Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’arribada dels nous resultats de PISA ha coincidit amb la meva lectura de l’obra Sense ànim de lucre: Per què la democràcia necessita les humanitats de Martha C. Nussbaum, un llibre que recomano a qualsevol persona vinculada amb l’educació. Amb PISA d’un costat i l’argument de Nussbaum de l’altre, em plantejo cap a on hem d’orientar el model educatiu. La resposta és complexa i plena de controvèrsies.
D’una banda, Nussbaum reflexiona a partir del model dels Estats Units, però també de l’Índia i d’altres països europeus. La filòsofa evidencia la necessitat de la presència de les humanitats dins de qualsevol sistema educatiu, sigui quina sigui l’etapa, a causa de la diversitat present en l’àmbit social. Així, defensa que “el pensament socràtic és important en qualsevol democràcia, però és especialment important en les societats que necessiten acceptar la presència d’ètnies, castes i religions diferents. La idea que un s’ha de fer responsable del seu propi raonament, i que ha d’intercanviar idees amb altres en un ambient de respecte mutu per la raó, és essencial en la resolució pacífica de les diferències, tant dins d’un país com en un món cada cop més polaritzat pel conflicte ètnic i religiós”. Nussbaum, doncs, reclama un sistema per potenciar les facultats que ens fan humans (la imaginació, la creativitat…) i que ens permeten empatitzar i comprendre els altres. El model que defensa, de fet, encaixa bastant amb la filosofia de l’aprenentatge basat en competències.
Els baixos resultats en matemàtiques i en comprensió lectora han reobert el debat a favor d’un sistema més metòdic
D’altra banda, els resultats de PISA semblen mostrar que aquest aprenentatge per competències no resulta tan eficaç com s’havia previst. Els baixos resultats en matemàtiques i en comprensió lectora han reobert el debat a favor d’un sistema més metòdic i no tan competencial.
Què fem, doncs, amb aquesta situació? Continuem apostant per un aprenentatge competencial que provoca un descens del rendiment acadèmic? O recuperem estratègies anteriors que ens permetin escalar posicions en els exàmens de l’OCDE?
Potser cal reconsiderar quins continguts s’han de comprendre i quins va bé memoritzar
Primer, s’ha de revisar el context actual. És evident que l’arribada d’internet i, sobretot, de la intel·ligència artificial ens ha fet replantejar l’educació. Ara sembla que no calgui ensenyar continguts i que la memòria sigui una habilitat que no s’ha de potenciar entre l’alumnat. No es tracta de promoure un ensenyament només centrat en la memorització, però potser cal reconsiderar quins continguts s’han de comprendre i quins va bé memoritzar. Un exemple clar són les taules de multiplicar. La tendència actual és que l’alumnat no les aprengui sinó que les entengui. Ara bé, les dificultats sorgeixen després per afrontar altres exercicis matemàtics. En aquest cas, podem dir que resulta “útil” memoritzar les taules, ja que faciliten la resolució d’altres tasques. A més, cal entendre que la memòria és una capacitat cognitiva més i que si deixem de potenciar-la altres habilitats es poden veure afectades. Per tant, potser no es tracta de descartar la memorització, sinó de valorar quins conceptes s’han de comprendre i quins són interessants aprendre d’una forma més memorística.
De la mateixa manera, cal revisar el concepte de competència. Competències per a què? Moltes d’elles estan enfocades al món laboral. Per què sinó l’auge i interès per la millora en les TIC? Mentrestant, part de l’alumnat ni domina la llengua vehicular de l’escola. Mentrestant, la comprensió lectora es manté a nivells baixos. Com diu Nussbaum, molts dels sistemes educatius continuen enfocats a generar beneficis econòmics per al país i no a promoure habilitats que enforteixin les democràcies. Llavors, el problema arriba quan l’alumne ha de pensar per ell mateix i no és capaç perquè les habilitats referents al pensament crític no s’han cultivat.
Com diu Nussbaum, molts dels sistemes educatius continuen enfocats a generar beneficis econòmics per al país i no a promoure habilitats que enforteixin les democràcies
A tot plegat s’ha d’afegir-hi un dels problemes més evidents a les aules, la manca de respecte cap al professorat. No es tracta de tornar a l’antiga jerarquia escolar, sinó de recuperar el diàleg que Sòcrates ja defensava en el seu temps i que d’altres pensadors (Rousseau, Dewey, Tagore…) van intentar establir amb els seus models educatius democràtics. Perquè resulta que, ara, el poder i el respecte els ha guanyat la intel·ligència artificial. Pretenem, doncs, que els futurs votants deixin en la IA les seves decisions?
En conseqüència, la resposta de com hem d’enfocar l’educació és molt complexa. Considero que no hem de deixar de banda l’aprenentatge competencial, però sí que s’ha de sotmetre a revisió. Així mateix, hem de qüestionar si ens podem permetre abandonar del tot la memorització. També, reivindico la necessitat de recuperar els continguts i les habilitats vinculades a les humanitats, les quals han perdut prestigi social, especialment a les universitats. No pot ser que tinguem enginyers i científics altament qualificats, però sense pensament reflexiu, perquè és llavors quan l’elit empresarial influeix segons els seus interessos.
Ara bé, és evident que per a l’educació calen recursos humans i econòmics, però sobretot consens polític i social, perquè un sistema educatiu sotmès a canvis de rumb constants ni pot créixer ni pot funcionar.
Deixo així el debat obert a noves propostes i opinions.
