Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les xarxes socials tenen diversos beneficis per als usuaris. D’una banda, els proporcionen l’ocasió de definir-ne la identitat: política, sexual, cultural, emocional… i fer-la visible. Mitjançant aquesta visibilització aconsegueixen una inscripció digital: es donen a veure i existeixen en aquesta realitat virtual, de la mateixa manera que tots ens inscrivim al patró del nostre poble o ciutat perquè quedi constància de la nostra identitat i de la nostra existència.
D’altra banda, i lligat a això, les xarxes els donen l’oportunitat de pertànyer a una comunitat d’internautes amb qui comparteixen aquesta identitat. Però, a més, la connexió a Internet requereix del cos físic –més enllà de les imatges o la paraula– i això produeix per si mateix una satisfacció.
Per a Sigmund Freud, el cos és un lloc de gaudi pulsional, en el sentit que no només mirem i busquem aquesta inscripció a la comunitat, sinó que el fet mateix de mirar, escoltar o exhibir-nos ja implica –en fer-ho– una satisfacció que té la seu al cos.
Mira que malament ho estic passant
Dins d’aquestes modalitats d’inscripció a les xarxes socials, n’hi ha, des de fa algun temps, una de nova: fer-ho donant testimoni sobre alguna desgràcia que ens ha passat i ens converteix en víctimes. Pot ser una agressió, un accident, una malaltia, un acomiadament, un abús administratiu… D’aquesta manera, esperem que l’infortuni tingui algun tipus de reconeixement simbòlic que ens serveixi com a indemnització i com a distintiu per a la nostra inscripció a la comunitat virtual.
Aquest reconeixement buscat persegueix, en primer lloc, el suport davant d’una situació de pèrdua; suport per compartir el dolor i, en alguns casos, per alleujar-lo materialment (mitjançant donacions). Però, també, l’exposició pública d’aquest dolor, com l’evolució d’un càncer que finalitza amb la mort de l’usuari, va definint la identitat del narrador, modificada després del diagnòstic de la malaltia.
Charlie i Olatz, DEP
És el cas del jove alacantí de vint anys Carlos Sarriá, més conegut com a Charlie, que va morir fa uns dies a causa d’un càncer. Amb 3,2 milions de seguidors a TikTok, va anar narrant dia a dia el curs de la seva malaltia fins al comiat, que va sumar més de 20 milions de reproduccions.
Explicar la seva experiència es va convertir en una missió amb pretensions educatives: “Vaig decidir exposar-me per combatre la desinformació i les faules que hi ha al voltant de la mort”. Va ser una manera creativa de fer front a aquest present traumàtic que tenia un final anunciat.
View this post on Instagram
També la periodista i fotògrafa Olatz Vázquez, diagnosticada de càncer i morta a 27 anys, es va convertir l’any passat en un símbol de la lluita contra la malaltia. Ella va perdre la seva identitat: “He perdut l’Olatz que era”, escrivia en un missatge a Instagram.
En contrapartida, la fotografia li va permetre una interacció amb el càncer que va ser el seu principal suport: “La meva inspiració més gran per fotografiar és la meva vida, i la meva vida ara és aquesta”.
View this post on Instagram
A contracorrent del postureig
Aquestes històries s’han fet virals no només per la seva emotivitat, sinó perquè combaten l’ideal –dominant a les xarxes socials– de mostrar sempre una vida idíl·lica plena de moments brillants. En paraules de la sociòloga Liliana Arroyo, seria una mena de “violència dolça”, un exercici permanent de postureig.
Aquesta pressió per la felicitat eterna ha afectat especialment els influencers que van començar a mostrar vulnerabilitat i ganes de deixar-ho, en un intent d’aportar també fragilitat en aquestes vides perfectes en què no falten esquerdes i moments de dolor.
Exposar la desgràcia és també un efecte reactiu de la pròpia lògica de les xarxes. Quan tot es presenta així, de forma disneyificada, amable, harmònica i sense fissures, de sobte es produeix un efecte d’anonimat inquietant.
La gent es perd en aquesta multitud tan homogènia i necessita alguna cosa més pròpia, més íntima. Vol recuperar dins d’aquest anonimat global la seva singularitat i donar sentit a la seva pròpia vida presencial i virtual. Mostrar el dolor és una manera d’exhibir allò que a cadascú, en un moment determinat, deixa una empremta o el marca: una pèrdua, un trauma, qualsevol esdeveniment.
És com reintegrar a l’anonimat de les xarxes socials –aquest efecte que ens dissol amb tots els seus iguals– una petita diferència pròpia.
A la recerca d’un sentit
Les xarxes i els mons virtuals, inclosos els metaversos que estant venint, ens permeten imaginar tantes perspectives de nosaltres mateixos que finalment ens desorienten amb aquesta multifrènia del jo fragmentat en múltiples avatars, lliscant metonímicament de l’un a l’altre.
Narrar el propi dolor és una manera de saltar d’aquest tobogan i recuperar l’enunciació pròpia, parlar en primera persona, despullar-nos anímicament, com van fer Charlie i Olatz, per donar sentit a les nostres vides, sigui amb l’ajuda de l’art o de l’exemplaritat d’una conducta.
El Diari de l’Educació, 2025