Actualitat

Philippe Grandjean: “Si no regulem els neurotòxics és que no ens importen els cervells dels nens”

Per què parla d’epidèmia ‘silenciosa’ quan es refereix als efectes neurotòxics?

Perquè no la diagnostiquem i tendim a ignorar-la.

I per què no la diagnostiquem?

Perquè només es diagnostiquen problemes molt definits, com l’autisme o la discapacitat intel·lectual, que són únicament la punta de l’iceberg. Però hi ha altres alteracions més subtils que succeeixen durant el desenvolupament neuronal i que fan que els nens perdin atenció, no vagin tan bé com haurien a l’escola, es distreguin, no recordin coses, siguin més maldestres coordinant moviments… Quan això els passa a milers o milions de nens, es converteix en un problema de salut pública i en una pèrdua terrible per a la humanitat sencera.

Quan succeeixen aquestes alteracions?

Quan el cervell en desenvolupament s’exposa a tòxics. Durant l’edat prenatal i la infància el cervell és molt vulnerable, molt més que l’adult. Si l’exposició al tòxic es produeix molt d’hora, per exemple, en el segon o el tercer trimestre de gestació, el dany pot ser més extens; mentre que si succeeix després del naixement, només es veurà afectada aquella part del cervell que s’estigui desenvolupant en aquell moment.

Quins tòxics són els responsables d’aquesta epidèmia silenciosa?

En la indústria i l’agricultura, i, per tant, en tots els productes que consumim, s’utilitzen milers de productes químics que poden danyar el cervell. El problema és que ningú ha comprovat la seva neurotoxicitat perquè les empreses no estan obligades a fer-ho. En el millor dels casos, quan sí que es revisa el possible efecte d’un producte sobre el cervell, s’utilitzen models animals i es mesura el canvi de pes d’aquest òrgan, però això no té cap sentit. ¡Einstein tenia el cervell més petit que la mitjana!

Llavors, desconeixem quins productes químics de consum habitual són neurotòxics?

Hem revisat la literatura mèdica i podem assegurar que n’hi ha almenys dotze que danyen el desenvolupament del cervell en nens i en edat prenatal; com el mercuri, l’arsènic, el toluè i altres que coneixem bé i que, més o menys, estan sota algun tipus de control. Però hi ha un altre grup de més de 200 productes químics dels que sabem que poden penetrar en el sistema nerviós central d’un humà adult i danyar-lo, i uns altres 1.000 amb efectes neurotòxics comprovats en rates i ratolins. Jo crec que, almenys d’aquests 200, s’hauria revisar la seva neurotoxicitat durant el desenvolupament.

Pot posar un exemple concret d’aquestes alteracions neuronals de les que parla?

Portem anys estudiant als nens de les Illes Fèroe perquè pertanyen a una societat amb una dieta basada en la pesca i, per tant, molt exposada a mercuri. Un dels test que duem a terme en nens de 7 i 14 anys va consistir en fer prémer una tecla de telègraf durant 30 segons. Vam comprovar que els nens que havien estat exposats a una major concentració de mercuri durant el període de gestació aconseguien teclejar menys vegades que els que havien estat menys exposats. Després, mitjançant ressonància magnètica funcional, vam veure quines parts del cervell s’activaven durant el clic. En el cervell dels nens amb baixa exposició tot funcionava de manera correcta: s’activava el còrtex motor esquerre quan teclejaven amb la mà dreta, i a l’inrevés. En canvi, els nens amb una alta exposició al mercuri utilitzaven dos hemisferis per controlar una sola mà

I això què implica?

El retard en el clic és perquè el cervell ha de fer servir els dos hemisferis alhora i aquests s’han de comunicar abans de fer res, de manera que l’execució és deficient. Podries pensar que, com que ja no fem servir el telègraf, no suposa cap problema, però és un indicador que el mercuri causa desorganització en el cervell.

Aquest dany és reversible?

A tots aquests nens els mesurem els nivells de mercuri que tenien en sang en el moment de néixer i avaluem els seus efectes als 7 anys, als 14 i, just ara, hem acabat l’estudi als 22 anys. Els resultats són els mateixos. El cervell no es cura, no és capaç de compensar els efectes nocius que el mercuri ha tingut durant el seu desenvolupament.

Però els estudis en humans no demostren una relació causal, només correlacions, i els treballs en animals no són extrapolables a les persones. Fins i tot així, l’evidència de l’efecte neurotòxic del mercuri i els altres onze productes químics és irrefutable?

Sí, les evidències experimentals, epidemiològiques i, en el cas del mercuri, històriques, són aclaparadores. Pot haver-hi dubtes sobre quin nivell d’exposició és segur per al desenvolupament del cervell, però mentre no ho sapiguem, jo ​​crec que és millor prevenir que curar. Els estats membres de les Nacions Unides van signar la Convenció de Minamata que busca disminuir els nivells de mercuri en l’ambient al llarg de les següents dècades, però això és massa temps. L’única manera de protegir els nens del mercuri és que les dones embarassades escullin bé què menjar.

És a dir, que si estàs embarassada, millor no vagis de comensal a les Illes Fèroe.

Desafortunadament, a Europa en general i Espanya en particular el nivell de mercuri és molt alt, ja que es menja molt peix dels nivells superiors de la cadena alimentària. Hauríem de menjar poca tonyina i peix espasa i moltes més sardines.

Com d’important és el problema de mercuri a Espanya?

Mitjançant tests neuropsicològics hem demostrat que l’exposició al mercuri està associada a una menor atenció, memòria i capacitats visuals, i a partir d’aquestes dades es pot calcular la pèrdua de coeficient intel·lectual. Espanya contribueix gairebé amb el 50% a la pèrdua europea de coeficient intel·lectual associada al mercuri, perquè la vostra exposició és la màxima de la Unió Europea.

Però els nivells de mercuri i la resta de productes neurotòxics no estan regulats?

El mercuri pot estar-ho, però és un tema de dosi. Si et prens un bon filet de tonyina a la setmana tens un problema. Quan dic que hem de protegir els cervells de la següent generació i seguir el principi de precaució, tot el sector industrial es queixa que testar aquests productes implica una gran quantitat de diners. Però la pèrdua de capacitat intel·lectual de la població repercuteix en l’economia de tot un país. L’exposició al mercuri li costa a la societat espanyola gairebé cinc mil milions d’euros a l’any. I estic segur que l’exposició a plom causa com a mínim la mateixa pèrdua, i la de pesticides fins i tot més.

Com calcula aquest valor?

A partir de la disminució dels ingressos de les següents generacions i que, tenint en compte les taxes de descompte, els economistes han traduït en el valor dels diners present. Així que, encara que per al sector privat en efecte seria costós, un desenvolupament segur dels cervells del futur seria una molt bona inversió.

En la seva opinió, quin és el següent producte químic que s’incorporarà en el tretzè lloc de la seva llista?

El perclorat, un contaminant de l’aigua que té diversos orígens, com els fertilitzants o els focs artificials. Un estudi molt recent anglès i italià ha demostrat que quan dones embarassades i amb problemes de tiroides són exposades a perclorats, el nadó pot perdre un nombre molt important de punts de coeficient intel·lectual.

Així que les dones embarassades no han de menjar tonyina, i què més?

El més adequat és consumir menjar orgànic, però fins i tot així és impossible controlar completament l’exposició a pesticides. També recomano minimitzar l’ús de cosmètics, ja que contenen substàncies que potser són absorbides pel cos i puguin arribar al fetus. Però lamento dir que quan hem mesurat els nivells de productes químics en mostres de sang de dones que eren molt curoses amb el seu estil de vida i altres que no es preocupaven massa, hi ha diferències, però no són grans.

Llavors què ens queda?

La decisió d’investigar i regular aquests productes hauria de ser presa a nivell nacional o europeu per agències reguladores la funció de les quals és protegir-nos. D’aquesta manera, podríem continuar usant els productes químics que ens siguin útils, però en condicions segures. Els nens han de desenvolupar les seves millors capacitats i talents per treure-li el màxim partit possible a la vida. Mentre que la nostra societat accepti que no pot revisar la neurotoxicitat dels productes químics o regular el seu ús, estarem demostrant que no ens importen els cervells de la següent generació i, personalment, no crec que ens vagin a perdonar. Almenys no haurien.