Testimoni

L’assetjament sexual també sona als estudis superiors de música

Després d’un intens cap de setmana dedicat a aprendre més sobre coeducació al III Congrés DoFemCo: La Coeducació davant la Violència contra les Nenes i les Dones, m’adono de com d’indispensable és fer públic allò que succeeix entre les parets dels centres educatius perquè puguem prendre consciència com a societat, el primer pas per a poder actuar i deixar de treure importància al que, sovint, acostuma a ser la punta d’un iceberg.

Als estudis superiors artístics és habitual que es generi un cert companyerisme amb el professorat pel fet de compartir un art, emocions i, sovint, idees o històries personals, difuminant o fins i tot oblidant que segueix existint una jerarquia i, per tant, una relació de poder. Per qüestions pràctiques, perquè sabem que la comoditat passa per davant dels protocols, en lloc de respectar els canals de comunicació estipulats, s’utilitzen grups de WhatsApp per aquelles assignatures que demanen d’un intercanvi habitual, de manera que el professorat té accés al número de telèfon de l’alumnat.

Abans de començar els meus estudis superiors de música a Barcelona, vaig voler fer algunes assignatures per a preparar les proves d’accés perquè venia de la música clàssica i sabia que el pas al modern em demanaria una sèrie de coneixements dels quals jo no disposava. Em vaig apuntar a un parell d’assignatures i una en concret em va agradar especialment perquè era molt experiencial, sentia que em permetia anar més enllà dels coneixements teòrics i entrenar habilitats, millorant l’oïda i l’afinació. Es va crear un grup de WhatsApp amb el professor per facilitar la comunicació, ens enviava material per a practicar i nosaltres li fèiem arribar àudios amb els nostres intents. Això era abans del superior, és a dir, amb menors dins del grup.

Els estudis de música moderna compten anualment amb l’assignatura de combo que consisteix en muntar un repertori en grups d’entre uns quatre i set alumnes normalment. Durant el meu segon any, vaig veure que podia cursar-la amb aquest mateix professor, amb qui tant havia après abans d’entrar i vaig escollir fer-la amb ell, segura que així en podria treure molt suc i aprendre’n més. Vam començar les classes i, amb molta il·lusió, em vaig llançar a l’assignatura practicant, proposant temes i fent partitures per al grup. Em vaig adonar de que el professor estava content amb la meva implicació i, per això, em parava més atenció durant els assajos. O això pensava jo.

Al cap d’un temps em va enviar un missatge via WhatsApp dient “estàs d’un guapo que ho flipes”. Em vaig quedar totalment congelada. No vaig contestar, no sabia què fer i a casa, molt fets a l’antiga, quan vaig comentar que un professor m’havia dit guapa em van preguntar si li havia donat les gràcies pel compliment, sense donar-hi més importància.

Em va escriure de nou, disculpant-se per si m’havia pogut incomodar i li vaig confirmar que evidentment que ho havia fet. Em va semblar penedit i encara tenia uns quants mesos de classes al davant, així que em va semblar millor deixar el tema de costat i mirar de treure importància a tot plegat per poder fer els assajos en pau.

Quina va ser la meva sorpresa quan, em va parar pel passadís i acorralant-me a la paret em va insistir en la seva “disculpa”, que havia estat una badada que no havia pogut evitar perquè, és clar, “quan una és un bombó…”.

Em vaig quedar gelada, no recordo ni com va ser la classe de després. Vaig buscar el moment per parlar amb els companys i companyes de l’assignatura per explicar-los què havia passat, sobretot per no quedar-me sola a l’hora de recollir al final de la classe. Quan ho vaig explicar no es van sorprendre, fins i tot em van afirmar que notaven un tracte especial cap a mi, cosa que encara em va fer sentir més incòmoda i aïllada a l’aula. També ho vaig explicar a la meva tutora perquè poguessin prendre les mesures corresponents i, fins i tot, a un parell de companyes que, tot i l’alama, tampoc van saber molt bé com actuar davant d’aquesta situació.

Van anar passant els mesos i no hi va haver cap acció per part del centre, els missatges via WhatsApp i Instagram es van repetir de forma esporàdica durant mesos, incloses les vacances d’estiu. El meu estat d’ànim va canviar, ja no tenia la mateixa il·lusió i cada vegada sentia més que tot el meu valor depenia únicament i exclusivament de la meva aparença, que no importava com cantés, de manera que no tenia sentit esforçar-me musicalment.

El vaig bloquejar, però era conscient que també bloquejava oportunitats musicals en un món on les connexions són vitals perquè comptin amb tu en tal concert o esdeveniment. La meva autoestima va seguir el viatge de descens quan al curs següent ho vaig explicar a la nova tutora, sorpresa que ningú hagués dit o fet res. Vaig arribar a quart i, amb aquest, una altra tutora a qui també ho vaig explicar. Totes em van afirmar que ho traslladaven al claustre, però mai va passar res ni ningú va venir a parlar amb mi.

A cinquè, el meu últim curs, i enmig de molts problemes vocals d’origen psicològic, em vaig adonar que era la meva última oportunitat de resoldre la situació. Vaig enviar un correu a tots els alts càrrecs de la institució barcelonina amb un assumpte claríssim: ASSETJAMENT SEXUAL A L’AULA.

Aquí sí que vaig aconseguir una resposta i força immediata. Vaig haver d’explicar tota la història quan em van trucar i ho vaig haver de fer un cop més en reunir-nos perquè em prenguessin declaració i obrissin una investigació oficial. Estic molt agraïda al comitè de dones que es va posar mans a l’obra i per com em van acompanyar durant el procés, sempre donant-me suport a cada pas. Va resultar, però, que no podien fer-hi res perquè, tot i resoldre que es tractava efectivament d’un cas d’assetjament sexual, aquest ja havia prescrit i no podien fer fora el professor, que ha seguit exercint i tractant amb alumnes, incloses les menors d’edat. Vaig saber que les tutores havien comunicat l’incident, curs rere curs, i que algú de més amunt havia decidit no donar-hi importància.

Celebro que aquesta situació hagi donat lloc a un protocol d’actuació, tot i que ja hauria d’haver existit prèviament per llei; celebro que l’equip pedagògic al complet (tot i que no sé si inclou a qui va decidir fer silenci) fes un curs de sensibilització i que el professor en qüestió fes una formació amb una psicòloga. El propi comitè em va dir que ell seguia sense entendre què havia fet malament, però celebraven que com a mínim havia entès que no pot enviar aquest tipus de missatges.

Per a mi és una celebració amb regust amarg, estem aplaudint bàsics, com que una institució reconeguda compleixi amb la llei o que un professor assumeixi que no pot enviar missatges privats a les alumnes parlant del seu físic.

Aquesta història va quedar allà, dins el centre educatiu i lluny de les orelles de qui s’atreveix a dir que la violència masclista no existeix. És per això que avui escric això, per visibilitzar un patriarcat que es cola a cada racó de les nostres vides amb una altra història en la qual un home va cometre una agressió contra una dona i l’entorn ho va normalitzar i banalitzar.

Amb els estudis superiors de música, la meva relació amb aquesta ha canviat per complet i resulta com a mínim irònic veure que utilitzen una fotografia meva com a reclam publicitari per les properes proves d’accés.