Opinió

La passió per l’educació i el coneixement de Rubalcaba

Sens dubte, Alfredo Pérez Rubalcaba presenta un important i admirable full de serveis a la democràcia i, molt especialment, a l’educació, la universitat i la ciència. El seu adéu ha commocionat la societat espanyola i els ciutadans, les institucions, els partits polítics i el periodisme li han donat un sentit homenatge a la seva figura i el que representa, l’altura d’Estat. Estimat i admirat per companys i adversaris polítics, i eternament recordat i reconegut per la seva gran tasca al capdavant de diversos càrrecs en governs socialistes. La seva vida ha representat una dedicació a la política, a la res pública, a l’Estat. Per això, la seva pèrdua no és només per la seva família, per la família socialista, sinó una pèrdua per Espanya, per tot el que li va donar i per tot el que va ajudar a construir.

Potser la seva més gran i reconeguda gesta és haver aconseguit la fi d’ETA, aconseguint la pau, i aconseguir una tranquil·litat tan merescuda i buscada a Espanya i al País Basc. No obstant això, la seva passió, traduïda en un llegat de dedicació, visió i contribució, va ser l’educació. Amb ella va començar la seva vida política, i amb ella va finalitzar la seva vida professional. Tot un exemple que l’educació se sent i es viu amb intensitat i entrega.

Rubalcaba només va ser ministre d’Educació durant un any (1992-93), però la seva trajectòria en el que ara en diem polítiques educatives i del coneixement va ser d’11 anys, en els quals també va ser secretari d’Estat. El seu vincle amb l’educació va arribar fins al final dels seus dies. Va deixar la política i va decidir tornar a les aules, reciclant-se i posant en pràctica les seves conviccions, experiència acumulada i la seva passió per l’educació.

El seu pas per la política educativa es remunta a aquells anys del primer govern socialista de Felipe González. Eren moments d’incipient democràcia i amb grans reptes socials per abordar a Espanya. Ni més ni menys que construir un model educatiu, universitari i de política científica a partir de l’herència rebuda del franquisme. Espanya encara tenia en aquella època altes xifres d’analfabetisme, enormes desigualtats d’accés a la secundària i la universitat, i un gran desnivell educatiu entre comunitats autònomes. Una herència terrible de la dictadura franquista que mai va tenir com a prioritat la igualtat d’oportunitats a través de l’educació ni el desenvolupament de la ciència, les arts i la cultura.

Es comptava amb el consens aconseguit en l’article 27 de la Constitució, el qual reconeixia el dret a l’Educació, però es necessitaven places escolars per tota Espanya per poder escolaritzar i aconseguir que l’educació pogués ser un dret efectiu de la ciutadania.

En aquells moments l’educació a Espanya era de plena competència del Ministeri d’Educació. Calia afrontar una reforma integral del sistema educatiu i pensar ja en el futur de les transferències a les comunitats autònomes. Espanya havia d’avançar i assumir el repte d’aconseguir els nivells educatius dels països del nostre entorn europeu, i calia fer-lo ràpid i bé. Tot un repte que requeria tota una revolució a les aules, comptar amb la complicitat dels docents i una gran inversió educativa. I tot això partint dels nivells educatius en els quals es trobava Espanya després de la dictadura. Rubalcaba, al costat d’altres persones i equips que van saber anteposar i prioritzar l’educació, ho va aconseguir. Aquest va ser un dels grans èxits d’Alfredo en la seva trajectòria política.

El seu caràcter innovador i valent van ser claus per participar en els equips que van dissenyar la LOGSE (1990). Primera reforma educativa de la democràcia que posava fi al model desarrolista de la LGE (1970) i modernitzava el sistema en totes les seves dimensions: allargava l’escolarització gratuïta i obligatòria dels 6 als 16 anys, reconeixia l’heterogeneïtat dels i les alumnes, plantejava una resposta educativa des de la diversitat, introduïa l’autonomia dels centres i el treball dels equips interdisciplinaris per desenvolupar projectes educatius. També es va crear la xarxa de formació del professorat, es va impulsar la participació de la comunitat educativa, es va modernitzar i es va prestigiar la formació professional, passant a ser modular i prenent un paper decisiu les pràctiques a les empreses durant tot el procés de formació. En definitiva, es va introduir un nou vocabulari en els centres educatius que es va traduir en un nou quefer educatiu.

Com a director general d’Universitats, va desenvolupar la Llei de Reforma Universitària (1983), que va suposar una modificació del model franquista d’universitat i una transformació per la societat espanyola. Els fills de la classe treballadora van poder accedir a la universitat a través d’un potent sistema de beques. També cal destacar la influència d’Alfredo en la negociació de la Llei de Ciència de 1986, la qual posava en peus un model de política científica fins llavors gairebé inexistent. Va ser pionera a coordinar, programar i avaluar la ciència i la seva vigència va arribar fins al 2011, gràcies a la solidesa amb què es va dissenyar.

Rubalcaba va deixar la política per tornar a les aules de la Universitat Complutense de Madrid com a professor de Química Orgànica. El seu retorn a la docència va ser un exemple més del que ha estat Alfredo: un servidor públic, il·lustrat i resolutiu, d’una gran intel·ligència social i política, sempre implicat a ordenar i donar una sortida coherent i justa a tots els temes d’Estat que li van encarregar.

El nostre millor homenatge a Rubalcaba és aconseguir que la nostra educació i les polítiques de coneixement continuïn la senda de la innovació, de l’equitat i de la qualitat, convertint-les en una prioritat d’Estat. Li ho devem a persones com Rubalcaba, que van ser visionaris de l’educació, i del que Espanya necessitava.

Avui també, hem d’afrontar una transformació i renovació del model educatiu d’acord amb els nombrosos reptes que tenim com a societat, com a economia i com a democràcia. Una transformació del què, el com i el per a què eduquem, amb la mirada llarga i els recursos necessaris per aconseguir els objectius 2030, i que igual que abans es va produir una necessària reforma educativa, avui la tornem a afrontar.

Finalitzo destacant l’emotiu adéu intergeneracional que hem compartit aquest cap de setmana, en el qual multitud de persones de totes les edats hem volgut acomiadar-nos d’un gran polític, d’una gran persona, d’un gran mestre. Commovedor va ser el comiat dels seus alumnes a la capella ardent. Un comiat al professor, a l’educador, a la persona, al mestre. Plors que ens van transmetre el sentiment, el respecte i l’admiració que Alfredo va exercir fins als seus últims dies a les aules.