Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les denúncies d’abusos sexuals presentades per exalumnes del centre Maristes Sants-Les Corts a Barcelona, reconegudes en el cas del pederasta confés Joaquín Benítez, han sacsejat la comunitat escolar. ¿Com s’ha pogut mantenir en secret durant anys un cas tan greu d’abusos de menors, fins i tot després que l’escola tingués constància del que havia passat i expulsés l’abusador? En aquest cas concret, al silenci llarg i dur de les víctimes –qui ha patit abusos sol trigar dècades a explicar-ho– cal afegir-hi que el centre no va considerar necessari comunicar els fets a l’Administració. És més, aquest dijous la justícia ha informat que la direcció de Maristes es va negar el 2011 a col·laborar amb els Mossos d’Esquadra, un extrem que des de l’escola s’han afanyat a desmentir.
El silenci el va trencar Manuel B., que amb la denúncia dels abusos patits pel seu fill –que ara té 21 anys– ha propiciat un autèntic degoteig de demandes que impliquen quatre professors, només un d’ells en actiu a dia d’avui, precisament el subdirector, que ha estat destituït del càrrec aquest mateix dijous. Fins ara, el recompte és d’unes 20 denúncies per abusos en les últimes dècades, segons fonts policials recollides per El Periódico. D’aquestes, només quatre estan ja en mans del jutjat número 6 de Barcelona, que instrueix la causa de Benítez. A més, aquest exprofessor ha estat l’únic que ha confessat els abusos, mentre que els altres tres ho neguen o no s’han pronunciat.
“Triguen a explicar-ho perquè l’abús es basa en la culpa”
Mentre se succeeixen les denúncies molts es pregunten per què ningú va detectar-ho –abans– ni va comunicar-ho –després dels fets–. Que el fill de Manuel B. fos incapaç fins als 19 anys d’explicar als seus pares els abusos que va patir mentre era alumne d’ESO no és gens estrany. Al contrari. Les víctimes solen trigar molt més, i aquest és un temps que sol jugar a favor de pederasta, ja que els delictes prescriuen. “Les víctimes triguen perquè l’abús es basa en la culpa i la vergonya”, exposa Pilar Polo, psicòloga de la Fundació Vicki Bernadet, que treballa amb víctimes d’aquests abusos. “A ningú li agrada explicar-ho perquè creu que dubtaran de la seva paraula”, diu. En el cas de les dones, segons Polo, solen explicar la seva història d’horror entre els 26 i els 35 anys, “quan s’acosten a la maternitat o creen una família”.
El professor va ser acomiadat del centre el 2011, després que una família –diferent a la de Manuel B.– expliqués a la direcció del centre els abusos soferts pel seu fill. L’equip directiu va posar el cas en mans de la Fiscalia de Menors, però no ho va transmetre ni a la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) ni al departament d’Ensenyament, malgrat que el protocol marc aprovat el 2006 pel Síndic de Greuges així ho indica. Aquest dijous, a més, s’ha conegut, a partir d’un comunicat del TSJC, que Maristes es va negar a donar informació als Mossos d’Esquadra quan els la van demanar en aquell cas, fet que avalaria la teoria de que l’escola va intentar tapar l’assumpte.
El silenci de l’escola
La investigació de la Fiscalia el 2011 no va prosperar perquè la família va voler protegir la intimitat del seu fill, però si l’escola hagués posat el cas en coneixement de l’Administració potser es podria haver evitat que Joaquín Benítez seguís treballant uns anys més en contacte amb nens (va ser socorrista i monitor d’esports a l’Alt Empordà els anys 2014 i 2015). Tampoc van per comunicar la denúncia d’abusos a les famílies del propi centre.
El departament d’Ensenyament ja ha anunciat que si el jutge confirma que no van complir el protocol correctament se’ls aplicaran mesures sancionadores, des d’una multa econòmica fins a la retirada del concert educatiu a la Fundació Champagnat, titular de tots els centres Maristes. No obstant això, el centre podria al·legar que malgrat que el protocol marc d’abusos de menors es va aprovar el 2006, la seva concreció per a l’àmbit educatiu no va estar llest fins a juny de 2012.
Per a Polo -i malgrat la forma de procedir de Maristes– els protocols actuals són “bastant clars i eficients: sabem a qui ens hem de dirigir”. Però el problema no és l’actuació davant els abusos, sinó la seva prevenció.
La prevenció, entre el currículum i la confiança
No és només la vergonya i la culpa el que impedeix a les víctimes parlar, segons Polo, sinó també el clima de “tabú i secret” en escoles i famílies en relació als abusos. “Si a la gent li dones permís per parlar, parla”, resumeix. “Cal deixar clar als nens que tenen dret a parlar, a demanar ajuda i a exigir que els adults els escoltin”, conclou Polo.
Per a aquesta psicòloga, no hi ha edat massa primerenca per començar la prevenció contra els abusos sexuals, encara que sigui de forma no explícita. “Als 7 i 8 anys es poden començar a parlar coses clares, però abans es poden introduir conceptes com la intimitat”, detalla, i posa com a exemple la possibilitat d’explicar el conte de la Caputxeta Vermella en clau de prevenció, tractant conceptes com l’engany i la confiança.
El Diari de l’Educació, 2025