Opinió

L’altra escola: on més creixen les desigualtats

Els alumnes han començat un nou curs. Com arriben a l’escola després d´unes llargues vacances? Què ha suposat per ells l’estiu pel que fa a l’´adquisició de nous sabers i a la possibilitat de gaudir de noves de noves experiències educatives? La cosa va per barris i classes socials. Els infants i adolescents de classe alta i mitjana han tingut l’oportunitat de viatjar, de visitar algun museu o altres bens culturals, d’assistir a colònies i casals d’estiu, d’estar una temporada a l’estranger aprenent anglès, de fer classes de repàs, de participar en diverses activitats i fins i tot de llegir i escriure alguna cosa. Els alumnes de classe baixa, en canvi, la casa, la televisió i el carrer han estat els seus únics refugis de subsistència cultural. I, a tot estirar, han fet alguna sortida esporàdica i propera i algun bany a la platja que, de moment, encara és gratuïta. La crisi i les retallades els han impedit poder assistir a algunes activitats que ja no poden subvencionar els organismes públics i altres entitats socials.

Als Estats Units hi ha diversos estudis que demostren que la bretxa de la desigualtat es dispara durant les vacances d’estiu i que, en tornar a l’escola, els alumnes més pobres baixen el seu rendiment en matèries com la llegua i les matemàtiques, just al contrari del que succeeix amb els fills de les famílies benestants. I no cal dir que, al llarg del curs, també les diferències s’accentuen a la segona escola que conformen l’oferta d’activitats extraescolars, els deures i altres pràctiques culturals i atencions educatives en el context familiar i social. Cal tenir en compte, a més, que sovint aquesta educació no formal representa una prolongació de la jornada escolar on s’adquireixen coneixements i capacitats que no s’ofereixen a molts centres o que no es treballen prou bé.

Ras i curt: la igualtat d’oportunitats es desplaça cada vegada més a l’extraescola on, de manera progressiva i accelerada, creixen els artefactes i espais formatius. I és clar, la capacitat econòmica de les famílies, així com el seu capital cultural i social, són determinants. També s’aprecien diferències en l’ús que es fa de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació i les competències que despleguen els infants i joves de les diverses classes socials.

Davant d’aquest nou panorama, el focus de les polítiques i reformes educatives no es pot centrar únicament a l’escola. Cal eixamplar la mirada i que les administracions públiques -Generalitat i ajuntaments- planifiquin nous dispositius organitzatius que permetin que en l’itinerari de cada estudiant s’inclogui, també, l’accés gratuït a l’ampli ventall d’ofertes extraescolars. Això, avui i aquí, forma part de l’ADN del dret a l’educació.