Actualitat

Llums i ombres del programa valencià d’escolarització als 2 anys en centres públics

Fa gairebé dos anys, el conseller d’Educació valencià Vicent Marzà va posar en marxa un programa experimental per escolaritzar d’infants de 2 anys en centres públics. La conselleria va publicar recentment un informe on es feia un balanç molt positiu d’aquest projecte, que també va defensar en una entrevista en aquest mateix diari.

Per fer-ne una valoració, ens reunim amb Conxi Delgado, Blanca Tortosa, Vicky Coronado i Feli Signes. Representen alguns dels sectors afectats pel programa. Una és docent de Formació Professional de tècnics d’Educació Infantil. L’altra treballa en una de les escoles del programa experimental i té una filla que se’n beneficia. Les altres dues treballen a El Trenet, una escola bressol cooperativa nascuda el 1979.

No són molts els centres del programa, però ja es pot fer una mica de balanç. La Generalitat ho ha fet, amb una consulta entre directores i directors. Per ells és positiva. Són dos els motius que van posar en marxa aquest pla: la recuperació d’aules públiques tancades per anteriors govern amb excusa de la manca de matrícula i la conciliació de les famílies.

“Estic encantada”, diu Tortosa quan parla de la possibilitat de portar la seva filla a l’escola. Ella i la seva parella, tots dos mestres, tenen tres fills, i encara que econòmicament no tenen dificultats, estalviar-se el que costa una escola bressol privada s’agraeix.

Però tot té matisos. “Podrien haver-se esperat un any”, assegura. Aquest és un diagnòstic compartit: hi ha hagut precipitació des d’Educació. Els espais escolars no són els idonis, el primer any s’ha perdut molt temps intentant condicionar aules i patis. Però sobretot hi ha un problema amb la formació de les i els mestres de les escoles elegits.

Formació docent

La conselleria, ens expliquen, ha donat la possibilitat –no és obligatori– que el personal docent que ara tractarà amb les criatures de 2 anys visiti escoles bressol amb programes punters. És el cas del Trenet.

Segons una de les mestres que treballa en aquest centre, la major part dels i les docents i tècnics que implementen el programa “no volen anar” a aquestes escoles bressol a veure com es treballa en aquestes edats. “Al Trenet hi han vingut dues persones, que ja estaven molt conscienciades… És una dada preocupant”.

Els professionals de les escoles de Primària, tot i tenir una formació teòrica que els habilita, no han treballat habitualment amb infants de 2 anys, i els requeriments que tenen en comparació a nenes i nens de 3, 4 o 5 anys, són molt diferents.

Entre aquests requeriments es troba, per exemple, la possibilitat que les famílies accedeixin a les aules amb les seves filles i fills, almenys a l’inici del curs, per treballar d’una manera més tranquil·la la separació. Ens explica Tortosa que a la seva escola, en els primers dies del primer any del programa, hi va haver bastant descontrol. Els ha costat una mica acceptar la possibilitat que mares i pares creuin el llindar del centre amb certa quotidianitat.

Qüestions com aquesta, apunten les mestres, o una necessitat d’estabilitat afectiva de les criatures amb els adults que tenen al voltant, siguin família o professorat. Aquí, és clar, apareix el problema del percentatge d’interinitat de les plantilles als centres públics, ja no només valencians, sinó de tot l’Estat.

Un altre dels punts forts del programa és l’obligatorietat que hi hagi dues persones amb les nenes i nens, una mestra i una altra amb títol de FP. Aquesta solució tampoc convenç. “Oportunitat històrica desaprofitada”, diu Delgado. L’aposta hauria d’haver anat més en línia amb la de la parella pedagògica, a l’estil de Reggio Emilia. Dues persones amb la mateixa responsabilitat a l’aula, amb el mateix salari i que treballen colze a colze. Tenir una tècnic i una mestra condueix a diferenciacions que poden perjudicar.

A més, si han de treballar en equip, afirmen que seria interessant que primer es fessin aquestes parelles, perquè es coneguessin, es formessin en treball cooperatiu, aprenguessin a coordinar-la una amb l’altra.

Creuen que el govern valencià no ha estat valent amb la decisió presa. Entenen les presses, però la seva aposta era esperar una mica més per garantir, sobretot, una formació idònia. I creuen que hauria estat més valent intentar atreure les cooperatives que històricament treballen a la ciutat cap al sistema públic. Ara, centres com El Patufet o El Trenet es troben, després de gairebé quatre dècades de funcionament, en una situació precària, amb una conselleria que els fa una ferotge competència en allò econòmic, i que, tot i tenir uns projectes pedagògics molt potents, això no els garanteix massa el futur.

Subvencionar el que funciona

Aquesta és una de les opcions que posen sobre la taula. València, com altres ciutats, va tenir al principi de la democràcia un auge important d’escoles bressol amb un potent projecte pedagògic, molt renovador, que sobreviu amb prou feines, entre altres raons, pel desmantellaments com el viscut allà del Patronat d’Escoles Infantils. El cas és que segueix havent-hi persones i centres altament implicats en una potent educació infantil.

La possibilitat que l’administració educativa hagués subvencionat els centres d’infantil, per exemple, com a solució alternativa, sorgeix durant la conversa. Però com assenyalen Delgado, Coronado i Signes, s’hauria de fer amb compte, no a qualsevol escola, només les que garanteixin una educació que acompanyi el creixement de les criatures, s’adeqüi a la seva forma d’aprendre, als seus temps i interessos. No a veure qui aprèn números, lletres o anglès més ràpid.

Com es preguntaven des d’El Trenet en una carta oberta quan es va saber que el programa experimental augmentaria a 50 centres el segon any (durant aquest curs): “Per què no tractem de reconstruir el Patronat Municipal d’Escoles Infantils, tal com apareixia en el programa electoral dels partits que actualment ocupen lla Generalitat Valenciana i el Ajunstament de València?”.

La resposta la donen les mestres: és molt car i l’actual govern valencià no té diners a causa de la gestió de les últimes dues dècades. També entenen que el cop d’efecte és important a l’anunciar i posar en marxa el programa.

Hi ha no poques famílies que han escolaritzat els seus fills de 2 anys al programa que no seguiran al mateix centre els propers cursos. Almenys és el que ens aclareix Tortosa. Per no parlar que a l’aula de 2 anys del seu centre, avui, hi ha menys d’una desena d’alumnes, xifra que tampoc sembla capaç de garantir aules públiques posteriorment. “Ha pesat més la necessitat del titular: hem ampliat la gratuïtat”.

Els espais

El dels espais és un altre dels problemes que s’apunten. Una criatura de 0-3 anys necessita espais propers: cuina, menjador, sala de psicomotricitat. “Que pugui transitar l’escola de manera autònoma. Ha de ser petita, que li permeti relacionar-se amb les persones adultes. Que les famílies puguin intervenir, conviure en la jornada escolar. Això, en l’organització d’una escola de primària és difícil que es pugui donar”.

Malgrat tot, les quatre educadores convenen que el dels espais és el menor dels problemes si els que han de treballar amb nenes i nens són persones amb una formació correcta.

Però torna a sorgir la possibilitat que l’Administració hagués esperat una mica més, un any, per donar-se temps, primer, de formar els que faran front al programa, així com per condicionar els espais possibles.

Es queden al tinter altres assumptes relacionats amb la relació de l’escola infantil amb el barri o el poble en el qual s’enclava i com afecta el programa a aquestes realitats, o l’aposta de començar el programa plurilingue també en aquestes edats (cosa que no sembla problemàtic per a aquestes mestres), o sobre l’avaluació duta a terme per l’administració.

Com diu durant la conversa l’únic home, Jaume Martínez Bonafé (imprescindible a l’hora d’ajuntar aquesta taula), el programa és “políticament, molt encertat, i pedagògicament, malament”.