Entrevista

Lorena Ros: “El silenci de les víctimes dóna impunitat als abusadors”

Segons les estadístiques de l’ACE (Estudi d’experiències adverses en la infantesa), en les societats occidentals un 25% de les dones i un 13% dels homes van patir abusos sexuals abans de fer els 17 anys. Les dades (senzillament apuntades en la solapa del llibre fotogràgic Unspoken, que acaba de publicar l’editorial Blume) són esgarrifoses. Pensar que una de cada quatre dones i un de cada set homes que ens creuem pels carrers han patit abusos sexuals en la infantesa ens hauria de fer vergonya. Lorena Ros (Barcelona, 1975), fotoperiodista catalana acreditada amb premis tan importants com el World Press Photo, en fa una denúncia no a través dels números sinó a través de l’art en un llibre que va molt més enllà d’aquests registres i que pretén ser (i ho és) “una eina de sensibilització i conscienciació”, en paraules seves. “És un llibre antiestadístic. Hi fico cares i històries de persones que han parlat per trencar un silenci, en molts casos, de molts anys”, diu, amb total coneixement de causa.

Ros ha plasmat en imatges vuit anys de feina de camp durant els quals ha establert amistat i complicitat amb un munt de persones que han patit aquest problema i han volgut col·laborar amb el seu testimoni per posar el seu granet de sorra (enorme) amb la finalitat de trencar el tabú que envolta aquesta problemàtica. Els protagonistes d’Unspoken s’han tret els fantasmes de sobre i la Lorena ho ha reflectit amb les seves eines. Amb tota la cura, tot molt mesurat. Fotogràficament. Després de tota una carrera professional treballant a Afganistan, a l’Àfrica, a Rússia, sempre amb treballs de denúncia social (immigració, tràfic de dones…), s’ha centrat en una realitat amagada però molt propera. “No cal anar-se lluny per obtenir testimonis, els tenim aquí mateix”. Per plasmar aquests retrats ha canviat el seu llenguatge: “Jo fotografiava acció”, recorda. “Aquí no. Aquí he buscat un altre llenguatge visual, un que associés els retrats amb els records, amb els objectes”.

“Esperem que deixi de ser un tema tabú, que es pugui desestigmatitzar”, considera l’autora. “La por fa que la soledat sigui còmplice de tot el què ha passat. Si la societat fos més oberta, les víctimes es podrien alliberar d’aquest pes amb més facilitat i els delinqüents no se sentirien tan impunes, perquè el silenci de les víctimes dóna impunitat als abusadors”.

“És evident que els agressors tenen una distorsió de la realitat”, diu la fotògrafa. “Quan busquen en un menor un objecte sexual vol dir que tenen una desviació sexual. I crec que dir que són malalts els justificaria una mica. No és això, tenen funcions normals, són pares de família, estan capacitats com qualsevol persona, però evidentment alguna cosa no rutlla”.

Hi ha més por, més vergonya, més ganes d’oblidar? Per què molts no en parlen? “Perquè el tema en si és esgarrifós. Imaginar-te un nen fent una fel·lació a un home de 40 anys…! La ment humana no s’ho vol imaginar, no vol ni pensar-hi”. Lorena considera que amb el silenci social que hi ha al voltant del tema, tots som una mica còmplices dels abusadors. Molts sentiments s’amunteguen en els caps de les víctimes: vergonya, por, dolor, tristesa, incomprensió… “Fins i tot culpabilitat”, diu la Lorena, “quan la culpa és l’únic sentiment que mai ha de sentir la víctima. L’única persona que no és culpable dels abusos és qui els ha patit”.

Els 17 testimonis seleccionats en el llibre mostren tot un ventall de casos que han passat a prop de Barcelona, a Mèxic i als Estats Units, on la Lorena ha viscut. Hi ha qui, capbussada en la misericòrdia de Déu, perdona; qui quan va decidir parlar va ser culpat; qui, per una educació estricta, mai no ho va explicar; qui no va ser creguda; qui creu que la mare sabia el què passava amb el seu padrastre però callava; qui es convertia en esclava dels amics del pare; qui va ser víctima de sacerdots… Tot explicat en breus textos, gairebé telegramàtics. “Hi ha també feina d’assessorament legal, perquè algun dels testimonis denuncia directament els abusos en el llibre”, apunta l’autora.

Poesia visual

El missatge està en les fotos: veiem un retrat actual de cada protagonista i una foto de l’època en que van ocórrer els fets i, com si envoltés els personatges, tota una poesia visual en imatges que ens plasma el record, el silenci, la por, la vergonya. Atmosferes que plasma Lorena Ros i que amaguen molt més del que ensenyen a primer cop d’ull: “Hi ha misteri i ambigüitat”, diu. Una ambigüitat que mostra el drama viscut,el drama que no poden oblidar, el drama que no hem d’oblidar.

“Hi ha fotos de llocs on van passar les agressions però en molts casos he hagut de reconstruir-los”, explica Lorena. “Però en el fons, que siguin els espais reals on va passar tot o siguin recreacions és poc important. Interpreto la memòria de cada persona que va patir abusos”. Ho fa seguint les explicacions dels personatges. “Per exemple, vaig anar fotografiant lavabos de bars fins que la noia em va dir: ‘aquest!’ Evidentment, no era el mateix, però sí era el que li evocava els fets”. Una simple paret de rajoles clares i la cadena d’una cisterna esdevé una autèntica proclama, una denúncia… Igual que una foto amb dos gronxadors, que evoquen tot el que pot haver començat en un parc infantil. O un terra brut, buit i abandonat. O unes herbes desordenades en un bosc aparentment afable. O… Tot són llocs universals, coneguts, podrien estar en qualsevol part del món. La major satisfacció que va tenir Lorena va ser quan una de les víctimes li va dir: “Quan vaig veure la foto, vaig veure el meu interior”.

Molt implicada en el tema, Lorena Ros sap que les víctimes han de parlar per superar-ho: “Els que parlin més aviat, és a dir, quan són més joves, ho tindran millor. No parlar és l’origen de molts altres problemes”, com ara l’alcoholisme o d’altres, que també reflecteix el llibre… “De vegades n’hi pot haver prou a parlar amb algú, encara que no sigui fent públic el cas. Cadascú ho ha de fer com pugui o com cregui convenient”.

Lorena Ros no es considera valenta: “No crec que sigui la paraula. Aquesta, més que una tasca valenta és una tasca important”. Mai no perd la mirada professional en un tema tan delicat, tan dramàtic i que la involucra tan de prop: “Però jo no sóc la protagonista del llibre. Són ells”.

“No sé quin percentatge hi ha d’art i quin de denúncia. Jo en sóc l’autora i no sé ni tan sols si em puc considerar artista”. La resposta la podem donar els que no som ni artistes ni autors, els que som lectors, espectadors, admiradors del llibre: l’equilibri és perfecte, un 100% de denúncia i un 100% d’art.