Opinió

L’escola inclusiva: deures pendents de país

Fa unes setmanes es presentava el llibre Escoles inclusives, escoles de futur, d’Efrèn Carbonell, director de l’entitat Aspasim. La col·lecció Referents de Rosa Sensat presenta amb aquesta publicació una mirada cap el futur de l’educació al nostre país, però també de revisió del passat que influeix en la situació actual. Aquest treball fa un relat de l’escola inclusiva com una proposta social i pedagògica que beneficia tots els nens i nenes, i no només uns quants.

La posada en escena d’un llibre com aquest no pot evitar missatges en referència al passat llunyà, però també a l’actualitat, tenint en compte que han hagut de passar dos dècades per actualitzar el marc del sistema educatiu inclusiu que regularà l’atenció a tots els nens i nenes i no només als que presenten necessitats educatives especials. El projecte de decret de l’escola inclusiva ja ha estat exposat públicament i s’espera en breu el text definitiu.

Però 20 anys d’espera no poden ser oblidats per la comunitat educativa, sobretot quan des del sector se senten consignes que diuen que amb l’excusa de la crisi s’han deixat de fer coses importants per l’educació. Un dels mites al voltant de l’escola inclusiva, el que diu que és més cara, es resol a la darrera part del llibre: no hi ha dades al respecte. A més, tenint en compte que el dret a un sistema educatiu inclusiu consta a la Convenció dels drets de les persones amb discapacitat de les Nacions Unides, l’excusa de que aquest model requereix una despesa superior seria com justificar la rebaixa de la inversió en la sanitat pública perquè és massa cara. Carbonell ja havia fet alguna publicació de revisió de la darrera dècada de l’escola inclusiva a Catalunya i el mateix Josep Maria Jarque també havia advertit que ja fa 30 anys de la “integració” i encara “som on érem”.

Malgrat que puguem pensar que és evident que un model inclusiu pot aportar molts valors i aprenentatge a l’escola, encara queda camí per recórrer per convèncer que els nens i nenes tenen dret a viure l’experiència de l’escola des de la diversitat humana i no des d’una segregació que després genera discriminació en tots els àmbits de la societat. Carbonell exposa que a qualsevol escola un 20-25% d’alumnes té algun tipus de necessitat especial.

Carbonell apunta que hi hauria dificultat només amb un 15% dels nens i nenes de les escoles d’educació especial i fa menció específica a les limitacions que el marc actual pot tenir amb els problemes de salut mental i trastorns de conducta greus. Tot plegat es contraposa amb les dades que el mateix autor exposa en el llibre, on s’evidencia la matriculació creixent que hi ha a Catalunya en els Centres d’Educació Especial amb uns mitjans progressivament reduïts.

L’autor, i referent actual a Catalunya, ens aboca especialment a llegir el capítol sobre “els mites de l’escola inclusiva” on, a banda de la suposada dificultat econòmica, també explica que l’alumne és de l’escola i no només del mestre, de la Unitat de Suport Educatiu o del vetllador. A més, també ens planteja els beneficis que suposen a tota l’aula aquestes figures. Mereix una especial atenció el mite que una escola inclusiva pot fer endarrerir el desenvolupament de la classe. Un mite que es trenca amb estudis que indiquen que això no succeeix i que, a més, la situació enriqueix tota la classe. I així, fins a 13 mites discutits i exposats per Carbonell ens fan veure la inclusió com una possibilitat per a la qual només cal voluntat política acompanyada de la comunitat educativa, així com una arquitectura de l’estructura educativa que faciliti un canvi real i esperat per moltes entitats.

Justament des d’aquestes organitzacions i referents educatius fa molt temps que es demana que aquest nou ordre converteixi, per norma general, les escoles d’educació especial en espais proveïdors de serveis de suport. Això no vol dir que finalment suposi que calguin professors experts per l’atenció dels nens i nenes amb diversitat funcional, tal i com també s’explica al llibre. “Les parets mestres de les escoles son els mestres, i els especialistes son els contraforts” deia en Josep María Jarque.

Carbonell i moltes de les famílies i professionals presents a la presentació del llibre somien amb el moment en què les escoles “es barallin” per ser referents en un model inclusiu on es garanteixi el dret dels nens i nenes a tenir un entorn normalitzat que els garanteixi poder tenir amics i amigues que siguin una representació real de la diversitat humana.

Ens enduem les mans al cap quan sentim situacions de discriminació com els del local d’oci a Lleida, l’Hotel de Vinaròs on s’ha negat el pas a joves amb Síndrome de Down o el tracte a l’Hotel de Tossa de Mar ara fa uns dies. Però hem de tenir clar que un dels orígens d’aquesta situació és un marc educatiu que genera que en el nostre país 1 de cada 5 joves ni tant sols ha arribat a parlar mai sobre discapacitat. Només en la mesura que tinguem una societat inclusiva en tots els sentits aconseguirem fer desaparèixer aquest tipus de situacions de discriminacions. Els empresaris d’oci nocturn o els directors d’hotels prendran decisions diferents si han conviscut amb la veritable diversitat humana de ben petits i han tingut amics i amigues que únicament es diferencien de la resta perquè no corresponen a la normalitat estadística. Només d’aquesta manera un empresari deixarà de tenir reticències sobre la contractació de persones amb discapacitat, perquè hi haurà conviscut i ni tant sols haurà tingut la oportunitat de tenir mites absurds sobre la diversitat.

L’educació de qualitat no només es redueix a la que es mesura i avalua amb els nens i nenes que responen a una normalitat estadística. L’educació de qualitat és un dret de totes les persones i això passa per polítiques valentes que garantissin que totes les persones del país, tinguin o no necessitats especials puguin gaudir d’un present i un futur amb igualtat d’oportunitats.