Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els set ponts de la ciutat de Königsberg, a Prússia, eren molt populars entre els seus conciutadans, que plantejaven un desafiament aparentment impossible: poder creuar els set ponts en un passeig que acabés en el punt de partida, però sense passar dues vegades pel mateix pont. La resposta és negativa, no és possible fer una passejada complint amb aquestes condicions. El primer a atrevir-se a raonar el motiu des d’un punt de vista matemàtic va ser el científic Leonhard Euler (1707-1783), un dels més destacats de la història. Per resoldre el problema, Euler el va modelitzar simplificant les masses de terra a punts (vèrtexs) i els ponts a línies (arestes), ignorant les distàncies i les formes, centrant-se només en la connectivitat, i va establir un principi clau: perquè un camí d’aquest tipus (un camí eulerià) sigui possible, cada vèrtex ha de tenir un nombre parell d’arestes connectades, amb la possible excepció de dos vèrtexs (el d’inici i el de fi).
En analitzar el mapa de Königsberg, va descobrir que les quatre masses de terra tenien un nombre imparell de ponts (arestes) connectats. Atès que tots els vèrtexs tenien un grau imparell, va concloure que la ruta desitjada no existia, amb un raonament innovador per a l’època, ja que la solució d’Euler no depenia de mesures mètriques (distàncies, angles, àrees), sinó de la posició relativa i la connectivitat dels objectes. La solució al problema dels ponts de Königsberg es va presentar el 26 d’agost de 1735 a l’Acadèmia de Ciències de Sant Petersburg, en l’article [La solució a un problema relacionat amb la geometria de posició] (Solutio problematis ad geometriam situs pertinentis). Aquest article va donar origen a la teoria de grafs (encara que aquest nom es va assignar més tard), que avui dia és essencial en camps com les ciències de la computació, la logística i l’anàlisi de xarxes socials, entre altres àmbits. En aquella ciutat, Königsberg, va néixer i va viure el cèlebre filòsof Immanuel Kant (1724-1804).
Kant va ser un autor molt prolífic, publicant nombrosos assajos, articles i una gran quantitat de notes de les seves conferències, la majoria publicades després de la seva mort. Destaca especialment la seva trilogia de les «Crítiques», que aborden el coneixement, l’ètica i l’estètica: Crítica de la raó pura (Kritik der reinen Vernunft, 1781), considerada la seva obra mestra, en la qual busca establir els límits i la validesa del coneixement humà, reconciliant el racionalisme i l’empirisme; Crítica de la raó pràctica (Kritik der praktischen Vernunft, 1788), en la qual estableix l’autonomia de la voluntat com el principi suprem de la moralitat, demostrant que la raó pura pot ser pràctica, és a dir, pot determinar la voluntat i l’acció moral; i Crítica del judici (Kritik der Urteilskraft, 1790), en la qual explora el judici estètic (allò bell i allò sublim) i el judici teleològic (la finalitat en la natura), abordant la relació entre la natura i la llibertat humana. Totes aquestes obres i la resta, les va llegir i analitzar una adolescent i paisana de Kant, la jove Hannah Arendt, de tan sols catorze anys.
Hannah Arendt (1907-1975) va néixer a la ciutat alemanya de Hannover, tot i que als tres anys la seva família se’n va anar a viure a Königsberg, on va passar la seva infància i la seva joventut. Königsberg va canviar de nom el 1946, bé, de nom, de país i de població: el decret de data 4 de juliol de 1946 del Presídium del Soviet Suprem de l’URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques) va formalitzar el canvi de nom de la ciutat de Königsberg a Kaliningrad, en honor a Mikhaïl Kalinin (1875-1946), que havia mort el mes anterior. Considerat com un dels fundadors de l’URSS, Kalinin havia presidit des del 1938 fins poc abans de la seva mort la institució que va signar l’històric canvi, esdevingut després de la Segona Guerra Mundial, quan la ciutat, anteriorment part de la Prússia Oriental alemanya, va ser annexionada per la Unió Soviètica en virtut de l’Acord de Potsdam de 1945. La població alemanya restant va ser expulsada, i la ciutat va ser repoblada amb ciutadans soviètics. En aquella data, Hannah Arendt ja s’havia mudat fins a tres ocasions i feia gairebé tres lustres que no vivia a Königsberg, ciutat a la qual no va tornar mai.
Aquestes intenses vivències en les atzaroses fugides condicionades pel nazisme imperant a Alemanya, primer, i a la resta de l’Europa continental després, apareixen magistralment reflectides en la novel·la gràfica Las tres vidas de Hannah Arendt: La tiranía de la verdad (The Three Escapes of Hannah Arendt: A Tyranny of Truth, 2018), amb guió i dibuix de l’autor estatunidenc Ken Krimstein, publicada en castellà el 2021 pel segell Salamandra Graphic del Grupo Editorial Penguin Random House, amb traducció de Carlos Mayor. L’obra va guanyar el Bernard J. Brommel Award for Biography & Memoir, un premi de prestigi significatiu en l’àmbit literari dels Estats Units, atorgat per la Society of Midland Authors, una organització que fomenta i reconeix la literatura d’alta qualitat, premiant específicament treballs que demostren una erudició i qualitat excepcionals en els gèneres de biografia i memòria. En la decisió, el jurat subratllava «la fortalesa narrativa i investigativa, reconeixent com aconsegueix presentar la complexa vida d’Arendt d’una manera accessible i atractiva a través del format de novel·la gràfica».
Entre altres reconeixements, l’obra també va ser finalista del National Jewish Book Award (Premi Nacional del Llibre Jueu). Establert el 1950 i atorgat anualment pel Jewish Book Council, és el premi literari jueu més antic i prestigiós dels Estats Units, premiant llibres que exploren la història, cultura, memòria i experiència jueva (com biografies, estudis històrics, ficció i poesia). El premi juga un paper primordial en la preservació i difusió de l’herència i la identitat jueves i, en aquest cas, la nominació va ser un reconeixement implícit al valor de la novel·la gràfica com a mitjà de divulgació, en especial, en un projecte d’aquesta envergadura.
Ken Krimstein és professor universitari i il·lustrador de diferents mitjans de comunicació, entre els quals destaquen The New Yorker, Harvard Business Review, National Lampoon i The Wall Street Journal. En els últims anys ha publicat dues novel·les gràfiques que han tingut una gran acollida, formant una curiosa i interessant trilogia calidoscòpica juntament amb la ja esmentada: When I Grow Up: The Lost Autobiographies of Six Yiddish Teens (2021) i Einstein in Kafkaland: How Albert Fell down the Rabbit Hole and Came Up with the Universe (2024), inèdites en castellà o català fins al moment. En el primer cas, l’autor narra sis autobiografies reals i anònimes de sis adolescents jueus de l’Europa de l’Est escrites just abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, recopilades en un concurs que tenia com a intenció reflectir la vida jueva de l’època. Es van rebre centenars de respostes, però la invasió nazi de Polònia el 1939 va interrompre el procés de premiació i els documents es van perdre, romanent ocults en un soterrani d’una església lituana fins al seu redescobriment el 2017. L’autor il·lustra les vides, els somnis i les ansietats d’aquests joves en el període d’entreguerres, amb la intenció de destacar la humanitat i la normalitat de la vida jueva de l’Europa de l’Est abans que fos aniquilada per l’Holocaust.
En el segon cas, l’autor explora el curs 1911-1912 que Albert Einstein (1879-1955) va viure a Praga impartint classes de física a la universitat, en un període en què va coincidir amb Franz Kafka (1883-1924). La ficció històrica es planteja en un moment en què la ciutat s’havia convertit en un pol d’atracció de talent, proposant que les idees revolucionàries, tant en ciència com en literatura, sovint sorgeixen de circumstàncies ordinàries, la frustració i la interacció amb els altres, i com l’art i la ciència poden convergir per donar forma a una nova comprensió del món.
En Las tres vidas de Hannah Arendt: La tiranía de la verdad, Krimstein s’enfronta a un enorme desafiament que resol de forma molt gratificant: per una banda, narrar de forma superficial i gràfica la biografia d’una de les pensadores polítiques més influents del segle XX i, per altra banda, fer-ho de forma pedagògica pensant que una gran part dels lectors pot ser un públic que no conegui l’obra de l’autora. Aquesta concepció divulgativa obliga al dibuixant a introduir peus de pàgina amb minibiografies concises i clares de les nombroses persones rellevants que hi apareixen, bé filòsofs clàssics o bé personalitats de diferent índole amb qui interactua Arendt al llarg de la seva vida, interaccionant amb intel·lectuals contemporanis en diferents llocs on va habitar.
Aquesta barreja de narració i documentació es fusionen perfectament per ajudar el lector a avançar en cadascuna de les etapes vitals mostrades, començant en la infància d’Arendt a Königsberg, on va patir els primers insults per ser jueva. El títol de la novel·la gràfica fa referència a tres grans «fugides», utilitzant l’argot de la pròpia obra, on la primera correspon al seu desplaçament a la ciutat de Berlín el 1933 per cursar estudis de filosofia, a l’edat de disset anys. Aquesta etapa és crucial en la seva vida, ja que coneix el destacat professor universitari Martin Heidegger (1889-1976), en aquell moment amb trenta-cinc anys, casat i amb dos fills, amb qui va mantenir un idil·li durant un temps, i una relació singular a posteriori, tenint en compte les simpaties de Heidegger pel nazisme, de les quals mai es va penedir a la finalització de la Segona Guerra Mundial, justificant el seu posicionament atenent a la necessitat de sobreviure si havies decidit romandre a Alemanya.
La segona fugida de Hannah Arendt serà molt poc temps després, quan la situació a Alemanya es fa insostenible i perillosa, viatjant a París a través de Txecoslovàquia: «He deixat de ser innocent», afirma en una d’aquestes vinyetes, fent referència al seu compromís crític davant del que estava contemplant al seu voltant i que la posava en perill a causa dels seus escrits polítics en diferents mitjans. En els anys anteriors a la invasió nazi de França, Arendt es va involucrar en l’Alià de la Joventut (Aliyat Hanoar en hebreu), una organització que intentava treure clandestinament milers de joves jueus dels guetos i portar-los a Palestina.
La tercera fugida il·lustrada es produeix el 1941, en un convuls periple que la portarà al sud de França, a travessar Espanya per acabar a Lisboa, on pujaria al vaixell que la va dur (o, millor dit, els va dur a tot el grup, inclòs el seu segon marit i la seva mare) finalment a Nova York, on es va establir fins a la seva mort, aconseguint la nacionalitat estatunidenca. En realitat, havia viscut com a apàtrida durant aproximadament catorze anys, des que el règim nazi li va retirar la nacionalitat alemanya el 1937 i després de fugir d’Europa. L’obtenció de la ciutadania el 1951 va coincidir amb la publicació de la seva obra més important, Els orígens del totalitarisme (The Origins of Totalitarianism). La singladura viscuda abans va ser fonamental per a la seva gènesi, una obra que «analitza el sorgiment dels règims nazi i estalinista com a formes de govern radicalment noves que difereixen de tiranies o dictadures anteriors. L’obra, dividida en tres parts (Antisemitisme, Imperialisme i Totalitarisme), argumenta que aquests moviments es van gestar a partir d’elements latents de la història moderna: l’antisemitisme racialitzat del segle XIX, l’expansió il·limitada i la burocratització de la violència durant l’imperialisme colonial, i la fallida de l’estructura de classes tradicional que va generar masses aïllades i desarrelades. Arendt conclou que l’essència del totalitarisme resideix en la combinació del terror absolut com a principi de control total de la població i l’ús d’una logicitat ideològica (com la superioritat racial o la llei històrica) per destruir la realitat i la llibertat humana, fent que els individus es tornin superflus i negant la pluralitat política».
L’èxit de l’obra, publicada gairebé de forma instantània en més de quaranta idiomes, li va permetre poder estabilitzar la seva vida, ja com a professora universitària, desenvolupant una prolífica carrera, tot i que ella sempre va renegar de l’etiqueta de filòsofa, defensant que el que ella feia era teoria política, impulsant el pensament crític en la societat com un factor determinant en la preservació de la democràcia. Krimstein reconeix que la seva novel·la gràfica funciona a tall d’introducció a Arendt, com a palanca per dirigir-te a les seves obres (no evita els moments més polèmics dels seus articles en les seves vinyetes) o als assajos que les comenten, les dues destacades en les recomanacions bibliogràfiques que l’autor recull a les últimes pàgines, reconeixent un llegat que resulta d’enorme vigència en l’actualitat.
El 4 de desembre de 1975, Hannah Arendt va morir plàcidament als seixanta-vuit anys, asseguda en una butaca després d’una vetllada a casa del seu amic i mentor, l’historiador Salo Baron (1895-1989). Va passar fa ara cinquanta anys, tot i que en alguns aspectes, sembli que no hagi passat el temps.
