Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa uns dies, Barcelona va esdevenir la capital de la Mediterrània acollint múltiples actes, entre els quals va destacar: la Conferència de Ciutats Mediterrànies Barcelona+30. Una trobada que commemorava el 30è aniversari del Procés de Barcelona i va reunir alcaldes, institucions i agents de cooperació de tota la regió mediterrània. Va ser un espai per a la reflexió compartida i de balanç, però sobretot de mirada endavant: tres dècades després, quin paper han de tenir les ciutats i els ajuntaments en la transformació mediterrània? I, sobretot, com convertim aquest coneixement compartit en canvis reals en benefici per a les persones?
En un context així, podria semblar anecdòtic parlar d’educació. Però no ho és. Perquè darrere de qualsevol política valenta hi ha sempre un procés educatiu: un canvi de mirada, una manera diferent d’entendre la ciutat, la natura, els recursos, el veïnatge i el futur col·lectiu.
MedCities, 92 ciutats enxarxades
A MedCities ho veiem cada dia. Treballem frec a frec amb 92 ajuntaments i àrees metropolitanes de sengles ciutats de la Mediterrània que comparteixen reptes profunds: desigualtats estructurals, vulnerabilitat climàtica, tensions socials o una biodiversitat cada vegada més fràgil. També comparteixen les ànsies per millorar, el desig de prosperitat, de fer unes ciutats més amables i humanes. I és aquí on l’educació –entesa com una eina de capacitació, sensibilització i impuls del canvi cultural– esdevé una peça essencial de l’actual mosaic mediterrani.
A la Mediterrània, educar vol dir formar equips tècnics i polítics locals, compartir metodologies; enfortir capacitats municipals o acompanyar governs que volen repensar les seves polítiques ambientals i socials gràcies a bones pràctiques compartides i als errors apresos d’altres. Són processos menys visibles que un gran projecte d’infraestructures, sens dubte, però acostumen a ser molt més transformadors: perquè creen criteri, autonomia i visió de llarg termini.
La iniciativa Dannieh Goes Cleaner al Líban n’és un bon exemple. MedCities, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament van liderar aquest projecte centrat en una campanya de sensibilització i accions concretes per millorar la gestió dels residus. El projecte no es va limitar a ubicar nous contenidors o promoure campanyes informatives; van ser els infants i els joves els qui van liderar la transformació, aprenent, debatent i actuant per tenir cura del seu entorn.
Aquesta iniciativa no només va aconseguir l’eliminació de 9 tones de residus i millorar carrers i platges; va promoure una manera diferent de mirar el territori, i amb aquesta, una nova possibilitat de futur. És aquest tipus d’educació –vinculada al territori, participativa i vivencial– la que genera canvis que perduren.
Un altre exemple en què una iniciativa vincula educació i participació ciutadana per impulsar coneixements i estima pel medi ambient és el projecte europeu ANERIS del programa Horizon. Conté un àmbit de treball ben important: l’anomenada ciència ciutadana, en què els ciutadans participen activament de la recollida de dades sobre espècies que es troben a la costa de les ciutats mediterrànies, dins i fora del mar. Gràcies a una plataforma digital oberta a tothom, la ciència pot avançar i les persones intercanviar coneixements i aprendre sobre la biodiversitat que els envolta. Aprendre del que ens envolta és garantia d’estimar i, per tant, de protegir.
La diplomàcia local, eix vertebrador i educatiu
La conferència Ciutats mediterrànies Barcelona+30 ha visibilitzat aquesta feina sovint silenciada. I és important que així sigui: perquè sense ajuntaments formats per donar millors serveis, apoderats i connectats entre si, cap estratègia regional, nacional o estatal té recorregut real. Les autoritats locals, al cap i a la fi, són les encarregades de traduir els grans reptes com la localització dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), el Pacte per la Mediterrània, o la concepció de projectes i intervencions des de la perspectiva WEFE (que en les sigles en anglès vol dir tenir en compte de manera conjunta i no aïllada, l’aigua, l’energia, els aliments i els ecosistemes), en realitats concretes.
A MedCities, els professionals conversen amb els equips tècnics dels 92 ajuntaments membres per establir relacions de confiança i aprenentatge a través de l’intercanvi de coneixements, bones pràctiques i també de les errades comeses. Així, s’impulsen i promouen projectes sobre la gestió sostenible dels residus, la mobilitat sostenible, la humanització de l’espai públic, la cohesió social o l’educació ambiental, cultural o cívica.
Parlar d’educació a la Mediterrània, doncs, és parlar de diplomàcia local. De com les ciutats intercanvien experiències, aprenen les unes de les altres i construeixen solucions compartides. És parlar d’un patrimoni immaterial que sovint pesa més que els pressupostos: la capacitat de mirar-nos com a comunitat mediterrània. És aquest contacte humà que genera cohesió i vincles entre persones, des dels Països Catalans fins a Jordània.
I és aquí on la mirada educativa esdevé imprescindible. Perquè sostenibilitat no vol dir només reduir emissions; vol dir aprendre a consumir menys. No vol dir només protegir ecosistemes; vol dir reaprendre a relacionar-nos amb la natura. No vol dir només gestionar bé els serveis públics; vol dir entendre que les decisions d’una ciutat afecten les altres, perquè hem d’entendre que no som territoris interdependents.
Trenta anys després del Procés de Barcelona, tenim una oportunitat per enfortir aquest compromís. Per reivindicar que educar no és una activitat accessòria, sinó una estratègia de futur. Per impulsar una Mediterrània que s’entén –i s’educa– com una xarxa d’ecosistemes urbans que cooperen, comparteixen i es transformen.
Perquè, al cap i a la fi, educar és això: dotar-nos d’eines per desenvolupar-nos vers un futur millor.
