Opinió

L’honoris causa a una mestra

Que això succeeixi en una Facultat d’Educació hauria de ser el normal però, ara com ara, es tracta d’un esdeveniment excepcional. El títol de Doctora Honoris Causa el va rebre el 5 de juny “per la seva tasca com a mestra, per l’impuls a la renovació pedagògica i la formació dels mestres i pel compromís amb el dret a l’educació, la igualtat d’oportunitats i la millora de l’educació a Catalunya”. En certa mesura, tal com va explicar el professor Joan Soler –l’encarregat de glossar els seus mèrits i aportacions– és un homenatge a tota una generació de mestres que es va forjar en els difícils temps de la dictadura franquista i va deixar una petjada profunda durant les primeres dècades de la democràcia que encara avui perduren. A una generació que sempre va tenir molt clars els vincles entre pedagogia i política, ja que al mateix temps que tractaven de transformar l’educació mitjançant una educació més lliure, integral, humanitzada i enganxada a la realitat, també lluitaven per la recuperació de la democràcia i la reconstrucció del país.

Aquesta mestra es va impregnar a França dels nous corrents innovadors i al seu retorn a Barcelona connecta amb Marta Mata i amb el bagatge educatiu que va heretar de la II República. Amb aquest pòsit i amb la contribució teòrica i l’experiència d’altres persones funden la institució pedagògica Rosa Sensat (1965) –avui reconvertida en Associació–, pionera en la formació docent i en l’impuls de la renovació pedagògica a Catalunya. Però abans ja havia creat, amb un equip i un projecte –els seus dos senyals d’identitat que sempre la van acompanyar– l’Escola Talitha (1956) en un entorn privilegiat de Barcelona que escolaritza famílies de classe mitjana-alta. Un centre privat amb voluntat de servei públic que, a grans trets, seguia els postulats de l’Escola Nova. Van ser anys intensos de debats i experimentació no exempts de dificultats en haver de bregar amb l’administració educativa franquista.

Però l’any 1974 deixa Thalita i es trasllada a l’altra riba: als barris obrers i marginals de la Zona Franca i Can Tunis. I aquí comença una altra història absolutament diferent. Treballa colze a colza amb l’Associació de Veïns, amb altres agents socials, amb les famílies i amb l’Administració per articular una oferta educativa inclusiva i de qualitat –des d’Infantil a Secundària– a sectors socialment desfavorits i al col·lectiu gitano. El seu treball com a mestra en diversos graus corre paral·lel al del seu compromís per millorar cultural i socialment la comunitat. Ho alterna durant alguns anys amb alguna responsabilitat a l’Administració. Primer des de la Generalitat, atenent les necessitats dels centres amb majoria d’alumnat en risc d’exclusió social; i més endavant a l’Ajuntament de Barcelona al capdavant d’un programa d’educació en la diversitat. Sempre va saber adaptar la teoria pedagògica, la pràctica a peu d’aula i de territori i la política educativa a les noves exigències d’un temps canviant i al context sòcioeducatiu on intervenia. Per això a Maria Teresa Codina li ha agradat sempre parlar de l’ara i de l’aquí.

Aquest no és l’únic reconeixement que ha rebut. En tots ells s’ha subratllat el seu compromís ètic i pedagògic, la seva saviesa i intuïció, el seu sòlid coneixement de la infància, el seu coratge, la seva senzillesa, la seva persistència i la seva coherència: entre el que s’ha dit i el fet. I, sobretot, el seu esforç sostingut per crear equips i projectes, dues de les premisses imprescindibles per il·luminar qualsevol innovació i canvi educatiu. Igualment substantiva ha estat la seva tasca de formació i assessorament, així com la producció d’un ampli ventall de textos infantils i pedagògics.

Avui, als seus 91 anys, segueix col·laborant en el seminari de lectures pedagògiques de la Biblioteca de Rosa Sensat, assessorant sobre publicacions per incorporar al catàleg. No deixa d’escriure ni de conversar amb estudiants que van a entrevistar-la. I te la pots trobar a qualsevol conferència en els fòrums més avantguardistes de la ciutat. Perquè la curiositat d’aquesta gran mestra que acaba d’homenatjar-se és insaciable. Que condeixi l’exemple a d’altres universitats.