Entrevista

Mireia Orgilés: «Els centres escolars són el lloc idoni perquè els nens i els adolescents rebin formació en gestió emocional»

Mireia Orgilés és catedràtica a la Universitat Miguel Hernández d’Elx i investigadora principal del projecte EMO-CHILD sobre trastorns emocionals en la infància. Es tracta d’un estudi longitudinal que fa més de dos anys que està en marxa i que fa uns dies va ser el protagonista d’una jornada internacional en la qual es van presentar part dels resultats del projecte en un informe que porta per títol Tomando el pulso a la salud mental. Una visión desde los niños, adolescentes, padres y educadores (Prenent el pols a la salut mental. Visió des dels infants, adolescents, pares i educadors.

El text repassa qüestions com la salut mental i emocional de noies i nois d’entre 8 i 16 anys, com la viuen i la pateixen, com són les relacions dins dels centres educatius, l’ús de les tecnologies i les pantalles o les situacions d’assetjament escolar. Sobre aquests temes també es posicionen mares, pares, docents i professionals de la salut mental per dibuixar un mosaic complet. És necessària una actuació més coordinada, amb professionals de la salut mental als centres educatius, i amb molta formació per part de totes les persones implicades.

Volia començar preguntant, si no vaig gaire despistat, el tercer any del projecte? No sé si és un informe final o és el tercer de tres, malgrat la redundància.

És el tercer informe, però el projecte s’acaba a finals d’any, al desembre. Encara ens queda una onada, tornar una altra vegada a dur a terme aquestes avaluacions dels participants una vegada més.

Com ha estat el desenvolupament del projecte? Pots fer-me una pinzellada dels resultats obtinguts fins ara?

Es tracta d’un estudi amb el qual preteníem conèixer com és la salut mental de nens i adolescents, però d’una manera diferent. Sobretot perquè volíem buscar una representació de nens i adolescents de 8 a 16 anys de tot Espanya. Tot i que la diferència més gran és que es tracta d’un estudi longitudinal. Hem sel·leccionat una sèrie de nens i adolescents i els hem anat seguint durant tres avaluacions. Fins ara hem recollit més de 8.000 avaluacions.

El que volem saber és com estan a nivell emocional. A la primera onada, el que vam veure és que el benestar emocional està una mica perjudicat, que hi ha problemes molt freqüents, sobretot simptomatologia depressiva i ansiògena. En aquest tercer informe hem dut a terme un estudi qualitatiu amb grups focals en el que hem preguntat als agents implicats –nens, nenes i adolescents, famílies i professionals de l’educació i la psicologia– a través d’entrevistes, grups focals perquè ens informessin de com era la seva salut mental.

«Els adolescents utilitzen el mòbil com a estratègia de regulació emocional, és a dir, quan se senten una mica malament o quan estan ansiosos accedeixen al mòbil»

I com està la salut mental de noies i nois a Espanya? Sabem que no està bé, que ha anat empitjorant…

Les dades qualitatives ens han donat molta informació, sobretot perquè els adolescents i els nens han aportat no només el que són problemes, sinó també propostes de solució. Ells mateixos veuen que la seva autoestima està molt minvada, que tenen grans problemes d’autoestima i ho relacionen sobretot amb les xarxes socials. Ens diuen que, quan hi entren, veuen que quan tanquen el mòbil es troben pitjor. Quan comparen les seves vides amb les de les persones que segueixen, veuen que la seva vida no està a l’altura de la dels altres i això els fa sentir malament. Ells mateixos ens diuen que requereixen algun tipus d’actuació pel que fa als dispositius digitals.

Això ens ho confirmen també els pares i les mares, que els hem entrevistat i ens diuen el mateix, que veuen els seus fills amb més símptomes de tristesa, de preocupació i amb més ansietat després de mirar el mòbil.

En tots els estudis que hem realitzat hem vist que utilitzen el mòbil com a estratègia de regulació emocional, és a dir, quan se senten una mica malament o quan estan ansiosos accedeixen al mòbil. És una cosa que els relaxa, però que alhora els fa sentir malament.

Veiem que els problemes a nivell psicològic han crescut, sobretot els emocionals, no només degut a la pandèmia, que és un factor més, sinó per una altra sèrie de factors. Un d’ells són les xarxes socials. A això se suma la manca de figures d’autoritat, la manca de referents. Ara mateix han canviat els referents que tenen els nens, que són els que ells troben a les xarxes socials.

També ha canviat molt la manera de relacionar-se. Es relacionen d’una manera molt diferent, en part perquè han après com s’han de desenvolupar a nivell social, moltes vegades, en el mitjà digital, no en el presencial.

«En general, els adolescents tenen certa sensació de solitud»

Llegint el resultat de l’informe, fa la sensació que les famílies estan desbordades, que no disposen de massa temps per estar més presents a les vides dels seus fills.

En general, els adolescents se senten sols, tenen certa sensació de solitud. L’estil educatiu ha canviat molt i la dedicació que podem aportar als fills també ha canviat. Ara mateix els dos pares treballen, cosa que fa difícil situacions com fa anys, quan un progenitor es dedicava a atendre els fills. Això influeix en la solitud, perquè els mòbils ens connecten, però també ens han desconnectat molt entre nosaltres.

També heu recollit, en altres informes, que els diferents membres de la família no parlen entre ells. A l’estudi, què hi diuen les famílies? Com se senten?

Se senten frustrades, desbordades. Ens diuen que veuen malament els seus fills i que no saben què fer. Sobretot, ens demanen formació. És com si el món hagués evolucionat ràpidament i ells no tinguessin eines. I les estratègies de fa 10 o 15 anys ara no serveixen. Aleshores senten frustració: “jo sé que el meu fill està malament i no sé com ajudar-lo” i “jo sé que alguna cosa està passant aquí i no sé bé com he d’abordar aquest problema”.

M’agradaria que m’expliquessis què heu aclarit pel que fa a la manca o a la necessitat de professionals de salut mental, tant en centres educatius com fora d’ells com es parla a l’informe.

És una gran necessitat. Els mateixos adolescents ens diuen que estan disposats a anar al psicòleg, però que saben que això suposa un cost econòmic quan es tracta d’un psicòleg privat, i que els seus pares, potser, no ho poden assumir. Hi ha una predisposició, també per part dels pares, a visitar especialistes. El problema també és que hi ha unes llistes d’espera altes al sistema sanitari.

Per això crec que els centres escolars són el lloc idoni perquè els nens i els adolescents rebin aquesta part de gestió emocional que ara mateix no tenen. Sempre diem que un nen passa molt de temps a l’escola, que als centres es pot fer seguiment, perquè els nens s’hi passen anys. I, sens dubte, la figura del psicòleg educatiu és important, seria una solució gran, a més sense discriminar, perquè el nivell socioeconòmic de les famílies no importa.

Hi ha centres educatius molt grans. Quina seria una ràtio raonable d’estudiants per a psicòleg educatiu?

Depèn del problema, és clar. N’hi ha que requereixen molta dedicació, però, per exemple, actualment tenim tractaments preventius que s’apliquen en grup, adreçats a nens amb factors de risc. Hi ha evidència de la seva eficàcia i els pots aplicar en grups de sis o vuit nens o adolescents. Però, com dic, depèn del problema; per exemple, una depressió requereix un tractament especialitzat.

«No saben ben bé com gestionar les seves emocions, es desborden davant de problemes que potser són problemes de la vida que no tenen una gravetat enorme»

Una ràtio de psicòleg, doncs depèn, podria ser d’un per cada 5.000 o 7.000 habitants. Però des dels centres escolars es poden fer intervencions en grup, ajuntar alguns nens amb una problemàtica semblant.

A això cal afegir intervencions preventives. Veiem és que ha canviat molt la problemàtica dels infants i els adolescents. A les consultes privades fa anys ens trobàvem molts trastorns i diagnòstics greus; actualment trobem majoritàriament problemes de regulació emocional, és a dir, que no saben bé com gestionar les seves emocions, es desborden davant de problemes que potser són problemes de la vida que no tenen una gravetat enorme, però per a ells suposa un gran problema que els desborda.

Quan parlem de salut mental parlem des de regulació emocional fins a trastorns greus. Fins a quin punt aquests problemes de salut mental que els joves denuncien o senten són greus o són qüestions que amb poques eines podrien gestionar?

Ara mateix, no podem fer que tot sigui una patologia, no és així. Hi ha problemes que sí que tenen una gravetat gran, com un trastorn d’ansietat, un trastorn depressiu, un de la conducta alimentària, però hi ha altres tipus de símptomes que requereixen que noies i nois els aprenguin a gestionar.

Ens trobem amb una societat en la qual creiem que tot és una patologia i no ho és; on trobem problemes psicològics on realment no n’hi ha. El malestar en els pacients està, és clar que sí, però ens hem de plantejar que no tot és un problema davant del qual hem de reaccionar com si ens trobéssim davant d’un trastorn.

Ens trobem molts més símptomes que trastorns, i això el que realment requereix és donar eines, formació i maneres als adolescents per tal que puguin gestionar aquests problemes, que són problemes –moltes vegades– de la vida.

«Sabem que un factor protector de problemes de salut mental és tenir amics»

Parles d’actuacions més o menys preventives. Com es podrien dur a terme, a través de les tutories o amb moments específics?

Hi ha d’haver un pla coordinat i no accions puntuals. Moltes vegades no funcionen perquè són com pegats que anem posant. Cal un pla sòlid, un pla coordinat i des d’edats primerenques.

Nosaltres, per exemple, a la Universitat (Miguel Hernández d’Elx), hem desenvolupat programes de prevenció adreçats a nens i nenes de 4 anys. Aprenen d’una manera lúdica a gestionar les seves emocions, a saber què faig quan m’enfado, quan em sento trist i com em puc relacionar de manera competent amb els altres. Sabem que un factor protector de problemes de salut mental és tenir amics, de manera que les habilitats socials són importants. Des de petits ja hem d’intentar fer aquest tipus de plans.

Les intervencions han de ser eficaces i haver demostrat que realment funcionen, perquè si no és veritat que estem dirigint els recursos cap a llocs on no funcionen. El que cal és, sens dubte, un pla sòlid amb intervencions que la ciència hagi dit que són eficaces. I després es poden fer servir, o bé les tutories o les extraescolars. Moments en què els nens que estan més en risc o tenen factors de risc per desenvolupar un problema psicològic, hi puguin acudir.

Per exemple, una hora a la setmana –bé ficant-la dins del currículum escolar o fora– seria molt eficient, perquè tenim programes amb els quals únicament amb vuit sessions sabem que el nen millora i prevé els problemes emocionals.

Una cosa que comenten a l’estudi noies i nois és que les actuacions i protocols que tenen als centres no són eficaces…

El que necessiten és una cosa sòlida on s’involucrin les famílies, que també han de saber com respondre a casa. Per això qualsevol intervenció en certes edats requereix que els pares tinguin certa formació, que també la tinguin els professors. I que ells mateixos la rebin. Tot el que sigui fer un pegat, no serveix de res. Precisament per això, en el projecte que nosaltres estem duent a terme volem elaborar una sèrie d’estratègies o de recomanacions per poder redirigir els recursos econòmics i els recursos personals. És a dir, dir a les administracions públiques on cal invertir i com. Això és molt important. De vegades no estem invertint en el problema en si, es generen protocols per a problemes que, tanmateix, la freqüència és molt petita, i que potser fa anys era un problema important, però ara no ho és.

Aposteu més per programes des de la primera infància i de manera constant durant l’escolarització, oi?

És clar, cal això, intervencions ja des d’infantil. Hi ha una cosa fonamental, evitar problemes de regulació emocional, i això s’aprèn amb educació emocional. Per evitar problemes socials a través de l’entrenament en habilitats socials i l’aprenentatge d’habilitats per a la competència social. Amb això ja estem donant-los una sèrie de recursos per prevenir moltíssims problemes.

A banda, hi haurà nens que desenvolupin un trastorn depressiu, un trastorn emocional, però aquí ja entren en joc professionals dels centres sanitaris, que són els qui ajudaran en aquest problema.

No volia deixar de preguntar sobre el tema de l’assetjament escolar, que també el tracteu a l’informe i és un dels problemes més seriosos que s’enfronten als centres educatius. Què us diuen les noies i els nois…

Ens diuen que, malgrat tot el que s’inverteix contra l’assetjament escolar, continua essent un problema. Ens diuen que hi ha molt assetjament al seu voltant, malgrat que reben campanyes, xerrades, etc., però que l’assetjament continua essent un problema i, sobretot, ho és perquè abans casa era un lloc segur i ara no ho és a causa de les tecnologies. Abans l’assetjament escolar era una cosa que estava limitada a l’escola. Ara no. Ara arribes a casa i tens un missatge al WhatsApp o en xarxes socials que parlen de tu. És una cosa que et persegueix i que no ho hem aconseguit eradicar malgrat tots els esforços. Potser perquè no ens estem centrant en el focus real.

Què podria fer-se?

Cal una certa regulació del sistema digital. Estem donant mòbils als nens a una edat molt primerenca, amb un ús que moltes vegades no està ben supervisat. I aquest és el motiu de moltíssims problemes, inclòs el de l’assetjament escolar. Els adolescents sempre ens demanen una regulació, perquè hi ha nens de 12 anys o de 10 anys que potser no estan preparats per disposar d’aquest ús de xarxes socials, d’Instagram, de TikTok, perquè són molt vulnerables, i aquesta vulnerabilitat fa que tinguin problemes d’assetjament, de conducta alimentària, moltíssims problemes que ells no estan preparats per assumir. Són una presa fàcil. Aleshores cal certa regulació.

«Hem de buscar l’estratègia perquè els pares puguin tenir el tipus d’informació per ajudar els fills»

Això ens remet novament a les famílies, que semblen una mica despenjades a l’hora d’obtenir informació i formació sobre tot això. No sé com les veieu o què us han dit ells i elles de la seva situació.

Ens diuen que necessiten formació, estan angoixats, desbordats, frustrats, no saben què fer. Són problemes que ens diuen que, quan ells vivien a la seva infància, adolescència, no existien, i no saben què fer. El que passa és que moltes vegades, quan organitzes escoles de pares i mares, només vénen els pares més motivats, els que realment ja ho saben tot. Hem de buscar un altre tipus d’estratègies, potser que hi hagi una certa obligació per a rebre aquesta formació, o fer-ho més fàcil d’alguna manera. Hem de buscar l’estratègia perquè els pares puguin tenir aquest tipus d’informació per ajudar els fills.

No sé si vols deixar un últim missatge abans d’acabar...

Sobretot que és hora de reaccionar, i com més aviat millor. Ara sabem que els problemes comencen a la infància; els problemes d’ansietat tenen una edat mitjana d’inici als 6 anys. És una etapa molt rellevant i hem de començar ja a prendre mesures, de manera coordinada sempre; no podem tenir accions puntuals i descoordinades perquè no arribarem enlloc, i també crec en una visió optimista: actualment hi ha professionals que estan molt ben formats i hi hem de recórrer, perquè el benestar dels nens i adolescents sigui, al final, com el que desitgem, però sempre des d’una acció coordinada i primerenca.