Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El primer dels cinc dies de vaga educativa convocada pels sindicats de l’educació pública (dos en el cas de la concertada) ha tingut un seguiment molt alt, equiparable a les diverses jornades de protesta que es van convocar els anys 2008 i 2009, previs a l’aprovació de la LEC. En aquells moments eren cinc els sindicats de docents que van convocar unes mobilitzacions que van assolir uns seguiments del 40 i del 50% a l’educació pública, segons dades oficials. Avui les dades parlen d’un seguiment d’una mica més del 33%, si bé en aquesta ocasió els serveis mínims decretats pel Govern han estat especialment elevats, ja que a tots els centres educatius aquests dies hi ha d’haver com a mínim un docent per cada tres grups, una proporció que s’eleva al 50% en el cas dels centres d’educació especial. Els sindicats han qualificat d’abusius aquests serveis mínims i, comptant-los, eleven el seguiment de la vaga d’avui al 70%.
Una altra diferència és que en aquest cas no han estat cinc sinó set els sindicats que s’han posat d’acord per llençar un pols al conseller, i no per un articulat, sinó per una conjunció de factors més intangibles, en els quals s’ajunten algunes derivades de la LEC, que ja es poden considerar que formen part del repertori clàssic de motius de vaga docent (decret de plantilles, etc.), la llarga nit de les retallades no revertides (per exemple, encara tenen una hora lectiva setmanal més de les que feien abans de la gran crisi), i molt especialment l’esgotament de dos anys pandèmics molt estressants, amb els recents i encara més estressants anuncis de canvis en la programació i planificació dels curs vinent (llegeixi’s, currículum i calendari).
Tot plegat ha provocat que el que havia de ser una bona notícia, l’avançament del calendari, ja que aparentment beneficia l’alumnat més vulnerable i apropa el sistema educatiu català a l’europeu, hagi desembocat en l’expressió de rebuig més gran de la comunitat educativa que es recorda en els darrers quinze anys. Un rebuig que es focalitza en el conseller Gonzàlez-Cambray i que potser acaba sepultant les seves aspiracions polítiques, si és que les té, ja que més d’un analista el veu (o el veia) com un seriós candidat a ser l’alcaldable d’ERC de Barcelona en les eleccions que tindran lloc l’any 2023.
I és que, de fet, l’anunci del calendari el va fer el mateix president de la Generalitat, Pere Aragonès, el 10 de febrer, sense haver estat prèviament comunicat al Consell Escolar de Catalunya, un fet que ja va causar força malestar. I la mateixa solemnitat amb què es va comunicar, elevant-la al rang de “mesura de país”, ha dificultat una eventual marxa enrere, que seria no només del conseller, sinó del mateix president català. Això es va veure clar dies més tard, quan membres il·lustres del Consell Escolar no sospitosos de pertànyer a grups anarcoincendiaris van proposar, amb intencions pacificadores, l’endarreriment de la mesura un any. El conseller s’hi va negar en rodó.
Aquesta conjunció de factors (a la que se’n podrien afegir altres com la sensació de poc acompanyament davant de la creixent complexitat de la professió docent) ha tingut com a conseqüència que a la protesta s’hi hagin sumat fins i tot els qui mai acostumen a fer-ho. El cas més paradigmàtic, per insòlit, ha estat la decisió dels directors i directores dels més de 200 centres educatius públics de la ciutat de Barcelona de sumar-se avui –només avui– a la vaga. I precisament avui, el Govern ha aprovat “un complement específic de reconeixement de la funció directiva pels directors i directores de centres públics”, a comptar a partir de l’1 de gener de 2022. Aquest complement ja estava previst a la LEC (2009) i al decret de direccions (2010). Ha trigat, doncs, 12 anys a ser una realitat. Per cert, amb prop del 40% a l’educació pública i 9,4% en la concertada, Barcelona ha estat el servei territorial amb més seguiment de la vaga, seguit de molt aprop pel Vallès Occidental. Lleida i Terres de l’Ebre són els que han registrat menor seguiment, inferior al 20% en ambdós casos, sempre segons les dades oficials.
Però, més enllà del gest de les direccions de Barcelona (que ha estat secundat per direccions de la resta del país) n’hi ha hagut altres: la unitat sindical, la suma dels sindicats de la concertada, del sector del lleure, i del personal laboral, els comunicats de suport del MUCE, Som Escola i altres entitats com Fapaes o AEP, el reviscolament de l’Assemblea Groga… Tot això no s’explica per un simple canvi de cinc dies en el calendari, que ni tan sols suposa, com bé ha anat recordant el conseller, una alteració en les condicions laborals, ja que els mestres són al seu lloc de treball des de l’1 de setembre. Hi havia un substrat magmàtic insondable que només necessitava una espurna per entrar en erupció. El calendari ha exercit d’espurna.
Les 22.000 persones que aquest matí s’han manifestat a Barcelona, segons dades de la Guàrdia Urbana (40.000 segons CCOO, 60.000 segons USTEC), han generat una colada de lava encesa que demanava a crits la dimissió del conseller mentre recorria els aproximadament tres quilòmetres que separen la plaça Cinc d’Oros, a la confluència entre Passeig de Gràcia i Diagonal, de la seu de la conselleria d’Educació, a la Via Augusta. Al final de la marxa s’han viscut alguns moments de tensió a les portes del Departament, fortament blindat per policies antiavalots per evitar una nova ocupació com la que va tenir lloc fa unes setmanes. El fet que el conseller i part del seu equip s’hagin volgut asseure amb una representació dels sindicats ha semblat calmar els ànims, si bé d’aquesta reunió exprés (sembla que només ha durat 10 minuts) els dirigents sindicals n’han sortit afirmant que no s’havien acostat postures ni un mil·límetre i animant la gent a seguir participant en les mobilitzacions convocades per demà (a Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, Tortosa i Manresa) i dijous.
