Opinió

La síndrome de l’estafa

El passat dia 15 començava, amb una seixantena de professionals, a l’espai de Palau Macaya (Fundació La Caixa), l’aventura reflexiva i activista “La pobresa amb ulls d’infant“. Una aventura que té dues pretensions. D’una banda la reconstrucció d’un discurs, professional i d’opinió pública, que descrigui de manera actualitzada i humana què estem fent als infants i adolescents quan els empobrim. D’una altra, explicar com els afecten les formes de prestar-los atenció que anem improvisant, sense parar-nos a descobrir com se senten o el preu vital que han de pagar per ser atesos. En la primera trobada, Gonzalo Fanjul recordava com una societat que deixa caure els seus infants i adolescents no pot esperar desprès cap lleialtat a les seves institucions. No respectaran una societat que no els ha tingut en compte.

“La pobresa amb ulls d’infant” s’articula al voltant de quatre seminaris i un d’ells reflexiona sobre com contrarestar els impactes de la pobresa en l’escolarització (Acompanyar l’escolaritat). Tot just començar, en una primera presa de contacte del grup, un educador d’institut de “barri” explica una de les seves últimes experiències d’èxit fracassat: treballar perquè el seus alumnes de vides empobrides estudiïn i aprovin, i trobar-se que després no poden accedir a cap cicle formatiu. L’oferta de places a l’escola pública és minsa i els deixa fora. L’oferta privada no està feta per a qui, sent pobre, no té diners.

Una anàlisi feta tant sols des de la perspectiva de les polítiques educatives destacaria l’enorme distància entre la demanda i l’oferta. Fins i tot subratllaria que, just quan es vol reduir en nombre de joves que desconnecten de tot estudi en acabar l’ESO, les seves possibilitats de tornar són escasses perquè no hi ha lloc. Però la meva perspectiva ara és una altra. És descriure com el fet de viure en situacions d’empobriment (en famílies considerades pobres) afecta, en el nostre món actual, a la condició infantil i adolescent. Per això l’exemple em va fer pensar que potser alguns d’ells i elles patirien la “síndrome de l’estafa”. M’explico.

Uns profes de secundaria compromesos i actius, amb voluntat d’esdevenir una oportunitat educativa pels seus alumnes, treballen per aconseguir-ho malgrat tenir tot en contra. Una part del seu alumant té famílies afectades per velles i noves pobreses. Venen a l’escola cada vegada més convençuts que això d’estudiar és un mal rotllo que no els servirà de gran cosa. Però els educadors es dediquen a fer miracles, a convertir el seu pas per l’escola en una experiència positiva que, si més no, compensa parcialment els malestars de casa. Aguanten les crisis i mantenen explícita la confiança en que poden aprendre. Els fan conscients de la necessitat de tenir un títol, de seguir estudiant, de no repetir l’experiència familiar de fracàs. I ho aconsegueixen. Final de curs i èxit educatiu i acadèmic. La pobresa no ha condicionat totalment allò que poden ser i seguir fent.

Tot era, però, un miratge. Ara no tenen plaça enlloc per continuar. Tornen a descobrir que són pobres sense diners superats per qui, d’una manera o altra, no està tant afectat per la crisi econòmica. Desenvoluparan aviat la “síndrome de l’estafa”.

Parlo de síndrome perquè no es tracta d’una simple ferida més, d’una febre que passarà amb una nova oportunitat. Al manuals de salut, es parla de síndrome quan es produeix un conjunt d’expressions (símptomes) totes elles relacionades amb una determinada dificultat o malaltia. Aquí ens passa el mateix: seran moltes les expressions de malestar vital que apareixeran, provocades per l’estafa educativa, pel trencament d’un compromís que no hem preservat.

Són nois i noies als quals uns educadors i educadores compromesos ha repetit contínuament: tu no tens la culpa de que a casa no tinguin recursos; amb ajuda te’n pots sortir; estudiar i saber és un dret teu que estem obligats a garantir-te. Però… tot cau. La realitat dels recursos retallats el colpeja de nou i li torna a la casella de sortida, allà on han d’estar el pobres.

Com poden quedar-se quan el mirall es trenca? Podem fer la llista de les expressions simptomàtiques. S’ha acabat la confiança: tot era una farsa, serà difícil tornar a confiar en algú. Se sentia millor però no era cert: no valc gran cosa, ningú reconeix els meus esforços. Podia sentir-se un jove mes però descobreix que encara hi ha classes: els “empollons” i “pijos” tenen plaça. Tenia sentit intentar trobar un lloc en la societat, però: tot és una merda, millor dedicar-se a viure. Etc., etc. Una llarga llista de ràbies que conformen la “síndrome de l’estafa”.

Dedicant-nos a parlar de si el nois i noies que hem empobrit mengen o no (sovint no gaire bé) oblidem ferides molt més dures. Algunes invaliden per a continuar aprenent. Quan retallem recursos educatius no empobrim homogèniament. Els que ja tenien poc i aspiraven a una mica més són els veritables perdedors. Perden fins i tot la il·lusió d’un futur que il·lusament havien construït.