Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La nova normativa valenciana sobre neutralitat ideològica amenaça d’introduir l’autocensura i limitar el pensament crític a les aules.
L’inici del curs escolar sol estar caracteritzat per acollir els alumnes, organitzar els recursos i garantir les millors condicions possibles per ensenyar i aprendre. Tot i això, la tornada a les aules a la Comunitat Valenciana s’ha vist alterada per una reforma de les funcions de la Inspecció Educativa absolutament innecessària, una modificació que introdueix la supervisió de l’anomenada “neutralitat ideològica” i de qualsevol possible “adoctrinament” en activitats docents, complementàries, materials i projectes curriculars.
La “neutralitat ideològica” arriba a la Inspecció
El 10 d’agost passat es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana la Llei 5/2026, de 31 de juliol, d’acompanyament als pressupostos de 2026. Les anomenades lleis d’acompanyament són normes vinculades tradicionalment als pressupostos i destinades a introduir les modificacions fiscals, administratives, organitzatives o de gestió necessàries per facilitar-ne l’execució. Però el govern de Pérez Llorca, sotmès a VOX, ha aprofitat aquest vehicle legislatiu per introduir reformes substantives que afecten l’educació, els serveis socials, les prestacions públiques o l’habitatge. En el cas que ens ocupa, aquesta norma s’ha fet servir per introduir una sèrie de disposicions de control ideològic a les aules.
L’article 155 de la llei esmentada modifica la normativa de la Inspecció Educativa per encomanar-li, entre altres funcions, vetllar per la “neutralitat ideològica” dels centres. Però la reforma no es queda a la Inspecció: estén aquesta responsabilitat als equips directius, al professorat i als consells escolars en el disseny i desenvolupament d’activitats i continguts, en la selecció de llibres i materials i, fins i tot, en les intervencions de persones o entitats externes.
No contents amb això, introdueix també matisos en el ja apallissat règim de Convivència, incorporant infraccions relacionades amb l’ocultació del rostre i l’obligació de mantenir-lo substancialment descobert durant la jornada acadèmica, una disposició que, sota una pretesa neutralitat, es pot traduir en un clar atac als drets i les llibertats de les joves musulmanes que utilitzen.
No estem, doncs, davant d’una sèrie de disposicions tècniques que facilitin l’execució dels pressupostos, sinó davant d’una modificació d’instrumentalització ideològica que pot afectar què s’ensenya, amb quins materials, quines activitats s’organitzen, qui les supervisa i sota quins conceptes poden ser qüestionades.
I més important que això: estem davant d’una norma que perjudica directament l’alumnat de la Comunitat Valenciana perquè provocarà l’autocensura dels docents, reduirà continguts i escurçarà el ventall d’eines al seu abast per comprendre el món que els envolta i analitzar amb criteris propis la societat de la qual no només en formen part sinó de la qual haurien d’aprendre a ser subjectes actius.
El 12 d’octubre del 1936, al paranimf de la Universitat de Salamanca, en plena Guerra Civil, es va produir l’enfrontament entre Miguel d’Unamuno i el general José Millán-Astray que ha quedat associat per sempre a una de les expressions més infames de la nostra història contemporània: “Mori la intel·ligència!”.
No voldria caure en el discurs guerracivilista que tan aferrissadament ens atribueix la dreta als esquerrans i, a més, conec el debat sobre la literalitat de la frase, però l’objectiu d’aquest personatge era clar: transmetre un rebuig frontal en saber pel sol fet de qüestionar-se el poder imposat/establert. I així és com ha procedit el govern del Molt Honorable President de la Comunitat Valenciana, Pérez Llorca, que ens ha ofert aquest estiu el menyspreu més gros cap al coneixement, la cultura i el pensament crític en forma d’un nou “155”, drets de la mà –mai millor dit, ja que Lakoff en diria autoritarisme del pare estricte (1) a un nou episodi d’involució autoritària.
Què es considera adoctrinament?
Fa massa anys que sento els meus alumnes que la Història “no serveix per a res” i m’hi oposo, perquè sé que és l’inici d’un recorregut que els portarà a una altra reflexió ben diferent, la de “professora, al final resulta que la Història m’ha ajudat a comprendre el món”. Però una docent de socials aprèn, entre altres coses, a desconfiar de les casualitats, a identificar continuïtats ia reconèixer les “rimes” amb èpoques passades. I hi ha paraules que ens haurien d’escamar una estoneta llarga: “adoctrinament ideològic” n’és una.
Les preguntes que m’assalten són tantes i tan diverses que resulta inevitable no autoqüestionar-se: Serà adoctrinament abordar la falta d’humanitat davant la tragèdia de Gaza?, explicar que una dictadura vulnera drets fonamentals, estudiar la repressió franquista o parlar de les fosses comunes que encara existeixen al nostre país?, defensar que hi ha terrorisme mach? drets de les persones migrants?, ensenyar les conseqüències del canvi climàtic?, defensar l’ús i el coneixement del valencià, llengua cooficial de la Comunitat?, analitzar críticament una notícia o desmuntar un discurs d’odi?
I encara més: Podrà un professor explicar que una afirmació pronunciada per un representant polític és falsa quan les evidències demostren que ho és? O se’ns acusarà de partidisme? En definitiva, com es preserva la «neutralitat» quan no n’hi ha? Com es defensa no prendre partit quan és intrínsec a la nostra tasca diària ensenyar als joves a fer-ho i amb valentia?
L’autocensura docent és el veritable risc
Naturalment, la gran majoria de docents no hi renunciarem. No serem neutrals davant d’un atac als drets humans, la injustícia o la mentida, perquè és intrínsec a la nostra tasca diària oferir als nostres alumnes les eines necessàries per desenvolupar la seva capacitat de pensar, qüestionar, contrastar i, finalment, triar per si mateixos.
El govern valencià s’ha saltat a la torera la Constitució Espanyola i la llibertat de càtedra. Què insinuen amb el terme “adoctrinar”? Ni que féssim militància partidista als centres! La veritable propaganda és la del govern valencià, que mitjançant aquestes modificacions reforça una desconfiança cap al professorat de l’escola pública que ja es va encarregar d’alimentar durant la vaga educativa.
Venim, a més, d’un curs en què el professorat valencià ha protagonitzat una mobilització sense precedents. Durant mesos hem reclamat plantilles, reducció de ràtios i burocràcia, recuperació del poder adquisitiu, recursos per a la inclusió, infraestructures dignes, climatització de les aules i, en definitiva, unes condicions que ens permetin fer millor la nostra feina. Hem vist com es retallaven recursos, es paralitzava l’execució d’infraestructures, es debilitava la inclusió educativa, es qüestionava el paper del valencià i es desacreditava un professorat que, mentrestant, continuava sostenint els centres, desenvolupant els seus projectes i classes.
L’educació democràtica necessita pensament crític
I així continuarem. Sigui a través de la història, la filosofia, la literatura, la geografia, la biologia o altres ciències, totes i cadascuna de les matèries ens poden fer parlar d’equitat, de justícia, de drets humans, de les guerres, de la diversitat, de violència, de canvi climàtic. Totes i cadascuna de les branques del saber parteixen del passat per plantejar-se el futur. Això provoca preguntes, debat, qüestionament, essència d’una educació democràtica.
Per a qui ho desconegui, a més d’estar sota el control de la Inspecció, el cos docent ha de respectar els currículums oficials i la legislació educativa, els òrgans col·legiats dels centres i els procediments administratius. Sembla que per al govern valencià aquests mecanismes es queden curts i s’ha proposat disciplinar el professorat a través de la vigilància i l’amenaça del càstig.
Però tractant-nos com a subjectes sospitosos, qui sortirà seriosament perjudicat és l’alumnat. On són les dades que demostren l’existència d’un problema generalitzat d’adoctrinament a les aules valencianes? Quants expedients, resolucions o evidències justifiquen convertir la “neutralitat ideològica” en una prioritat inspectora? En canvi, fins a quin punt és avui necessària una educació de qualitat i amb recursos suficients per atendre totes i tots a les aules? Per què no ens centrem en allò veritablement important?
S’ha creat la legislació abans d’existir el problema, perquè el que busca el govern de la dreta és motivar un context d’autocensura i desconfiança (2), això és radicalment contrari al que s’hauria de respirar als centres educatius: un clima de convivència pacífica, autonomia i llibertat de pensament.
La Inspecció ha de supervisar l’educació, no les idees
Per acabar, la Inspecció Educativa és una peça imprescindible del sistema educatiu, però d’acompanyament. Ha de supervisar, avaluar, garantir la legalitat, protegir els drets de l’alumnat. El que no heu de fer és inspeccionar idees. La manca de definició de “neutralitat ideològica” i “adoctrinament” pot provocar valoracions diferents davant de fets semblants i desviar a la Inspecció de les seves funcions principals.
En resum, atenent les modificacions expressades a la Llei d’Acompanyament, és clar que es tracta d’una maniobra autoritària de l’extrema dreta que ens han colat com a condició per a l’aprovació dels pressupostos valencians. Però tenim clar el concepte de llibertat de què tantes vegades es vol apropiar l’extrema dreta: la llibertat comença quan s’aprèn a pensar per un mateix.
L’estudiant que aprèn a contrastar fonts, que pregunta, que dubta, que coneix la història, que identifica una notícia falsa, que comprèn els seus drets, que argumenta davant de qui pensa diferent i que és capaç de qüestionar fins i tot allò que li explica el professor és exactament el contrari d’una persona adoctrinada. És una persona educada per ser lliure, pensar i decidir per si mateixa; una persona educada també en l’atenció i la cura: aprendre a pensar exigeix aprendre a mirar amb deteniment, suspendre les respostes automàtiques i ser capaços de prestar atenció a la realitat i, especialment, al patiment de l’altre.
Fa un temps vaig escriure sobre Gaza. Em preguntava què ensenyaria a les meves classes d’Història després de contemplar una violència que semblava haver buidat de sentit aquella màxima tantes vegades repetida d’ensenyar el passat per comprendre el present i evitar que els seus errors es repeteixin. En la meva reflexió final sostenia que és inevitable que ens “fereixi” el món, per això mateix cal educar la mirada per aprehendre’l. Així que no, senyors, no sóc neutral. Sóc docent, observo el món amb atenció i ensenyo a mirar el món amb atenció, i amb emoció també, perquè encara queda molt per veure, i per ensenyar. Cap mesura autoritària ens traurà la il·lusió de seguir descobrint el món de la mà del nostre alumnat.
Notes
(1) Lakoff, George (2007). No pensis en un elefant. Llenguatge i debat polític. Barcelona: Editorial Complutense/Península.
(2) George Orwell va entendre molt bé que el poder més eficaç no és necessàriament aquell que prohibeix constantment. El 1984, el Gran Germà aspira a una mica més profund: que la vigilància sigui interioritzada, que l’individu acabi adaptant la seva conducta i fins i tot el seu pensament abans que ningú hagi d’intervenir.
