Entrevista

Miriam Escacena: “L’aprenentatge és molt més significatiu quan el fas amb objectes reals que amb un llibre”

Miriam Escacena és docent Montessori, una professió a la qual arriba després de la maternitat. Parlem amb ella sobre alguna de les claus d’aquesta metodologia amb més de 100 anys que s’ha d’adaptar als nous temps. Com diu Escacena, “m’hauria encantat saber què hauria pensat Montessori de les pantalles”, una de les preocupacions més importants de famílies i administracions públiques els darrers mesos.

La setmana que ve parlarà d’aquest tema, així com d’altres preocupacions de la pedagogia Montessori al VI Congrés Internacional que ha organitzat.

Volia començar per preguntar-te que és la pedagogia o el mètode Montessori.

D’acord. És difícil de resumir així breument, però diguem que Montessori s’emmarca dins del que coneixem com a pedagogies actives o alternatives, diferents del sistema tradicional en què ens hem educat la majoria de nosaltres i aquí estaria doncs l’enfocament Reggio Emilia, Waldorf, Montessori, les escoles democràtiques, escoles lliures, etc.

Per a mi, Montessori destaca entre totes elles perquè és el mètode de la pedagogia científica. María Montessori no és que s’inventés el mètode sinó que ho va anar desgranant en base a observacions que va fer durant 40 anys a nens i nenes de tot el món. I allò que intuïa Montessori amb les seves observacions avui ho demostra la ciència i, en especial, la neurociència: com aprenen els nens, com funciona el cervell, les necessitats de cada etapa… És una manera d’educar i acompanyar de manera molt respectuosa amb aquesta evolució del nen des que neix fins que es converteix en adult. No hi ha aquestes presses que tenim de vegades en l’educació més tradicional que amb cinc anys ha de saber llegir i escriure i estem sempre comparant-nos.

I parlant de comparacions, quin és el valor diferencial de Montessori davant d’altres enfocaments? N’has nomenat ja alguns, però…

Per a mi, el respecte als processos de desenvolupament i als temps, per què forçar determinats aprenentatges que depenen d’una maduració, com ara el control d’esfínters. Als tres anys nenes i nens han d’entrar a l’escola de gent gran sense bolquer. Però és que és una cosa que depèn del sistema autònom, del sistema nerviós. Per més que tu ho intentis, si no arriba, no arriba. I amb la lectoescriptura igual. Potser a un nen amb cinc anys falta un clic de maduració cognitiva, i el procés d’aprenentatge més bonic de tota l’etapa d’infantil, que és aprendre a llegir, que ens permet ser lliures, pot ser una autèntica tortura, quan potser amb sis anys tot va com la seda.

El valor diferencial és el respecte i tan bon punt es treballa molt l’autonomia dels nens i nenes. Jo he vist nens súper petitons que amb un anyet només arriben a l’escola, es treuen l’abric, el pengen, s’agafen la safata amb la feina, es preparen l’esmorzar. Tota aquesta autonomia fomenta també molta autoestima, no? Perquè als dos anys qualsevol nen t’està dient jo solet, jo solet. Veure que ho aconsegueixen, doncs això al final són connexions neuronals de les bones, no? I com creure en ells mateixos, molta capacitat. Són nens molt autònoms. A mi m’agrada molt.

Quan parlem de Montessori o d’altres sistemes d’ensenyament moltes vegades es pensa en infantil, una mica en primària i ens costa fer aquest trasllat amb nenes i nens ja a partir dels 12 que entren a secundària .

És veritat que sembla que la nostra ment associa pedagogies alternatives amb l’etapa d’infantil, de 0 a 6 anys, que com que no és educació obligatòria, com que tot s’hi val, hi ha més màniga ampla, no passa res, així van com més a jugar i tal, i que després quan arriba ja primària, ve l’important, i després secundària, amb la preparació a la universitat, doncs cal ser més seriosos.

El secret és que els mestres que a la pedagogia Montessori s’anomenen guies, perquè guien el camí del nen, som grans observadors

Però no, res més lluny de la realitat. Aquest mètode cobreix totes les etapes. És veritat que és més conegut a infantil, però a Espanya tenim ja força projectes de primària, a Gran Canària, a Extremadura, a Vigo, que a més és un col·legi avalat per la Junta de Galícia. Aquest col·legi, on fan secundària, el vaig visitar per Setmana Santa; els xavals tenen una assignatura que es diu Professions en què cada trimestre va un professional a parlar-los de com és el seu dia a dia laboral. Res de teoria, sinó com és el dia a dia. És un aprenentatge molt més significatiu quan el fas amb objectes reals que no pas amb un llibre.

Tornant una mica a les etapes inicials, hi ha molta feina manipulativa i que el nen i la nena accedeixin al coneixement a poc a poc, seguint els seus gustos. M’agradaria saber com es maneja això en una escola, aquesta dualitat entre un currículum regulat i que hi accedeixin de manera voluntària, diguem-ne, però acompanyats?

És, gairebé, la base de la pedagogia. Montessori és un mètode molt estructurat, el currículum que té és impressionant. Maria Montessori era biòloga a més de metge, psicòloga, antropòloga, un munt de coses. Només el currículum de botànica i zoologia és una preciositat. Però el secret és que els mestres que a la pedagogia Montessori s’anomenen guies, perquè guien el camí del nen, som grans observadors. Això fa que hi hagi un registre d’observacions, una base documental molt, molt gran.

Ens fixem en els interessos i el desenvolupament cognitiu de cada nen o de cada nena, però anem adaptant i sabem que, al final, ha de complir un currículum i uns objectius pedagògics. La diferència amb el sistema tradicional és que no tots ho fan alhora. No tots amb quatre anys el segon trimestre han de saber les vocals perquè algú ho va pensar un dia al currículum. Arribaran, però cadascun en el seu moment i això implica molta feina d’observació.

Els meus fills van anar a un centre Monstessori a Mèxic i en un mes de col·legi, que la meva filla estava entrant a primària, la guia, la seva professora, ens va fer una reunió i de debò ens va portar un informe com de 15 pàgines de com era la nostra guia a nivell de desenvolupament cognitiu, social, físic… de tot. I jo vaig dir, “aquesta dona coneix més la meva filla en un mes que jo en 7 anys”.

Això em fa preguntar-me per la ràtio de nens per aula. Entenc que aquesta observació requereix que no hi hagi 25 persones en aquesta classe a les quals observar cada dia.

Aquest és el tema més difícil quan intentem portar Montessori a la pública sobretot perquè sí que és veritat que hi sol haver 25 nens igualment a l’aula. María Montessori fins i tot parlava de 40 i bé, com érem a la nostra època. Però és clar, és veritat que amb aquests 25 nens generalment hi ha dos adults, una guia i un assistent. Aleshores, bé, a la majoria de col·les això no és així. Però de debò ja fa molts anys que faig formació al professorat i també als centres de formació de professorat de diferents comunitats, a col·legis i públics que m’encanten, com més difícil millor, els de difícil acompliment m’encanten, i al final s’aconsegueix treure temps per a l’observació perquè quan tu treballes molt l’autonomia i cada nen és capaç d’elaborar i construir el seu propi aprenentatge a través dels materials, no necessita que tu hi siguis. Com més autònoms són ells, més temps traurem nosaltres els mestres per seguir aquesta observació i és molt, molt bonic.

Com és una classe? Què pot esperar algú d’una classe de Montessori? Entenc que és diferent a infantil o a primària, però explica’m una mica si hi ha nens i nenes de diferents edats, si hi ha una estructura més o menys clara, és a dir, diferents racons a l’aula…

Sí, mira, a Montessori generalment no segreguem els nens per any de naixement, sinó que normalment els ajuntem en grups de tres anys consecutius, de 0 a 3, de 3 a 6, 6 a 9, 9 a 12, així. Bé, en 0 a 3 sí que es fa una distinció dels gatejants i els que ja canvien. Doncs imagina’t en segon cicle d’infantil on són de 3 a 6 anys, al final té molts avantatges el que convisquin diferents edats perquè la vida és així. Un nen quan va al parc no li pregunta a qui jugarà, quin any ha nascut o amb els germans o els cosins. I és clar, en un ambient de 3 a 6, els nens de 3 que estan veient que els de 5 o 6 ja llegeixen, això és molt estimulant per a ells perquè aprenen per imitació, veuen que hi ha un codi que cal desxifrar.

La classe es distribueix, no hi ha llibres, són materials didàctics, científics i es distribueixen per àrees d’aprenentatge. Són cinc: vida pràctica, sensorial, matemàtiques, llenguatge i cultura. I els nens van al final passant per tots els mobles que són prestatgeries baixetes a la seva altura, on hi ha els materials i els porten a taula i van treballant i descobrint les propietats, perquè es parla de Montessori com l’autoeducació, són ells els que descobreixen les coses.

És clar, per això et preguntava abans, no? La dificultat o el rol també de la mestra, de la guia, i aquest indret estrany entre aconseguir arribar al currículum i deixar tanta autonomia per a l’aprenentatge.

És que és impressionant perquè només el fet que el nen vegi altres treballar amb altres materials al final també vol fer-ne d’altres i quan un material diguem que cal solucionar-los; és una pedagogia deductiva no inductiva. En allò inductiu li donem tot el coneixement fet puré, en això no és com si cada material fos un petit jeroglífic i cal buscar la solució doncs amb què aprens a sumar, amb què aprens a restar. Aleshores el nen s’enganxa molt amb el material, com que el període de concentració augmenta i el dia que aconsegueix resoldre’l és com que ja s’ha quedat tranquil, no li interessa més aquest material i anirà a un altre. I nosaltres els mestres el que anem fent és aquest registre, no? I fem aquesta tasca de guies perquè si sabem que ha avançat molt bé en matemàtiques però en llenguatge encara no, bé, doncs li mostrem aquests, no? És a dir, hi ha llibertat dins una preselecció de materials que ha fet l’adult i que sap per on ha de passar.

Estava pensant en l’avaluació, l’examen. El sistema educatiu ens ensenya a fer molts exàmens des de ben petitons i entenc que a Montessori això no perd el sentit mitjançant l’observació contínua de la persona guia. Però explica’m una mica com feu aquest treball d’avaluació i si podeu, en etapes com més posteriors, secundària i altres, si es fa algun tipus de treball de preparació per a un examen.

Sí, sí, a infantil no hi ha exàmens, òbviament, però després ja a partir de primària i altres sí que ja n’hi comença a haver, no? El que passa que és com el que dèiem, que hi ha tantíssim treball d’observació que al final coneixes tan bé els teus alumnes que saps perfectament doncs qui ha arribat a multiplicar a dividir si algú té un problema amb l’ortografia o amb les ciències i ho saps ja pel dia a dia i al final sotmetre aquesta avaluació a un dia una hora en concret un examen fatal o està malament i amb el budell, no?, però, bé, d’altra banda com també hi ha la vida real, que és una preocupació dels pares doncs òbviament a secundària hi ha exàmens i hi ha una molt bona preparació per a l’accés a la universitat. De fet, aquí, a Espanya, tenim un centre, el col·legi British Montessori de Múrcia que té batxillerat també.

M’agradaria que m’expliquessis quines són les dificultats que trobeu a l’hora d’accedir als col·legis públics.

Doncs, com et deia abans, la veritat és que jo faig molta formació tant a col·legis privats com a concertats i públics, però és que el que més faig és públics, perquè em diuen de totes les administracions, tant del CETIF aquí de Madrid que és el centre de formació del professorat, com de Castella-la Manxa com cada vegada hi ha més interès i el fet que a més les administracions siguin elles, és un bon senyal i al final no hi ha tanta dificultat.

Es pensa sempre hi ha molts mites que és molt car, que els materials són cars, que cal fer moltes coses i, al final, no és tant així perquè de fet en alguns projectes hem fet una avaluació rigorosa del que gastem cada any els pares entre llibres de text materials fungibles, quan hi ha una cooperativa que has de posar un fons per al que anaven gastant en l’any i altres… En la pedagogia montessori no hi ha llibres i no hi ha aquest tipus de coses. Sí que hi ha una petita inversió inicial en materials, però que duren tota la vida, són de fusta, no tenen llums, ni piles, ni es trenquen, no són electrònics. Al final, va compensant la cosa.

En alguns fins i tot quan se celebren aniversaris, que de vegades va el petit amb una bosseta de llaminadures per a tots els de la classe i tal. Si et poses a pensar en això, encara que sigui un euro, ja són 20 euros o 25. En algun col·le hem proposat, per què no en lloc d’això, aquests diners s’inverteixen en un material i el petit ve amb ell i se’n ve orgullós perquè és una cosa que deixarà a la classe. Amb aquesta ximpleria hem aconseguit dotar un munt d’aules així, a poc a poc. Montessori s’ha fet fins i tot en camps de refugiats. Són més les ganes de fer-ho; de vegades és còmode seguir en el que has fet sempre i et fa por un canvi. Val molt la pena.

Més enllà dels materials, pensava en les dificultats d’anar d’acord amb el currículum de les avaluacions, del que el sistema reglat espera dels nens i nenes en edats molt concretes. Si després un col·legi públic decideix fer aquest camí, quines dificultats es pot trobar, si és que són moltes o són poques, a l’hora que arribi d’un dia a la inspecció i digui, bé, molt bonic allò de Montessori, però és que això no té encaix?

No, no hi ha aquesta mena de dificultats perquè, com dic, de debò, el currículum Montessori és molt extens. Aleshores, simplement fem una triangulació. Jo dirigeixo dos postgraus universitaris en pedagogia Montessori, que ha estat un somni també portar Montessori a la universitat, i hi treballem molt, no? Amb les alumnes, que són totes mestres, fem aquesta triangulació. Què diu la llei? Que ara tenim a nivell nacional la LOMLOE del 2020, què en diu la legislació autonòmica?

I després, com va el currículum de Montessori? I fem una triangulació i al final tu has d’arribar a uns objectius curriculars, però hi ha llibertat de càtedra. Aleshores, com tu arribis, és igual, però realment el nen amb X anys ha de tenir aquestes competències, no? I és que arriba a això i més, de debò. Tinc alumnes que a primària diuen, és que em demanen més, em demanen més del que ve al llibre de text. Dic, és clar, és que com després una vegada que comencen en això, aprenen molt més ràpid, volen seguir. Aleshores, després t’has de buscar més la vida.

Un altre tema que ara està com a molt candent i és força polèmic, que té a veure amb les pantalles. Des de Montessori l’accés a les pantalles no és ni de bon tros una prioritat, és una cosa que teniu força apartada.

La veritat és que això és obrir un meló el tema de les pantalles. Al Congrés jo en parlo en la meva ponència. A mi m’hauria encantat saber què hauria pensat Montessori de les pantalles perquè, és clar, ella va néixer el 1870, va morir el 1952, aleshores era una dona molt revolucionària i sempre estava molt a l’última, aleshores m’hauria encantat conèixer la seva opinió.

Hi hauria d’haver una educació en entorns digitals

El que fem i la meva reflexió sobre això, després de llegir moltíssims estudis de recerca i el que està passant també a altres països i altres, és que és un tema que cal enfocar-ho segons en quina etapa estiguem. En 0-6 anys, que és educació infantil, ja ha dit l’Associació espanyola de pediatria que zero pantalles; abans deien que de 0 a 2, però és que han dit que de 0 a 6 res de pantalles; després, a primària, doncs a poc a poc, i a secundària òbviament més.

A primària, jo penso igual que en tot que tots els nens reben educació vial a les escoles que és una cosa que se’ls dóna jo me’n recordo quan anava a la policia et feia com un circuit que t’aprengués els senyals i tot això no i et quedaven anys per treure’t el carnet. Doncs és que hi hauria d’haver una educació en entorns digitals. D’estar fenomenal, cal tenir competències digitals al món on vivim, però cal conèixer els perills, no? I sobretot a educació secundària, que ja sabem que els nens, em sembla que l’estadística és el 98% als 15 anys ja té un mòbil. Li estem donant una porta al món, però cal dir-los com és aquest món, tu al teu fill no li dónes unes claus del cotxe sense ensenyar-li, oi? Hi ha col·legis que ja estan tenint assignatures d’aquestes de seguretat en entorns digitals com aquesta escolar, però és que no crec que és una cosa que hauria de rebre aquell que s’ho pot pagar, crec que igual que donem a tots educació vial, educació per a la ciutadania, etc., cal donar aquest tipus d’educació perquè la tecnologia al final en si no és bona ni dolenta, és com nosaltres ho fem. Cal aprendre i informar-se de les coses bones i les coses no tan bones.

Com arriba una enginyera a la pedagogia Montessori ia ser la ideadora del Congrés Internacional que va per la sisena edició?

Quan la maternitat arriba a les nostres vides doncs ens reordena una mica les nostres prioritats i ens fa preguntes que potser abans no ens havíem qüestionat. Premis, càstigs i altres, perquè sabem que això no funciona.

Jo vaig començar a investigar, vaig picar una mica de diferents pedagogies perquè no m’agradava el sistema tradicional per als meus fills i quan vaig arribar a Montessori em va enamorar. Aleshores vam tenir oportunitat d’anar-nos-en a viure a Mèxic, que allà hi ha moltíssimes escoles alternatives. Els nostres fills van anar a un col·legi Montessori i volien anar fins i tot el cap de setmana i durant les vacances… Si qualsevol nen el diumenge ja està una mica mosquejat perquè dilluns toca escola! I jo em preguntava com els tractaran allà? Que senten que realment pertanyen i que la seva feina és important. Era impressionant com aprenien. A més, no hi havia deures, feien el que era just i necessari a classe, no cal més. Quan les coses es fan bé, quan realment és un aprenentatge significatiu, és que no cal més. El que és una bogeria és avui dia, que surten de l’escola i després estan escolars i després deures i no tenen temps per jugar, que jugar és un dret.

Tot el que jo vaig veure allà em va transformar tant i quan vaig acabar de formar-me com a guia Montessori, en tornar a Espanya vaig dir, “jo això ho he d’explicar perquè aquí se sàpiga molt més”. Aleshores vam començar el 2019, jo vaig escriure tres o quatre emails a companys de professió, tots van dir que sí.

En aquestes cinc edicions anteriors hem reunit més de 100.000 espectadors a tot el món. El Congrés té una part social molt important, es poden veure les conferències de manera gratuïta i ha estat molt bonic. Hem conegut projectes fins i tot al Japó, a la Xina, als llocs més complicats i amb pressupost zero gairebé, que veus les ganes que té la gent de fer coses i això també és molt motivant. Crec que avui la dels mestres és una de les professions amb més burnout que existeixen, els mestres i els sanitaris. Cremats, amb depressió, amb ansietat, però és clar, és que hi ha hagut tantes reformes legislatives, no? Segons el color del govern, que al final, que si la LOE, la LONCE, la LONLOE i tal, cada X anys cal canviar, moltíssima burocràcia i al final els mestres comencen a perdre la vocació, que és una professió súpervocacional, no?

El congrés també serveix per crear un espai de trobada, conèixer diferents professionals, directors d’escola, investigadors, mestres, educadors que estan treballant d’aquesta manera, conèixer quines són les millors pràctiques en innovació educativa i contagiar-nos d’aquest bon fer i dels resultats que després es veuen i adonar-nos que una altra educació és possible.

No sé si teniu algun enfocament específic aquest any.

El tema de les pantalles és un gran tema aquest any perquè amb el que va treure la Comunitat de Madrid el mes de març, que va ser pionera en això, i ara la Generalitat, que fins i tot han anat més enllà perquè han dit de prohibir els mòbils i els rellotges intel·ligents a secundària, que abans es feien servir en determinats moments, fins i tot per fer feines a classe.

Crec que ha arribat el moment de parar-nos a reflexionar i sí que en tinc unes quantes ponències, fins i tot tinc també el líder del moviment OFF, una plataforma que s’ha fet on són intel·lectuals com Caterine Lecuyer i molts altres neuròlegs, pediatres, demanant a l’administració que es reflexionin. S’ha invertit molt en digitalització en els darrers anys, és veritat que hi ha un cert problema perquè molts fons han vingut d’Europa i ara no es poden treure les pantalles així com així, a infantil. Però bé, sí que es poden traslladar, treure-les d’infantil, allò que deia, cada etapa el que correspon, de 0 a 6 ens han dit que no, doncs no, però això no significa que les demonitzem, les traslladem a altres etapes i ensenyem a com fer-les servir, no?

Tenim cinc eixos temàtics que són Montessori, en si, 100%, parlarem de mates, llenguatge, tot com s’ensenya, ciències, etc. Un altre és desenvolupament de competències, que va molt d’acord amb el que demana la llei, la Lomloe. Adolescència, perquè això, com moltes vegades pensem que a Montessori amb adolescència no hi ha res i sí que n’hi ha molt. Un altre és en neurodiversitat, necessitats especials totes les tan importants ara. I el darrer és projectes transformadors que aquí és on poso exemples de col·legis que he conegut o que ha acompanyat que eren 100% tradicionals i com a poc a poc a força de formar el professorat, l’equip directiu i la resta, han aconseguit transformar els seus projectes educatius amb resultats molt, molt bons i hi ha col·legis públics.

Volia preguntar, perdona’m, i ja és l’última, precisament sobre com l’encaix que feu des de Montessori amb nenes i nens amb necessitats educatives especials.

Com que precisament Montessori està basat en l’observació, al final ens adaptem molt més a les necessitats del nen, perquè és una educació molt individualitzada. No és que el mestre estigui fent una classe magistral i tots asseguts al pupitre sense moure’s a obrir el llibre per la pàgina 37, no? Com que cada nen està treballant de forma autònoma, ens permet tenir més temps per atendre aquell que té unes necessitats diferents. Avui hi ha moltíssims més diagnòstics de trastorn de l’espectre autista, hi ha moltíssima neurodiversitat, per a aquest nen que li costa tant l’aprenentatge que fins ara era normatiu, crec que serà molt més interessant descobrir i treballar amb alguna cosa que pugui tocar, utilitzar tots els seus sentits amb una experiència molt més sensorial que potser obrint un llibre que això no li connecta per a res.