Opinió

Professors. Acusacions, comportaments inadequats, maltractes, abusos

Hi ha una gran sensibilitat social sobre comportaments inadequats dels professors docents. Informacions freqüents sobre tocaments físics i abusos sexuals han generat una desconfiança generalitzada. S’ha oït de tots els nivells però em centro en l’educació de la infància i joventut fins als 18 anys. Els darrers dos anys, ara aquí, ara allà, professors d’educació secundària han estat apartats per denúncies de tocaments o abusos sexuals.

La preocupació és gran i els darrers anys els departaments d’Educació, Treball, Afers Socials i Famílies han anat perfilant protocols d’actuació per a quan es donin o es denunciïn aquests casos. En escoles s’han denunciat comportaments inadequats de professors. La denúncia d’un alumne té crèdit d’entrada per afavorir la protecció del menor. Amb això ja s’inicia el protocol i es pot apartar el professor, s’ha de comunicar al jutjat i és habitual fer-ho a través de la policia, a Catalunya, els Mossos d’Esquadra. En intentar escatir el cas, es pregunta a altres alumnes i si algun confirma ja pressuposa certesa. L’assumpte passa immediatament al tractament judicial general pel dret preferent de protecció dels infants i adolescents. Amb aquest procediment, queden a banda consideracions de psicologia de l’infant i especialment de l’adolescent. El cas deixa de ser educatiu i és exclusivament policial i judicial encara que hi intervinguin experts en psicologia.

Tracto el tema per la meva experiència docent i estudi de la pedagogia, però abans vull il·lustrar-ho amb el film Jagten (The Hunt)/La caza (dir. Thomas Vinterberg, 2012) que ho va tractar molt bé i potser recordem. Una nena de cinc anys, interrogada reiteradament, duu a concloure que el professor ha abusat d’ella. La nena, mancada d’afecte, s’havia sentit acollida pel professor, però frustrada quan li volia fer un bes oral i ell la va aturar. Als cinc anys és innocència, als catorze, no.

La psicologia de la infància i adolescència aporta molt de coneixement

Els casos de comportament inadequat es donen en privat, sense testimonis, i per això es dona tot el valor a la declaració de l’afectat. Això no treu que no s’hagi d’investigar, però es fa policialment. No es pot passar de llarg de la investigació pedagògica així com en els casos d’agressions físiques o sexuals en primer lloc hi ha exploració i valoració mèdica. Certament, la pedagogia no pot fer comprovacions físiques objectives, però la psicologia de la infància i adolescència aporta molt de coneixement. La investigació pedagògica incorpora el coneixement de psicologia contextualitzat en un ambient de relacions que s’ha de conèixer bé. La via de fer interrogatoris per policies, juristes o psicòlegs cercant testimonis inflama la situació. L’infant fins als onze anys mira de respondre a allò que pensa que l’adult vol oir. (Molt ben reflectit a La Caza). Molt abans, William Wyler el 1961 ja va relatar a The Children’s Hour/La calúmnia, la falsa acusació d’una nena contrariada. Recordem l’adolescent que se sent assetjat i inventa el que calgui. (Ja ho va mostrar Truffaut al film Los 400 golpes).

La investigació policial exclou un paper actiu dels professors i, certament, ells prefereixen no intervenir-hi, però són els qui poden aportar observacions de contrast. De fet, són els qui poden prevenir, no sols aplicant protocols estandarditzats sinó essent observadors permanents. Els docents observadors acaben sabent qui va sostreure uns diners, qui va robar unes claus, qui va grafitar una paret, qui va arrancar el logotip d’un cotxe de la professora, qui va destrossar l’hort del grup d’inclusió. Certament, els assumptes de sexualitat són més complexos, doncs estant envoltats d’un pudor tradicional que els adults han suscitat en els menors. Això mateix provoca alteració en les respostes en interrogatoris especials. Nois i noies miren de respondre amb precaució, no quedar-hi implicats i que no els atabalin més. Hi pot haver efecte crida, ocasió de pronunciar-se contra un professor o bé de guanyar-se l’afecte d’un company.  Els professors, habituals observadors, tenen més possibilitats d’activar una conversa espontània o indirecta que aporti millor informació però tanmateix han de tenir coneixement i habilitat.

Els professors, alguns professors, poden actuar amb calma i temps. Propiciar situacions indirectes que donin peu a parlar en grup. Pot ser partint d’una seqüència de pel·lícula, d’uns èxits musicals que s’han vist en pantalla, d’anàlisi d’unes obres d’art plàstic expressives de sexualitat o d’un espot publicitari. Tanmateix, és un aprenentatge de llenguatge verboicònic, avui necessari, i no atès a l’ensenyament bàsic perquè els docents no han estat formats en semiòtica de la comunicació. Amb les intervencions en la dinàmica de grup, el professor detecta senyals que li permeten propiciar converses en petit grup d’interès o d’orientació personal.

Observar l’ambient habitual capacita per detectar ràpidament un canvi, una reacció, una tensió, un estat d’eufòria i especialment un canvi de tarannà en un alumne

L’acció docent es fonamenta en dues bases. Coneixement de la matèria a ensenyar, sens dubte, però abans encara coneixement dels alumnes, de les seves capacitats aptituds i motivacions. Les generals comunes, pròpies de l’edat i les particularitats de l’ambient social on  viuen i de l’ambient habitual d’escola. Observar l’ambient habitual capacita per detectar ràpidament una canvi, una reacció, un tensió, un estat d’eufòria i especialment un canvi de tarannà en un alumne. El canvi de tarannà és evident si hi ha un decés o una tensió familiar, si hi ha un assetjament entre companys, si hi ha una relació sexual, i el professor observador  copsa alguna variant abans de pensar-ho. És educació a través de la professió docent.

És molt més delicat escatir un comportament inadequat d’un col·lega amb un alumne. Solament tenim la comunicació de l’alumne i sentim, o no, solidaritat amb el company. En tot cas es pot contrastar la veracitat de la denúncia de l’alumne amb paral·lel a les seves actituds i comportament habituals, considerar la seva coincidència amb d’altres fets simultanis. Com era i com és la relació amb el professor? Què hi té a veure l’aprenentatge i els resultats d’aprenentatge o qualificacions? Com s’articula la relació entre exigència i comprensió? Hi ha posicionaments extrems de perfeccionisme o permissivitat?… Certament, és molt difícil i delicat, però en cap cas ho té més fàcil la policia i no ho pot fer amb la mateixa discreció.

Necessitem, a tots els centres, alguns professors, alguns directius, que siguin capaços d’acomplir aquesta funció. Cal donar temps i confiança abans de procedir judicialment. Cal esperar que hi hagi professors equànimes i prou perspicaços, amb un clar sentit dels comportaments socials exigibles i de la deontologia professional. Més enllà, podem comptar amb professionals de la supervisió de l’educació, docents amb dilatada experiència i formació especialitzada. Això és el que correspon a la Inspecció d’Educació, òrgan de l’Administració per a la supervisió del sistema educatiu que no ha de limitar-se a un control normatiu  del compliment dels protocols establerts.

Ens hem excedit disposant que al primer indici de comportament inadequat amb relació a la sexualitat s’hagi de comunicar a Fiscalia de menors/Jutjats Guàrdia/MMEE. Hem d’afavorir que actuïn els docents professionals amb ciència, consciència i competència. Han de ser ells qui demanin ajuda o comuniquin conclusivament al jutjat. Immediatament, hem de millorar la formació dels docents, d’alguns docents a cada centre, en aquest cas en psicologia de l’adolescència, dinàmica de grups i mediació educadora en la comunicació de masses que té tanta influència.