Actualitat

Monges i reines són les úniques dones visibles per a la història oficial

Aquest és un article publicat a eldiario.es

Es diu que la història l’escriuen sempre els vencedors. Un gran nombre de filòsofes, pensadores i historiadores afegirien al final d’aquesta frase dos punts per incloure dues paraules més: els homes. Per què l’imaginari col·lectiu associa gairebé de manera irracional la conquesta de drets, els avenços científics i tècnics, les guerres o les revolucions amb les aportacions masculines? És que les dones no van participar dels períodes més determinants per a la humanitat?

La veritat és que els processos socials i polítics s’han explicat obviant la meitat de la població. Per a la majoria no és fàcil donar una llista de pintores, músiques, filòsofes o inventores destacades. Resulta difícil conèixer a través dels llibres de text i manuals d’estudi què els va passar a elles en els moments històrics analitzats, o en quins d’aquests van participar.

L’obra Emilio, de Rousseau, per exemple, s’estudia com un tractat de referència sobre l’educació sense afegir que a les dones els reserva un capítol en què afirma que estan fetes especialment per complaure l’home. Tampoc s’explica que centenars de dones van ser soldats a la guerra civil nord-americana o que en l’espanyola van ser moltes les guerrilleres que van viure en la clandestinitat i fins i tot que algunes van dirigir columnes de milicians.

Per a María Castejón, historiadora i professora del Campus Relatores, això és fruit “de la societat patriarcal i androcèntrica en què vivim, que pren l’home com a mesura de totes les coses”. La de les dones és una història invisibilitzada que encara roman a l’ombra. De fet, un estudi publicat per la Universitat de València revela que només el 7,5% de les figures que apareixen en els llibres d’ESO són dones, el que d’acord amb la seva autora Ana López-Navajas, “és una greu mancança col·lectiva”.

Henar Gallego, presidenta de l’Associació Espanyola d’Investigació d’Història de les Dones, considera que la història tradicional s’ha interessat només per determinades esferes d’actuació de les comunitats humanes: l’exercici del poder polític, religiós, econòmic i el domini de l’espai públic. Per això, si s’escriu la història des d’aquesta perspectiva “les dones no poden aparèixer perquè el model de gènere les excloïa de l’exercici de poder i la presa de decisions”. No és fins als anys 60 i 70 del segle passat quan sorgeix la necessitat per part d’historiadores feministes de recuperar la memòria històrica de les dones.

Democràcia, però sense elles

Però si una etapa és reveladora en aquest sentit és la Revolució Francesa de 1789, moment fundacional de les democràcies modernes a Occident, en què se signa un nou contracte social i es proclama la igualtat universal. Però, igualtat per a qui? La Revolució va trair a les dones, que van ser excloses de la vida política i social i condemnades a l’eterna minoria d’edat.

La història ha ignorat que van ser expulsades de l’Assemblea Constituent i que es va votar en contra d’educar de manera igualitària nens i nenes o de concedir a les dones drets polítics. Tampoc es recorda que les dones van tenir un paper protagonista en la Marxa sobre Versalles i es van organitzar per redactar els Quaderns de Queixes dirigits al rei Lluís XVI. La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, que es commemora anualment i no incloïa les dones, té la seva rèplica en la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana, però ¿sabria algú el nom de la seva autora, Olympe de Gouges?

Segons la filòsofa Ana de Miguel, és important remarcar dues de les vessants en què la història s’oblida d’elles: d’una banda s’oculta que les dones han estat sotmeses i han patit opressió per part dels homes, i de l’altra, s’obvien les lluites feministes que elles han enarborat al llarg dels segles. “Ignorar les dues coses fa que sembli que no han existit”, comenta. Castejón afegeix que tampoc s’explica el protagonisme i presència que elles han tingut en els moments de desenvolupament de la civilització ni es recuperen figures femenines de rellevància. Sosté que “abans del segle XIX, les que han passat a ser cèlebres, són únicament monges i reines”.

Les dones que sí que ha rescatat la narració oficial estan relacionades amb els “poders establerts com l’Església i la Monarquia”, afirma Sara Sánchez, fotògrafa i investigadora d’història de les dones. Per tant, diu, qualsevol que destaqués sense sotmetre’s a ells o intentés enderrocar-los ha estat obviada i ignorada. Una altra de les explicacions que ofereix Sánchez és que els famosos rols de “geni” i “musa” tampoc han contribuït a la igualtat, ja que han relegat les dones a ocupar un paper passiu, “a ser un objecte bell que només serveix per al delit visual masculí”.

Referents oblidades

Són moltes les dones que han fet aportacions en tots els àmbits d’estudi i creació. Científiques, matemàtiques, filòsofes, pintores, músiques o polítiques que amb les seves obres, descobriments i idees van contribuir al progrés de la Humanitat. Hipatia va ser una alexandrina que va viure entre el segles IV i V i va aconseguir innombrables avenços en el món de la ciència, l’astronomia i les matemàtiques. Els trobadors de l’Edat Mitjana sempre han estat considerats homes, però també hi va haver trobadores. Beatriz de Dia va ser una d’elles. Va escriure poemes contra les regles que regien la vida de les dones de l’època.

Christine de Pisan va ser una important poeta i escriptora i Mary Wollstonecraft, ja al segle XVIII, va escriure la Vindicació dels Drets de les Dones. La francesa Flora Tristán és una de les precursores del socialisme al segle XIX, i a Ada Lovelance se la considera la mare de la informàtica, ja que és la primera persona que descriu un llenguatge de programació. El eixugaparabrises i la calefacció del cotxe, el bot salvavides, la xeringa mèdica o la tecnologia de comunicació sense fils són totes invencions de dones.

La llista és llarga i anomenar-les totes seria impossible. Però, al marge dels noms de dones rellevants oblidats, també es produeix una invisibilització d’elles com a col·lectiu, de les seves activitats i de les seves mobilitzacions per canviar l’ordre social establert. Si hi ha un moviment menyspreat per la història és el feminisme. Les arrels il·lustrades, el sufragisme, el feminisme socialista o el feminisme radical no són continguts habituals que es donen a les aules, més enllà d’unes poques assignatures específiques que s’imparteixen en algunes universitats. Tanmateix, en opinió d’Ana de Miguel, “no hi ha voluntat general per fer-ho, sinó que depèn de l’existència de dones amb poder perquè aquesta temàtica s’incorpori als plans d’estudi”.

D’acord amb Henar Gallego, aquesta és una “història parcial i empobrida”. No obstant això, comprendre-la de forma completa va molt més enllà d’una qüestió de coneixement. Estudiar-la amb perspectiva de gènere ens permet identificar les relacions de poder, que s’han donat de manera desigual entre homes i dones. I és que ser conscients del passat ajuda a identificar el que passa en l’actualitat.

Sobre aquesta idea insisteix De Miguel, que explica que fer una relectura de la història serveix per posar nom als problemes de desigualtat i violència als quals s’enfronten les dones avui en dia. “Que no estiguem representades en els parlaments o als llocs de responsabilitat de les empreses, que segueixi existint la violència de gènere o que la dona segueixi encarregant-se de les cures no respon a un problema de naturalesa: és que venim d’una història d’opressió i submissió, que cal recuperar i conèixer”.