Eva Millet és periodista i va començar a escriure sobre educació en el moment que es va convertir en mare. El 2016 va publicar Hiperpaternidad, que és el terme utilitzat als Estats Units per definir una criança intensiva i obsessiva basada en la sobreprotecció dels fills i la saturació de les seves vides amb múltiples activitats. Més endavant, va publicar Hiperniños: hijos perfectos o hipohijos? (2018), on analitzava l’impacte d’aquest tipus de criança sobreprotectora en el desenvolupament dels fills. Ara acaba de treure Niños, adolescentes y ansiedad: ¿Un asunto de los hijos o de los padres? (Plataforma), llibre en el qual fa una radiografia de com l’ansietat es manifesta en els infants i adolescents i les causes que la poden propiciar.
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), més de dos-cents setanta milions de persones al món pateixen trastorns d’ansietat. La mateixa organització calcula que entre un 10% i un 20% de nens i adolescents a tot el món experimenten trastorns mentals, el més comú dels quals és l’ansietat. Segons Millet, es tracta d’un trastorn especialment alimentat per les vides frenètiques que porten els nens i adolescents. Considera que la hiperpaternitat i l’ansietat van de la mà i, per això, aquest últim llibre que publica suposa, en certa manera, el tancament d’una trilogia.
Vivim en un entorn ansiós. Això ha fet augmentar l’ansietat?
L’ansietat és una emoció molt humana, primària. Sempre ha estat allà. Hi ha dos corrents, una que diu que ara hi ha més ansietat que mai i una altra que diu que sempre n’hi ha hagut, però que el que passa és que ara se’n parla més, es diagnostica més i, en definitiva, que hi ha més noció de l’ansietat. Jo crec que és una suma de les dues visions, però sí que és cert que hi ha un ingredient fonamental que fa que hi hagi més ansietat, que és el ritme frenètic en el qual vivim. Aquest no parar, aquesta híper estimulació, genera molta ansietat.
Al llibre expliques que l’ansietat, en certa manera, pot ser positiva. Quan aquesta «ansietat aliada» es converteix en negativa i s’ha de tractar?
Ben portada i en les dosis adequades, l’ansietat és importantíssima. La necessitem per arribar als nostres objectius. Però quan es desborda et fa la vida impossible. El problema arriba quan no et deixa viure bé. Quan es converteix en un obstacle en la teva vida i tu ja no funciones. Pots tenir ansietat una setmana abans dels exàmens, però quan ja han passat els exàmens i segueixes sense dormir, amb taquicàrdies, amb suors o mal de panxa, aleshores, aquesta ansietat s’ha de començar a tractar. La màxima expressió de l’ansietat és quan es produeix un atac de pànic, això és un avís que alguna cosa no va bé.
Creus que la precarietat laboral també influeix en l’ansietat?
Sí, la idea que el món s’acaba i que tot és molt difícil ens crea molta ansietat. Estem en temps particularment ansiògens, i per aquest motiu és important aprendre a lidiar amb aquesta ansietat i tenir-la a ratlla, així com posar en marxa eines per no caure en ella. Perquè l’ansietat sempre hi és. I, a més, és molt subjectiva. El que a tu et pot crear ansietat a mi em pot semblar una cosa sense importància, i viceversa. Per tant, no només influeix l’entorn, sinó també les característiques de la mateixa persona i l’educació que ha rebut. És una emoció molt misteriosa, molt difícil de definir, és allò de “no sé què em passa, però no estic bé”. La por és causada per una cosa concreta, tangible. Però, en canvi, l’ansietat és la por a la por. És molt més abstracte.
En els teus anteriors llibres parles de la hiperpaternitat, dels pares que protegeixen massa els seus fills. Quina relació hi ha entre hiperpaternitat i ansietat? Un nen sobreprotegit té més possibilitats de tenir un comportament ansiós?
Un dels combustibles de la hiperpaternitat és l’ansietat. Aquesta idea d’estar molt a sobre del nen perquè no li passi res i perquè triomfi i arribi on jo vull és un gran generador d’ansietat. I aquesta ansietat dels pares perquè el seu fill sigui el millor és transmesa als fills. Per una banda, es tradueix en unes grans expectatives. Si els teus pares estan súper pendents de tu, ho donen tot i esperen molt de tu, tens un pes i una pressió important. I tot això genera inseguretat als fills. D’altra banda, tenim l’estil de vida frenètic que aquests nens porten, i que és una conseqüència d’aquesta hiperpaternitat. Aquest no parar, fent moltes activitats extraescolars, genera estrès a l’infant. Perquè no paren igual que no paren els adults. Hi ha nens que estan fent vides de miniadults i tenen una agenda de ministre. Si gestionar el meu estrès ja em costa, imagina’t un nen de sis anys que està tot el dia cap amunt i cap avall. La tasca dels pares és criar persones ben educades, però si com a pare vols tenir un Einstein, això és impossible.
També és molt interessant veure com l’ansietat s’està convertint també en un signe de cert status. Al món acadèmic anglosaxó, per exemple, un nen o adolescent amb ansietat té més temps per a fer un examen. Hi ha pares que van bojos perquè els seus fills els diagnostiquin amb trastorns d’ansietat, perquè així tenen certs avantatges. És surrealista. L’ansietat s’està convertint en un «bé». S’està convertint gairebé en un producte capitalista.
Com hauria de canviar l’educació que reben els nens?
Com diu el pedagog Gregorio Luri, tots els nens tenen dret a tenir uns pares relaxats. Estem en un moment molt ansiós, i el que jo reivindico és que parem una miqueta, que això no és una cursa d’obstacles, que la infància és un moment gairebé sagrat de la vida de cadascú i que els nens tenen dret a viure com a infants. Tenen dret a tenir temps per fer les coses que fan els nens, com jugar. Jugar és importantíssim i els nens del segle XXI, del primer món, no juguen. No tenen temps, les seves agendes de ministres no ho permeten.
Com es pot gestionar i prevenir l’ansietat en els nens i adolescents? Quin hauria de ser l’ambient adequat perquè creixin?
Hi ha diverses formes. Dormir, per exemple, és una manera natural de prémer el botó reset. També ajuda portar una bona alimentació, ja que hi ha una vinculació entre el que mengem i com funciona el nostre cervell i les nostres emocions. I, sobretot, portar una vida més relaxada, més en contacte amb la natura, amb uns ‘tempos’ menys embogits. També es pot fer un treball des de les escoles. N’hi ha algunes que estan incorporant l’educació emocional, i és una bona manera de prevenir l’ansietat. Està molt bé que s’eduqui en les emocions, que s’expliqui què és l’ansietat, però jo penso que això és una feina bàsicament dels pares. Com a pares hem d’arriscar-nos a que els nostres fills s’equivoquin, que pateixin una miqueta de tant en tant, i educar-los en la responsabilitat, que sàpiguen que són responsables dels seus actes. Nosaltres hem de deixar anar aquesta ansietat que portem a sobre i que transmetem als nostres fills. Com no ens repensem el model actual, no anem bé.
Als nens habitualment els costa més expressar el que senten i, per tant, pot ser més difícil detectar l’ansietat. Quins poden ser els senyals d’alerta més habituals?
Si als adults ja ens costa explicar que tenim ansietat, pels nens és encara més difícil. No la saben expressar, aleshores hem d’estar alerta a una sèrie de símptomes, com per exemple petites malalties o molèsties continuades, com patir mal de panxa o mal de cap constantment. Coses que no tenen una explicació medica clara, però de la qual els nens sempre es queixen. La reticència d’anar a llocs que els agradava anar, per exemple a l’escola o a una festa d’aniversari, són petits signes d’alerta que com a pares hem de tenir en compte. També el mutisme, deixar de parlar. Això va relacionat amb la fòbia social, un dels trastorns d’ansietat més comuns en els adolescents. No dormir bé o tenir molts malsons també pot ser un símptoma. També pot ser la falta de gana o, a l’inrevés, tenir molta gana, les exageracions. En els adolescents els símptomes ja són més clars, ja són fòbies específiques, tenir molta por a equivocar-se, a fer el ridícul…ja es manifesten d’una manera més madura. En definitiva, els senyals d’alerta poden ser qualsevol cosa que com a pares detectem que no es correspon amb la manera com són els nostres fills. Tot allò que ens faci formular la frase: «no reconec el meu fill».
De quina manera les pantalles i les xarxes socials influeixen en l’ansietat dels joves?
Les pantalles són grans generadors d’ansietat. Per una banda, a causa del seu component addictiu. Les xarxes socials, els jocs d’ordinador… estan dissenyats per enganxar, i quan no pots consultar el mòbil o no pots jugar a un joc perquè no tens bateria, això fa que generis estrès i ansietat. Hi ha aquesta part purament biològica, física, i després hi ha la part que sobretot afecta més als adolescents, que és l’ansietat per la necessitat d’agradar, que t’acceptin, de no fer el ridícul, d’aconseguir més likes. També hi ha l’ansietat que et provoca veure que els altres s’estan divertint i tu no, que s’ho estan passant millor que tu. I és tot mentida, però clar, per arribar a aquesta conclusió has de tenir una certa maduresa.
Quin paper hi juga la classe social?
Per escriure el llibre, vaig parlar, per una banda, amb adolescents d’una escola de Barcelona per a famílies més aviat benestants, i estaven tots posseïts per l’ansietat. Tenien molta angoixa a l’hora de prendre decisions, per por a equivocar-se. A una noia amb la qual vaig parlar, per exemple, escollir el tema del Treball de Recerca li provocava una ansietat brutal. Aquests nens eren un reflex molt clar d’aquesta criança fruit de la hiperpaternitat. D’altra banda, també vaig parlar amb uns adolescents tutelats, i aquests tenien una concepció molt diferent de l’ansietat. Molts no sabien què era exactament. Però això no vol dir que no en tinguessin. De fet, un entorn socioeconòmic complicat genera més ansietat. El que passa és que aquells nois tenien tantes altres coses per les quals preocupar-se, per exemple, què faran quan compleixin 18 anys, que no es podien permetre tenir ansietat. Per ells, era un luxe l’ansietat. En canvi, els nens de classes més benestants la podien expressar sense cap problema. De fet, era el seu principal problema, perquè les altres necessitats ja les tenen cobertes.
És adequat tractar l’ansietat infantil i juvenil amb fàrmacs? Quin és el tractament més efectiu?
La teràpia és molt millor que els fàrmacs, el que passa és que és més cara i més llarga i, a més, suposa exposar el teu fill. La manera més efectiva de superar l’ansietat és enfrontar-te al que et genera ansietat i veure que tu ets capaç de superar aquesta por a la por. Les pastilles no es recomanen per a menors, però s’utilitzen cada vegada més. De fet, segons un estudi del Pla Nacional sobre Drogues del 2018, l’ansiolític és la primera droga d’ús dels joves espanyols de 12 a 16 anys, per sobre del tabac i l’alcohol. És a dir, els joves s’han pres abans un diazepam que una cervesa. Els ansiolítics funcionen bé, actuen directament sobre el sistema nerviós i et calmen, però són una ajuda puntual. Com a tractament no és adequat, és més recomanable fer teràpia, del tipus que sigui. També hi ha ansiolítics naturals. Per exemple, una noia amb la qual vaig parlar em va dir que quan va tenir el seu primer atac de pànic la va ajudar més l’abraçada de la seva mare que qualsevol medicament.
