Anàlisi

Memòria gràfica d’una supervivent de l’Holocaust

A la 15a edició de l’Atlàntida Mallorca Film Fest (AMFF), que s’ha pogut seguir a través de la plataforma Filmin durant el mes d’agost de 2025, s’ha presentat el documental Lo que encontraron (What They Found, 2025), dirigit primer per Sam Mendes, i que, malgrat els seus escassos quaranta minuts de durada, resultarà un visionat inoblidable per al compungit espectador que observarà atònit els límits de la crueltat humana. La pel·lícula es va emetre per primera vegada al canal de televisió BBC Two el 7 d’abril amb motiu del vuitantè aniversari de l’alliberament del camp nazi de Bergen-Belsen, encara que, en realitat, l’alliberament es va produir el diumenge 15 d’abril del 1945.

El seu visionat evoca el documental de trenta-dos minuts Noche y niebla (Nuit et brouillard, 1956), dirigit per Alain Resnais, en aquest cas a partir de material cinematogràfic i fotogràfic requisat als nazis. El títol feia referència al decret del mateix nom (en alemany, Nacht und Nebel Erlass), publicat el 7 de desembre de 1941, l’objectiu del qual era reprimir i eliminar els oponents polítics al règim nazi als territoris ocupats, als combatents enemics membres de la Resistència i als presoners de guerra de les Forces Aliades. En definitiva, la desaparició forçada dels enemics mentre s’encoratjava una hipotètica impunitat per als nazis. Després dels judicis de Nuremberg es va declarar aquest decret un crim de guerra.

Mendes, en canvi, recupera actualment les imatges originals gravades pels sergents britànics Mike Lewis i Bill Lawrie, operadors de l’Army Film and Photographic Unit, l’encàrrec dels quals era, precisament, el de fotografiar i gravar els avenços de l’exèrcit aliat, en aquell moment ja en territori alemany, després del desembarcament de Normandia, realitzat al juny de l’any anterior. Les cintes de 35 mm eren gairebé íntegrament sense so i estaven dipositades a l’Imperial War Museums (IWM) per l’Oficina de Guerra britànica als anys cinquanta, per la qual cosa el treball de producció ha consistit a recuperar els antics enregistraments i muntar-los en ordre cronològic, dotant al resultat final d’una coherent narració. Un altre descobriment va ser providencial per al projecte: els enregistraments realitzats a l’IWM per Kay Gladstone en diferents entrevistes durant la dècada dels vuitanta a persones supervivents relacionades amb la Segona Guerra Mundial. I en aquestes entrevistes hi havia la realitzada als dos sergents que van gravar els vídeos, i aquest àudio és el que s’ha utilitzat com a narració del documental, explicant en primera persona què van viure mentre captaven les imatges que ara pot veure l’espectador compilat per Mendes. Una càrrega simbòlica d´autenticitat en àudio i vídeo d’un valor incalculable.

El documental, després d’una breu presentació i situació, se centra en el fatídic 15 d’abril del 1945, quan un destacament de soldats nazis s’acabava rendint davant les tropes britàniques (des de feia dies corria la notícia de l’avançament inexorable de les forces aliades, la derrota era imminent, com així va ser). Els nazis els van indicar que més endavant hi havia un hospital de malalts de tifus i els van advertir que es protegissin de la malaltia i que procuressin que els malalts no s’escampessin pel territori, amb el conseqüent perill de provocar una epidèmia a la població justament en alliberar-los. El tifus és una malaltia bacteriana que es transmet a través de la picada d’insectes infectats, com ara polls o puces. I era veritat que hi havia malalts de tifus, però no va ser un hospital allò que es van trobar els soldats, sinó un camp de concentració.

A uns 25 km d’un petit poble anomenat Celle, al nord d’Alemanya, l’exèrcit aliat va descobrir el camp de concentració conegut com a Bergen-Belsen. Quan les tropes britàniques van arribar es van trobar al voltant de deu mil morts repartits entre els barracons i el terreny del voltant, molts apilats, d’altres escampats a terra, segurament on s’havien desplomat, tot envoltat d’una pudor insuportable. En els dies següents, ja alliberats, van morir més de dotze mil cinc-centes persones per malaltia i inanició, una gran part nens, davant la impotència dels metges britànics, desbordats per la magnitud numèrica i per les pèssimes condicions en què s’havien trobat la gran majoria de presoners.

Al documental s’indica, precisament, que la seva primera tasca va ser de triatge, per seleccionar els que tenien més possibilitats de sobreviure. L’arrogància dels soldats alemanys que contemplem i que el narrador recorda canviarà quan els obliguen a enterrar els morts en nou gegantines fosses comunes, en unes imatges desoladores. Es calcula que només en aquest camp van morir més de cinquanta-dos mil presoners, en part per l’amuntegament, les malalties i la manca d’aliments. Impressionants les imatges d’infants sols deambulant o mirant immòbils, o les imatges del personal d’infermeria netejant els esquelètics supervivents. I vergonyós veure la cara dels homes i dones nazis que van permetre una cosa així.

Pocs dies després de l’alliberament, moria per inanició Julia Kallus-Lewin (1901-1945), postrada a terra, davant dels seus dos fills menors, Rudi (1935-2001) i Emmie, que tenia vuit anys en aquell moment. Al més gran, Otto (1932-2018, qui anys més tard canviaria el seu nom per Menájem), de tretze anys, l’havien separat pocs mesos abans, quan va arribar a un altre camp, mentre que al pare dels tres feia un any que l’havien matat al camp de Buchenwald. Julia i els seus dos fills havien arribat l’1 de març a Bergen-Belsen, tots tres en un estat de salut molt precari, després d’un periple infernal. Els dos petits van sobreviure de miracle.

Jacob Kallus (1899-1944) era un emigrant hongarès que va acabar vivint a La Haia (Països Baixos), on es va casar i van tenir els seus tres fills. Els avis materns havien emigrat des de la regió de Transpomerània, en aquell moment de l’Imperi Alemany però que actualment pertany a Polònia. El 10 de maig de 1940, l’exèrcit alemany va atacar els Països Baixos, que fins aleshores es mantenia neutral, i el govern del qual va haver d’exiliar-se. A La Haia hi havia una comunitat de disset mil jueus que primer van ser fustigats, marcats i aïllats i, després, detinguts i enviats a camps de concentració a partir de l’agost del 1942. Només van sobreviure uns cinc mil al final de la guerra, essent un dels índexs de mortalitat dels més alts des d’un punt de vista territorial i de comunitat.

El 10 de novembre de 1942, la policia neerlandesa va detenir la família Kallus i els avis i van ser portats al camp de concentració de Westerbork, als Països Baixos, considerat una estació de trànsit abans d’enviar-los als camps d’extermini. Allà van passar quinze mesos en condicions infrahumanes, amuntegats, mentre esperaven que els arribés el torn de ser deportats, sense saber exactament on, encara que amb un mal pressentiment. El 1942, els seus avis materns van ser assassinats al camp d’Auschwitz. El 5 de febrer de 1944, la mare amb els seus tres fills van ser deportats al camp de concentració de Ravensbrück, on van separar el gran per ser un camp exclusivament per a dones. Ja no el veurien fins després de la guerra, quan es van retrobar els tres germans. Es creu que la sororitat i solidaritat entre les presoneres va permetre que sobrevisqués la petita Emmie, malalta de tifus, que la va tenir postrada al llit molt greu i va aconseguir recuperar-se, malgrat que els malalts eren prioritaris a l’extermini. Només en aquest camp es calcula que van morir més de vint-i-sis mil persones.

El testimoni de l’experiència viscuda per l’Emmie, així com el que va passar just després i al llarg de la seva vida, es recull a la novel·la gràfica Emmie Arbel. El color de los recuerdos (Emmie Arbel. Die Farbe der Erinnerung, 2023), amb guió i dibuix de l’artista alemanya Barbara Yelin, publicada el març del 2025 per l’editorial Garbuix Books amb traducció al castellà de Julia C. Gómez. L’obra va guanyar el 29 de novembre de 2024 el prestigiós Premi Gustav Heinemann de la Pau a la categoria de Llibres Infantils i Juvenils, en la seva 41ª edició. El premi del govern estatal de Renània del Nord-Westfàlia honra els llibres que encoratgen els nens i joves a treballar pels drets humans, les formes no violentes de solució de conflictes, la integració de les minories i la coexistència pacífica. És el premi a la política de pau més important en literatura infantil i juvenil als països de parla alemanya. Yelin ja havia destacat amb la seva novel·la gràfica Irmina (2014), publicada en castellà per Astiberri Ediciones, una història inspirada a través de les cartes i diaris de la seva difunta àvia, en sorprendre’s de la complicitat d’una jove alemanya amb les barbaritats del nacionalsocialisme a finals dels anys trenta, intentant comprendre perquè una part de la societat va decidir mirar cap a una altra banda.

La gènesi de la novel·la gràfica és singular. Va ser creada com a part del projecte de recerca internacional que porta per títol Visual Storytelling i Graphic Art in Genocide & Human Rights Education [Narracions visuals i art gràfic al genocidi i educació en drets humans] (https://visualnarratives.org/), impulsat per la University of Victoria (Canadà), amb dos professors que actuen com a editors: Charlotte Schallié, directora del projecte, i Alexander Korb, de l’Stanley Burton Centre for Holocaust and Genocide Studies de la University of Leicester. L’objectiu del projecte és «promoure l’intercanvi entre supervivents del genocidi i artistes i tractar i analitzar científicament aquest intercanvi». No només compleix una funció pedagògica de divulgació, contextualitzant o aportant dades dels diferents conflictes (no només de l’Holocaust), sinó també terapèutica amb els protagonistes dels records traumàtics, així com de generació d’una memòria que moltes vegades roman inèdita al cap dels protagonistes, tenint en compte que a través del dibuix es poden representar de manera més precisa aquelles vivències.

La novel·la gràfica és especialment adequada quan la memòria es manifesta de forma fragmentada, a costa de les llacunes mentals que puguin tenir els supervivents, cosa que els permet experimentar noves formes d’actuació en contemplar sobre el paper allò que li explicava a l’autor. I les converses entre Barbara Yelin i Emmie Arbel entre el 2019 i el 2023 entre diversos països i nombroses reunions n’és un bon exemple, tal com descriu el còmic, com es va desgranant la memòria d’Emmie molt a poc a poc. I no només amb el que li va passar durant la Segona Guerra Mundial, sinó també el que va esdevenir després, en la seva infantesa, en la seva joventut i en l’època adulta. Com els abusos sexuals que va patir durant un any el 1946 pel pedòfil que va acollir una dotzena d’orfes a casa seva, a Holanda, mentre ella estava convalescent al llit a causa de la tuberculosi que patia. De vegades, els monstres són tan a prop que no els veiem venir. A l’Emmie no li agrada la paraula «supervivent»: «Els pobrets i pobretes que han sobreviscut… No m’agrada quan es compadeixen de mi o pensen que soc feble… No vaig ser feble. Això ho sé. Sé que soc forta». I ara nosaltres també en som testimonis d’aquesta resiliència a través d’aquesta novel·la gràfica.