Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En Jassim ve d’una ciutat que ell recorda preciosa, un enclavament on “la història et parlava”. Ell era el director del museu arqueològic de la ciutat, un punt de peregrinació pels amants de les runes que ara és l’origen de molts èxodes i fugides. Raqqa (Síria), el “paradís arqueològic”, ara està reduït a enderrocs i, des del 2011 les úniques perforacions que hi ha als camps són les de les bombes. “Ja no hi ha excavacions, ni investigacions ni classes a les universitats. En qualsevol moment es pot morir”, lamenta el professor.
Jassim no va arribar a viure mai la guerra, perquè el 2008 va ser contractat com a agregat cultural a una capital europea fins que va començar el conflicte. “El que passa a Síria va traspassar fronteres i em va afectar a la meva feina a Europa i vaig haver de marxar del país que va ser casa meva durant quatre anys”, recorda. Llavors era 2012 i va triar Suècia com a llar temporal, però “per més que esperava el conflicte no parava i es va tornar inviable tornar a Síria”, explica Jassim, que, de fet, és un nom fictici.
Aquest professor d’arqueologia, com molts altres que arreu del món veuen amenaçada la seva integritat, es va posar en contacte amb el programa Scholars At Risk (SAR) per a poder ser asilat i acollit per una universitat d’un país que pugui garantir la seva seguretat. Finalment va aconseguir una plaça a Göteborg que havia de ser de dos anys, però que encara dura.
Els acadèmics a l’exili: un altaveu contra la repressió
SAR, que el passat dijous va celebrar un acte conjunt a la Universitat Pompeu Fabra, juntament amb l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), es va fundar l’any 2000 a Chicago i, gairebé 20 anys després, ja treballa a 37 països diferents, amb 520 universitats que acullen a les seves aules i equips de recerca professors d’arreu que estan amenaçats. “Treballem amb acadèmics en risc o a presó per a reforçar les xarxes de cooperació en l’educació superior. Intentem posar en contacte mestres amb institucions crítiques amb la situació del país”, explica Sinead O’Gorman, directora europea de SAR.
Així, Scholars at Risk pretén convertir-se en “un aglutinador i una veu global que vehiculi les crítiques de la comunitat acadèmica contra aquests conflictes que amenacen la seguretat dels professors”. Però, com confessa O’Gorman, “la resposta encara no és res en comparació amb el problema. Així, existeixen diverses maneres per a poder acollir un acadèmic en una universitat: l’opció més usada és convidar-los a realitzar beques d’investigació -que també garanteix que puguin continuar treballant en el seu camp-; que es matriculin per a completar estudis o bé que siguin contractats com a personal.
Aquest és el cas del Jassim, que exerceix com a professor a Göteborg d’arqueologia mediterrània i d’Orient Mitjà. “És una iniciativa magnífica que ens dóna la llibertat d’investigar, escriure i ensenyar sense tenir por”, confessa. I és que la feina que realitza Jassim a Suècia és important per Síria encara que s’hi trobi lluny: “a banda de conscienciar els meus alumnes sobre un conflicte del qual no en tenien referències properes, també aporto el meu granet de sorra lluitant contra el tràfic il·legal de relíquies”, narra.
A Síria no només es destrueix el patrimoni històric accidentalment per les bombes sinó que des de l’arribada de DAESH s’està eliminant tot allò pertanyent a la història síria prèvia a l’Islam, ja que es professava el politeisme. Així, el tràfic d’objectes històrics de països de l’Orient Mitjà -com Iraq, Síria o Afganistan- és molt cotitzat a Europa i els Estats Units. “Encara tinc un paper important per a l’arqueologia síria. Sento que ho haig de fer, com a professor, com a ciutadà. Com a humà”.
Turquia, el forat negre dels acadèmics
A principis de 2016, en plena campanya militar, més de mil acadèmics turcs van signar un document anomenat ‘No formarem part d’aquest crim’. 83 d’ells han estat acomiadats i a 380 se’ls ha prohibit accedir a qualsevol feina pública. 146 han estat acusats de difondre propaganda terrorista. Així, el país en el qual hi ha 47.000 persones a presó és el responsable que les sol·licituds d’asil que rep SAR s’hagin doblat en el darrer any.
“Les aplicacions de professors turcs poden venir des del país mateix o des de l’exili. Però moltes vegades ens és molt difícil treure’ls perquè hi ha llistes negres d’acadèmics a les fronteres. Així que ara la prioritat és esbrinar com donar suport a els qui s’hi ha de quedar i com podem treure’ls”, afirma O’Gorman.
Una opció, segons recorda la professora de Dret Internacional de la UPF, Sílvia Morgades, és demanar l’estatus de refugiat polític o protecció subsidiària perquè es pot demostrar que han patit agressions directes per la seva feina. Però reconeix que no és una via molt demandada perquè en general “els acadèmics no tenen la mateixa necessitat de protecció que la resta de refugiats perquè poden ser més autònoms econòmicament. Els és més fàcil trobar una feina legal i ben remunerada que els permeti subsistir”, puntualitza Morgades.
El paper de Catalunya com a acollidora de professors en risc
L’objectiu de la jornada organitzada conjuntament per l’ACUP i SAR era incentivar les universitats catalanes a formar part de la xarxa d’Scholars At Risk, però Catalunya es troba amb el problema d’entrada que “no som capaços de captar els acadèmics en origen i facilitar-los la vinguda, perquè no tenim les competències d’emissió de visats humanitaris. No podem acollir-los com a recercadors ni com a estudiants si abans les ambaixades a l’exterior no han emès el visat”, explica Morgades.
Així, l’única opció de les universitats catalanes -que ja comencen a comptar amb alguns professors exiliats a les aules- és acollir-los quan ja són aquí. “Hem d’esperar que facin un periple migratori divers i siguin aquí a la vora per a identificar-los com a persones que no poden tornar al seu lloc d’origen per tal que entrin en un programa d’ajuda, encara que no tinguin l’estatus de refugiats”, comenta la professora de dret.
Però, com i quan s’ha d’enfocar el retorn del professor exiliat? “Veiem que la majoria d’acadèmics volen tornar per continuar les seves tasques als seus països per totes les vies possibles, encara que això suposi posar-se en risc”, afirma Marit Egner, responsable de la secció a Noruega de SAR. Explica que molts professors han decidit tornar a casa però després han hagut de recórrer al programa d’acollida de nou perquè a indrets com l’Iraq “és freqüent que es donin moments de pau momentània”, comenta Egner. Afirma, doncs, que emfatitzen sempre que, “encara que les opcions que proporcionem siguin d’un any, de vegades el docent ha d’estar-se fora molt més temps. De vegades per sempre”.
Així, el retorn de la persona depèn sempre de la situació i la legislació del país d’acollida, que és la que marca els temps i característiques de l’estança. Però és cert que la majoria de professors, com en Jassim, tenen molt marcada a la ment la idea del retorn. “Tornar a Síria és una obligació. Hem de reconstruir el país, tot i que sé que ara no és el moment”, afirma. De moment, aprecia la feina que està fent a Suècia com una mena d’ajuda als qui continuen vivint el conflicte: “participem des d’una esfera alta, com és l’acadèmica, i fem pressió per solucionar el conflicte, de manera global.
Els meus estudiants comencen a preocupar-se dels conflictes en els que es destrueix el patrimoni cultural. “I no només parlem de Síria, sinó que se sensibilitzen per zones que van des de l’Àfrica a Llatinoamèrica, passant per Orient o els Balcans. Així, els eduquem, no només en la seva disciplina, sinó en la necessitat de cooperació per la pau a escala global”, afirma.
El Diari de l’Educació, 2025