Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els resultats de PISA 2025 s’han fet públics just quan presentem l’Anuari de l’Educació a Catalunya 2026, i ho fan amb una absència notable: per un excés d’exclusions en la mostra, les dades catalanes queden fora de la comparació internacional de l’OCDE i es publiquen a banda, amb l’advertiment que no admeten comparació ni amb altres territoris ni amb cicles anteriors.
Hi haurà qui en conclourà que, sobre Catalunya, no en sabem prou per decidir què cal fer. És exactament al contrari.
Poques coses tenim tan ben documentades com l’estat del nostre sistema educatiu. Les proves catalanes de final d’etapa mostren que el 2025 encara no s’han recuperat els nivells prepandèmics i que l’alumnat situat en el nivell competencial més baix s’ha instal·lat en valors alts: a sisè de primària ha passat, entre 2021 i 2025, del 12,3% al 15,8% en català i del 14,9% al 17,5% en matemàtiques. I vuit de cada deu alumnes amb rendiment baix en matemàtiques a sisè hi continuen quatre anys després. Els indicadors de trajectòria, que havien millorat durant una dècada, s’han aturat: la idoneïtat als 15 anys no es mou del 86%, la graduació en ESO ha caigut del 93% al 87% i l’abandonament prematur s’ha encallat en el 13,5%, que és del 25,3% en el quartil de renda més baix i el 3,8% en el més alt. Aquesta és la primera raó per la qual el buit de PISA no altera la diagnosi.
Quan cau tothom, el problema no és un col·lectiu: és el sistema.
La segona és que allò que PISA 2025 sí que permet llegir apunta en la mateixa direcció: el conjunt de països participants viu un declivi educatiu. Espanya, en particular, retrocedeix en les tres competències i, també en lectura, queda significativament per sota de l’OCDE i de la UE, cosa que no passava el 2022. I el descens no es concentra en una bossa de mals resultats: afecta pràcticament tots els grups socials, amb les pèrdues més grans entre l’alumnat de nivell socioeconòmic més alt. Quan cau tothom, el problema no és un col·lectiu: és el sistema. I les mobilitzacions docents poden ser examinades, precisament, com un indicador més de que no només calen més recursos sinó també una altra manera de fer.
És aquesta coincidència, quan les dades pròpies i les tendències internacionals diuen el mateix, i també el col·lectiu docent, la que ens ha portat a parlar de cronificació: no d’un mal any, sinó d’un equilibri estable de mediocritat i de desigualtats que ja no es corregeixen soles. Un terç de l’alumnat de l’educació bàsica amb necessitats educatives per raons socioeconòmiques, una segregació escolar que amb prou feines s’ha mogut des del Pacte del 2019 i una despesa educativa encallada en el 3,8% del PIB, lluny del 6% que fixa la Llei d’educació. Tenim les condicions adequades per revertir aquesta situació? Si les tenim, reivindiquem-ho.
Els dies 16 i 17 de setembre ho posem en comú a les jornades «Reivindiquem l’educació», amb Linda Darling-Hammond i amb els autors dels capítols de l’Anuari de l’Educació a Catalunya 2026 per debatre les propostes que se’n deriven amb docents, directores de centres, responsables d’administracions, famílies, societat civil…
Si la diagnosi ja no depèn de cap mostra, tampoc no hi ha excusa per ajornar la decisió. La pregunta no és què està passant: és si estem disposats a trencar la inèrcia.
