sota la supervisió i vistiplau del SILEM i, per tant, respectant sempre les raons, criteris i idiosincràsies de cada comunitat, hem portat a terme, dins l’objectiu educatiu: la construcció de 15 centres escolars que alhora puguin ser utilitzats com a centres socials; construcció de cuines i menjadors escolars per poder millorar l’alimentació dels infants; manteniment de centres; dotació de material pedagògic; beques d’estudi (inicialment per poder anar a primària, després per poder fer secundària i des del 2003 per poder accedir a la universitat) i beques per l’alumnat de l’escola d’educació especial.
El 2016 s’inaugurà la primera escola d’educació especial del departament i una de les primeres del país
Paral·lelament, s’ha incidit en projectes destinats a millorar situacions de desigualtat o d’injustícia: la defensa dels drets indígenes (compra de les terres de la comunitat lenca de Guatajiagua); drets i empoderament de les dones; creació de brigades mèdiques per atendre entorns on no arriba la sanitat oficial; campanya d’alfabetització d’adults; portada d’aigua potable a comunitats rurals i molts altres projectes socials diversos i viatges d’intercanvis personals per establir llaços més profunds de coneixement mutu.
El 2016 s’inaugurà la primera escola d’educació especial del departament i una de les primeres del país, alhora que és, també, centre d’educació infantil, on s’atén a 26 infants i joves i als que dotem de beques de transport obtingudes d’aportacions personals i de l’ajut de l’Ajuntament de Fontcoberta.
La comunitat, associacions de família i claustres de les escoles i els diferents assentaments rurals de la regió sol·licitaren al govern que aquest centre d’educació especial portés el nom de Banyoles Solidària en agraïment a l’acció que al llarg de tants anys es va fent i que els ha permès tenir una estructura educativa que els possibilita que tota la població pugui gaudir del dret a l’educació. Acceptada per part del govern aquesta demanda, avui el centre d’educació especial de Segundo Montes porta el nom de Banyoles Solidària.
És un orgull que la cooperació catalana tingui aquest reconeixement educatiu i cal esperar que cada dia més, hi hagi més ONG que s’animin a treballar sense desànim amb l’objectiu d’ajudar a millorar l’educació en el món, sense imposicions de cap tipus i adequant-se i respectant les realitats de cada comunitat.
El Diari de l’Educació, 2025