Reportatge

‘No oblidem’, una proposta educativa de Cocentaina que reivindica la memòria històrica local

Diego Fernández Vilaplana i Alejandro Barber Miró són dos professors d’Història i Geografia de l’IES Andreu Sempere d’Alcoi i de l’IES Pare Arques de Cocentaina, respectivament. Tots dos, junt amb l’il·lustrador Román Sánchez, han elaborat el llibret No oblidem. República, guerra i repressió a l’Alcoià i el Comtat. Aquest projecte, creat al voltant del Fòrum per la Memòria Històrica i Democràtica a Cocentaina, i concebut durant l’estiu, reuneix, a banda del llibre, un munt de documents addicionals que inclouen propostes d’activitats, pel·lícules, documentals, novel·les gràfiques.

El projecte va prendre el vol com a conseqüència de la poca profunditat amb la qual s’estudia aquest període de la història. “Vam observar que hi havia prou desconeixement, en part perquè aquests temes es veuen a final d’etapa: al final de primària, en quart de l’ESO quan ja quasi s’acaba el curs, al final de segon de batxillerat… i moltes vegades no dona temps a veure-ho en condicions”, explica Barber. En definitiva, com puntualitza l’autor, “es tracta d’un tema al qual difícilment arribes”. Encara que aquest contingut és temari obligatori, especialment en la segona etapa de batxillerat, en l’examen d’accés a la universitat es pot elegir entre el segle XIX i el segle XX. Per això mateix, Diego afirma que “molts s’ho boten i encara no té el pes que deuria en l’ensenyança”.

Amb un enfocament que va des d’un punt local fins als aspectes generals, els autors han volgut acostar-se a la realitat que van viure els veïns de Cocentaina. El jovent, que escolta als seus pares contar la transició, i als seus avis, explicar la dictadura i vestigis de la postguerra, s’endinsa en un temari llarg i estàtic que es troba en els llibres de text. Per aquest motiu, plantejar-los un contingut obert a l’experiència de visitar llocs històrics, a la reflexió i a identificar elements propers a ells, ajuda a fer que se’ls desperte la curiositat. Des d’anècdotes i fotografies del patrimoni cultural de Muro i Cocentaina, fins a Alcoi, Banyeres…, la història és molt més fàcil de comprendre i d’assimilar.

Presentació i llenguatge, claus per atraure als estudiants

La manera d’explicar aquest contingut ha comportat una feina de recerca. Havien d’esbrinar quin era el llenguatge més atractiu per als joves. En primer lloc es van plantejar fer un còmic, però la complexitat els va dur a pensar en un altre suport. “Vaig trobar que era complex transmetre amb aquest format l’amplada de temes que es volien tractar, i treballàvem amb el temps menjant-nos els talons”, explica l’il·lustrador Román Sánchez. Tanmateix, la idea principal que seguien no va canviar: “Volíem que fora atractiu i que partira de la realitat més propera que tenen, per després anar a la part més genèrica, la més accessible a tot arreu”, comenta Diego. En resum, “posar en valor els vestigis que tenim a la comarca de la República, la Guerra Civil i del franquisme”, apunta l’autor.

El paper de les il·lustracions converteix aquest projecte en atractiu per als joves que estan acostumats a tractar a les escoles amb llibres menys dinàmics. “Intentar apropar-nos a ells des dels mateixos textos als quals accedim nosaltres pot no ser la solució –afirma Diego–, ells tenen uns llenguatges propis, més visuals”. Per això mateix, perseguien la idea de fer-ho didàctic, escriure textos fàcils d’entendre i que no foren massa llargs, i introduir imatges tant dibuixades com documentals. “El punt clau està en trobar l’equilibri entre que no fora massa infantil ni massa dramàtic, estilísticament parlant, i adaptar-ho a allò que ells estan més acostumats”, explica Román. En resum, que les il·lustracions ajuden a que el contingut siga menys àrid i que “no s’apropen amb la por amb què s’apropen a un llibre de text”, comenta Diego.

Arran d’aquest pensament, també van elaborar un vídeo-presentació on s’explica breument els continguts que seran estudiats, acompanyats de dibuixos gràfics elaborats per Román Sánchez. Segons les seues paraules, es tracta d’un “aperitiu”. Això els va cridar molt l’atenció als estudiants de la vessant d’arts que, moltes vegades, com explica Diego, li pregunten per a què els serveix la història. “Si veuen la possibilitat que en un futur es poden dedicar a això, si veuen que tot té aplicació… la resposta se’ls presenta més clara”, comenta Diego.

El funcionament del projecte a prova en una aula de l’institut

La classe de tercer d’ESO ja ha tingut l’oportunitat d’aprendre amb aquest llibret. Alejandro posa una cançó, una de les tantes proposades en el banc de recursos. En aquest cas, sona Justo, de Rozalén, però també podria ser Los olvidados, de Pedro Pastor. La cançó es canta abans de començar el tema i introdueix allò del que es parlarà: la Guerra Civil i el patiment de la població. La música prepara ja les reflexions que es faran al llarg de la lliçó. “Desperta emocions als alumnes i fa que el tema els siga més atractiu”, explica Alejandro. Després, llegeixen el llibret i els xiquets pregunten.

En aquest curs s’ha plantejat desenvolupar aquests moments històrics després de les vacances de Nadal arran del temari d’educació per la pau i l’organització política de societats, on es parla també de democràcia, dictadura, guerres i repressió.

Aquest contingut, seguint l’objectiu amb el qual es va plantejar el projecte, no és estàtic. Alejandro està aprofitant les primeres setmanes d’institut després de les vacances per presentar aquests temes als seus alumnes, i explica que no li vol dedicar més de tres setmanes. “La nostra idea és tindre uns materials que puguen ser utilitzats en qualsevol moment i molt flexibles, sense activitats tancades”, conta Alejandro. D’aquesta manera, els recursos i el llibre es poden adaptar a les necessitats dels alumnes, ja que cada classe és diferent i cada professor sap la realitat que té allà dins. De fet, com explica Diego, “fins i tot hi ha qui ens ha dit que el material es podria treballar també a la primària”.

Més enllà de l’àmbit educatiu: una reivindicació del patrimoni

Una de les activitats que es proposa en les fitxes, que es troba a la pàgina web del projecte, és visitar els túnels on s’amagaven els ciutadans durant la Guerra Civil, un situat en Alcoi i l’altre a Cocentaina. El fet que el contingut siga en línia possibilita que fins i tot es puga escoltar la sirena antiaèria, un recurs que crea curiositat als alumnes i els endinsa completament en l’experiència. Arran d’aquesta visita, els alumnes reflexionen sobre els sentiments que experimentarien aquestes persones, la desesperació quan han de córrer cap als refugis cada vegada que sonava la campana d’avís d’avions o la sensació claustrofòbica i d’aclaparament que s’experimenta una vegada a dins. Treballant amb l’empatia, s’explica un punt clau de la història d’Espanya.

Aquesta activitat permet traslladar-se a altres zones i fer una reflexió semblant. Alejandro Barber va estar mirant els punts per on vigilaven els avions per avisar a les ciutats i que a la gent els donara temps a amagar-se, però va resultar que aquests estaven totalment enderrocats. “Es tracta de valorar també aquest patrimoni, que ho és legalment, però que si ningú ho apunta, queda amagat”, explica Diego, “i està clar que de vegades hi ha associacions memorístiques que ho realcen, però es tracta que l’Administració s’involucre”.

Les institucions educatives transformen les societats i li donen ressò a temes que no en tenien. Un exemple d’això es troba a l’Institut d’Alcoi, que forma part de la xarxa Mai Més, auspiciada per l’amical de Mauthausen. L’IES va aconseguir que es posaren taulells en commemoració als alcoians que van patir i van morir als camps de concentració i d’extermini arran d’una trobada amb diversos centres del País Valencià. “El centre educatiu va més enllà de les parets de la institució i provoca que la memòria estiga en el conjunt de la població”, recorda Diego, i assegura que el temari que han creat “no és sols un material per treballar a classe, també és perquè el material treballat transcendisca”.

Per aquest motiu, s’han plantejat més endavant que els alumnes feren treballs d’investigació. D’aquesta manera, es convida al jovent a investigar històries locals d’aquest període, històries que fins i tot poden descobrir ells. “Fent el treball de recerca per esbrinar els alcoians que havien anat a Mauthausen, els alumnes van rescatar històries que ningú s’havia dignat a buscar”, afirma Fernández.

La possibilitat d’ampliar aquesta feina a tot el territori valencià està ja sobre la taula, i de fet ja s’està parlant amb Conselleria. Creuen que d’aquesta manera, es posarien en valor més coses. “Hi ha moltes històries valencianes interessants d’aquella època, i també molts elements arquitectònics”, diu Alejandro. Aquest acte facilitaria que els valencians, segons expliquen els autors, sentiren la història dels seus avantpassats més propera i pogueren entendre el seu passat, important per al futur. Al cap i a la fi, és aconseguir que aquest període no es quede en l’oblit. “Cap alumne ni alumna hauria d’eixir de l’educació obligatòria sense conèixer la història més propera i més recent, i que finalment determina la nostra realitat”, conclou Diego Fernández.