Opinió

Pot un mestre ser amic dels seus alumnes? (el cas del mestre X)

La primera vegada que vaig veure aquell mestre jove (d’ara en endavant el mestre X) gestionar l’aula vaig pensar “un altre amic dels nens, un altre monitor de lleure”. No obstant això, el temps al seu costat ens ha donat a tot el claustre una gran lliçó, una lliçó d’humilitat, de tendresa i de professionalitat que he volgut compartir, doncs considero que hi ha molts mestres X en diferents escoles a qui potser no estem parant prou atenció. I què té d’especial aquest mestre?, us preguntareu. Doncs coses ben simples, que, no obstant, ho canvien tot.

La naturalesa i la proximitat amb que aquest mestre tracta als nenes i nenes pot, en una primera instància, fer-nos pensar que no es guanyarà el respecte de l’alumnat, que l’aula serà una disbauxa, que allà tothom farà el que li rota. No és normal veure un mestre agafar als seus alumnes i fer-los una clau de judo, fer-los pessigolles, abraçar-los quan cal, contestar-los amb allò que l’alumnat en diuen un “zasca”, dedicar una classe sencera a xerrar de temes diversos (deixant de banda per una estona el currículum), dirigir-se als alumnes amb sobrenoms i acceptar els que li posen a ell, no vetar cap pregunta, ni cap resposta. Doncs, com bé diu ell, tot això són situacions d’aprenentatge que s’han d’aprofitar.

Quan un entra a la seva aula podria dir que allò és una olla de grills i que allà no s’està treballant: hi ha qui xerra amb el company/a, qui dibuixa en un paper, qui està a la lluna de València… I no, no el veureu castigar ni renyar ningú per això. Ell va fent. Sí, les primeres impressions poden ser enganyoses, doncs resulta que aquest mestre jove, que posa pocs límits a l’aula, que deixa que l’alumnat jugui i es comporti lliurement a l’aula, prepara un material increïble que atrapa a l’alumnat, resulta que finalment acaben tots i totes escoltant-lo perquè és tremendament interessant tot el que diu, resulta que proposa unes activitats súper motivadores que tots i totes volen fer i compartir a l’aula, resulta que crea unes relacions tan estretes i respectuoses amb les diferents particularitats de cadascú, que finalment tothom vol formar-ne i participar-hi també.

Aquest mestre jove, que posa pocs límits a l’aula, que deixa que l’alumnat es comporti lliurement, prepara un material increïble i resulta que finalment tots i totes acaben escoltant-lo i participant en les activitats que proposa

Resulta que pel fet de dir les coses bé, sense enfadar-se ni castigar, a la seva aula desapareixen les etiquetes, veus com aquells/es alumnes que venien ensopits o amb falta d’autoestima s’animen, s’integren en el grup perquè resulta que ell ha sabut veure-hi quelcom més i els acceptat com tal com són i els hi ha fet un lloc. Aquest mestre respecta les diferents personalitats com poques vegades he vist, respecta a qui té ganes d’escoltar i a qui no, els dona les eines per sortir-se’n, oportunitats per repetir avaluacions i exercissis quan no se n’han sortit i així demostrar que ho saben fer. A la seva aula tothom té una segona i tercera oportunitat, tot i que això li suposi feina extra. Resulta que, al cap i a la fi, l’alumnat se l’estima tant que s’entreguen a l’estudi i al treball, se l’estimen tant que a l’hora del pati sempre té un cercle de nens i nenes de diferents cursos que el busquen per xerrar; se l’estimen tant, que a final de curs el director rep correus de les famílies demanant que el proper curs el mestre X segueixi sent el mestre dels seus fills i filles.

Sincerament, mai havia vist un cas semblant a aquest, i sempre he cregut que la meva relació amb l’alumnat era propera. Però aquest mestre jove em va donar una gran lliçó, una lliçó que encara estic aprenent, però que fa que el meu estar a l’aula sigui més relaxat, més comprensiu, i, per tant, més enriquidor i gratificant. Ja no temo ser jo a l’aula, ni fer tonteries, ni explicar com em sento o si m’ha passat alguna cosa. Ja no temo les seves preguntes ni les seves històries, no em cal comportar-me com una profe, parlem de tu a tu i sento la calidesa de tenir-los a prop, de comprendre’ls i de ser compresa, perquè la comunicació és ara més sincera que mai.

Tant de bo hi hagués més mestres qualificats i amics dels seus alumnes, perquè, al cap i a la fi, és justament aquest tracte el que li obre les portes a tots i cadascun dels i les alumnes, el que li permet crear un canal real per on transmetre la seva passió per allò que ensenya, el que fa creure a tots i totes que qui hi ha al davant és un amic que els vol ajudar.