Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els he demanat una reflexió sobre el llibre que, per majoria de vots, va constituir la lectura grupal del primer trimestre. M’avanço als possibles fulls en blanc pregant-los a aquells que no ho han llegit que m’expliquin per què, que ho escriguin. Potser així podrem trobar un remei per a la següent avaluació. Entre totes les respostes, porto a aquest alberg de dubtes la d’A., que em sap com els grans de la magrana: són dolços i refrescants però tenen per dins un tallet d’amargor aspre que tendeix a quedar-se entre les dents.
El vaig conèixer dos cursos enrere, amb uns quants centímetres menys d’estatura però la mateixa desimboltura que segueix gastant a quart. És simpàtic –i ho sap–, intel·ligent, espontani. Els estudis no li interessen gaire i procura fer-los escair a la menor ocasió. En realitat, crec que això de doblegar els cantons a corre-cuita i sense mirar enrere és per a ell una necessitat. D’alguna cosa deu estar fugint. Sovint, en aquests dos anys, me n’he recordat, no només perquè me l’he anat creuant pels passadissos, veient com anava sobrepassant la meva pròpia estatura (tampoc no cal molt per a això), sinó per com havia descobert el plaer per la lectura a partir d’un llibre en particular. En aquell curs que ja sembla una altra vida, em va deixar clar des del començament que ell no llegia, que no li agradava, que els llibres no eren per a ell. I no obstant això, El pa de la guerra li va agradar tant que es va comprar la segona part, El viatge de Parvana . Són dos llibres juvenils de Deborah Ellis, breus però molt durs, que retraten la vida a l’Afganistan sota el brutal desgovern dels talibans.
Potser ell necessitava això per enganxar-se, tragèdies contemporànies en lloc dels relats fantàstics que atrapen altres entre les seves pàgines com a dracs famolencs. Sempre pensava en A. com un dels exemples dels que reneguen de la lectura fins que troben el seu llibre. Però ara estem a quart i ell té el paper al davant per reflexionar sobre una altra novel·la. Em mira amb uns ulls serens, familiars, gairebé alleujats. Sembla que escriure l’allibera d’una càrrega pesada que llastés les espatlles. Em lliura el full quan encara els altres estan concentrats en els seus exercicis: “NO L’HE LLEGIT! No he llegit el llibre, perquè la veritat no m’agrada gens llegir. La lectura és una activitat que em sembla avorrida. Quan llegeixo, llegeixo amb els ulls perquè encara que l’hagi llegit no m’assabento absolutament de res, per exemple d’aquest llibre m’he llegit 2 i els seus coneguts estaven reunits, dels noms dels personatges no me’n recordo cap . (…) No m’agrada llegir coses molt llargues la veritat és que crec que seria més de llibres que et donen poemes a cada full”. A continuació, fa un dibuix d’això darrer: un llibre obert amb dos textos curts a cada pàgina. Un, dos, tres, quatre. Un llibre tiktok, potser.
M’apropo a parlar amb ell, en veu baixa per no molestar els que segueixen concentrats. Em preocupa la part de “potser canviï la teva manera de veure’m”. Aquesta vegada, per alguna raó, sí que s’ha parat per mirar enrere, aquell passat que compartim. Li explico que jo no el jutjo pel bon o mal lector que sigui, ni pel bon o mal estudiant que cregui ser. Que hi ha milions de persones excel·lents amb resultats acadèmics desastrosos. I viceversa. Ell somriu i m’agraeix. Després reconeix que aquells llibres ni tan sols els va llegir realment, que es va anar saltant pàgines, llegint en diagonal. I que entén el fet que jo no jutgi les persones per les seves qualificacions, però puntualitza: “Vaig ser un pilota i no vull que pensis això de mi”. El més curiós és que mai no ho havia pensat. És ell qui posa nom a la culpa i l’exposa sobre la taula; per poder treure-se-la de sobre, suposo. No tinc clar si la seva confessió és una ostentació de sinceritat o de rebel·lia (aquestes majúscules, aquestes exclamacions), però el felicito per l’honestedat i seguim parlant una miqueta més sobre noblesa i maduresa abans que soni l’alarma que posa fi a la classe.
Ara, mentre escric, observo amb certa intriga la paradoxa: ha oblidat les vint-i-quatre pàgines d’ahir, però encara recorda molt bé els títols d’aquells dos llibres que mai no va llegir. Quants noms deuen haver poblat i despoblat la seva memòria en aquests dos anys.
Recullo els fulls dels seus companys i surto de l’aula mentre em pregunto, entre l’escepticisme i l’esperança, quin llibre de poemes li podré oferir. Encara que potser, de moment, li hauria de demanar que els escrigui ell.
