L’escola davant la pobresa, el malbaratament i la corrupció

Pere Alzina és mestre i pedagog

Fa unes setmanes me van sorprendre unes declaracions del president de l’Institut de Censors Jurats de Comptes d’Espanya publicades al diari Ara Balears on afirmava amb contundència:

L’educació, l’única eina eficaç contra la corrupció.

Vaig pensar que es tractava del de sempre; quan apareix un problema a la societat, creem una comissió i aquesta proposa una campanya o un programa per incidir a l’escola; és com si els fillets i les filletes tinguessin responsabilitat amb tot el que succeeix als majors: fan educació vial per prevenir les imprudències i irresponsabilitats dels majors; fan educació pel desenvolupament per sensibilitzar i col·laborar en la millora de les condicions de benestar de tots els habitants del planeta mentre alguns majors es dediquen a destruir les condicions de vida, de salut i de benestar de milions de persones; fan educació per la pau mentre el govern de l’estat (dirigit per persones majors) produeix i ven maquinària militar a països en conflicte, guanyant indirectament milions d’euros; tenen horts i practiquen l’agricultura ecològica mentre als mercats arriben contenidors plens de fruita (aparentment impecable) de països on es practica una agricultura extensiva a base d’adobs químics i utilitzant tot tipus de productes per prevenir tots tipus de cucs, mosques, mosquits i altres elements microscòpics amb la finalitat que la poma o la pera llueixin a l’aparador on se ven i que una vegada a casa li comencen a sortir taques i més taques fins que acaben al poal del fems (de matèria orgànica).

En cap moment vull dir que aquestes activitats de prevenció i de sensibilització s’hagin de deixar de fer; de fet, podrien convertir-se en eixos centrals a través dels quals podrien aprendre’s molts dels continguts anomenats instrumentals.

A moments, sembla que l’escola ho ha de resoldre tot i això no és possible. Ara bé, tampoc pot quedar-se al marge ni manifestar-se neutral, que és el més clar posicionament a favor de que els fillets i les filletes entrin en el cercle del pensament únic. Com dèiem al començar el president de l’Institut de Censors, Mario Alonso, afirmava amb contundència:

De res serveixen les lleis, els controls, perquè sempre hi haurà algú suficientment intel·ligent i poc ètic per salvar-los. Està clar que hi han de ser, i quants més millor, però no podem fiar-ho tot a les normes si volem que l’honestedat sigui imperant. I, clar, si continuama la coa d’Europa en educació, em tem que el canvi no es produirà aviat. L’educació, i no les normes, és l’eina més eficaç per lluitar contra la corrupció.

Aquesta és una crida clara a no romandre neutrals; hem d’actuar des del respecte, la coherència i una bona pedagogia exemplificadora. La reflexió és l’eina cabdal i ho podem fer comentant les notícies del dia o mitjançant jocs de simulació. Fa anys, a primària, vaig posar en funcionament un divertit i entretingut joc anomenat El joc de l’aigua editat per la Diputació de Barcelona on els diferents actors d’un poble veien com, entorn a l’ús responsable de l’aigua (o no responsable) tots es veien involucrats d’una manera o d’una altra.

El municipi (sense nom concret) tenia Ajuntament, tècnics, constructors, fabricants, veïns i el mateix riu d’on es treia l’aigua potable que també patia les conseqüències de les decisions preses. Cada actor disposava d’una informació complerta sobre el seu rol en el municipi i, sempre que l’iniciàvem el joc, apareixien conflictes d’interessos, que arribaven a ser greus i que generaven intents de suborns, favors no públics, eleccions a batlle de l’Ajuntament molt renyides… a la fi, tota la complexa vida social d’un municipi.

Han passat molts d’anys i tots recordem els esdeveniments succeïts en aquest poble imaginari que aconseguí fer-los entendre la complexa realitat de les relacions humanes, la pressió dels poderosos, la feblesa dels pobres i les ideologies i realitzacions d’uns o d’altres quan guanyaven les eleccions. La resta ho feia la reflexió: què ha passat? Com ha passat? Per què ha passat? Hi havia una altra manera de resoldre aquest conflicte? I tu al seu lloc que hagueres fet?

Ús he de confessar que no sempre era possible la reflexió després d’una sessió intensa; ja que hi havia alumnes que s’arribaven a endinsar-se tant dins el seu paper que just després d’una sessió no eren capaços de reflexionar i pensar que tot el que havia passat era un simple joc.

És possible educar contra la pobresa, el malbaratament dels diners públics i la corrupció. I com? Donant testimoni, no tant servint d’exemple; donar testimoni significat anar una mica més enllà, donar testimoni implica transmetre una experiència, un coneixement o una vivència no per ser repetida sinó perquè l’altre pugui construir la seva. I no només ho podem treballar amb al·lots d’ESO o de Batxiller; també a primària i fins tot als darrers cursos d’educació infantil.

Imparteixo classe a un grup que estudia primer de primària a la Seu de la UIB a Menorca. L’altre dia, a classe, una alumna que és mare ens va contar una anècdota força il·lustrativa que ens pot ajudar a pensar. N’Eva, la mare i la seva parella, seien, després de dinar, i miraven la televisió on es parlava dels casos de corrupció, de les targetes opaques, de les comissions…

La seva filla Naila jugava sense interessar-se gens ni mica pel que deia la televisió. La mare, davant tanta corrupció, va alçar la veu per dir: lladres!!! Na Naira (4 anys i mig), va deixar els seus jocs i se’n va anar a vora de la mare i li va dir:

• No es diuen senyors lladres, mami, es diuen polítics!

La mare va quedar esglaiada d’una afirmació com aquesta i intentà seguir la conversa, però la seva filla volgué acabà l’explicació:

• Mira mami la gent que fa feina, com tu, guanya doblers però, a final de mes, a tu no et donen tot el que has guanyat; te’n donen un feix gros a tu però un altre feix més petit el posen dins una guardiola molt grossa que és de tots i on tots els que fan feina hi posen duros. Aquesta guardiola serveix per pagar coses que són per tots, que tots necessitem, per exemple escoles, hospitals, carreteres i així quan anem al metge no fa falta pagar i hi podem anar tots. Però hi ha polítics que agafen doblers de sa guardiola per coses que només són per ells, per exemple anar de viatge, anar a sopar, fer-se un bany nou… I quan necessitem els doblers per fer una escola, anem a sa guardiola i resulta que està buida! Per açò es polítics són uns lladres! A que sí mami?

La conversa continuà, amb una llarga llista de per què? Si ens havien robat a nosaltres? Si ens robaran algun dia? Per acabar amb una frase també impactant:

• si un dia venen a casa avisa’m!
• Per què Naila?
• Idò, perquè amagaré sa meua guardiola!

Ben segur que el tema havia sortit a classe i en alguna conversa es devien fer algunes reflexions; fins i tot seria possible que fos la seva tutora que els hagués transmès aquest missatge; però sigui el que sigui va generar en na Naila una preocupació entorn al tema i un munt de preguntes que la mateixa reflexió que explicava amb tanta seguretat li produïen. La clau estava en el diàleg; el coneixement estava en la reflexió: una de les condicions per pensar bé és no estar massa segur de les pròpies conviccions. Na Naila anava per bon camí: a que sí mami?

El diàleg i la reflexió sobre el que succeeix al món a les aules ens permet pensar amb l’esperança i la transformació de tot allò que ens esclavitza i ens lliga al pensament únic; hi ha alternatives a la pobresa, hi ha alternatives per desfer allò que molts creuen transmès genèticament: l’exclusió, el fracàs escolar o la misèria. Com? En primer lloc, cal ser-ne conscient i en segon lloc teixir xarxes socials en forma de comunitats d’aprenentatge amb capacitat d’ajudar-se mútuament.

Per tant, com deia Freire, el diàleg ha de ser, al mateix temps, acció i reflexió; els fillets i les filletes s’han de sentir partícips en la seva comunitat, han de saber aportar i actuar, pensar, decidir i fer.