Opinió

Quo vadis educació intercultural?

L’educació intercultural ha passat de moda, vaig llegir l’altre dia. Jo no crec que hagi passat de moda, però el que sí sé és que ha perdut pistonada. Un exemple és que al Pla de Convivència del Ministeri d’Educació les referències a aquest tipus d’educació és pràcticament nul·la. Un altre és que la publicació de llibres que aborden l’educació intercultural també ha davallat en els darrers anys. La situació és diferent en el Pla de Convivència del Departament d’Educació, en el qual sí que es parla d’educació intercultural de forma àmplia. Sigui la que sigui, la situació de l’educació intercultural. Les escoles continuen amb la necessitat de respondre a la multiplicitat de reptes relacionats amb els conflictes dins de la comunitat educativa per motius socioculturals; amb impulsar l’ensenyament per aprendre a conviure amb els altres diferents i a les dificultats que tenen les escoles per abordar els diversos tipus de discriminacions per raons culturals o d’origen que viuen i que sovint es generen fora de l’espai escolar, però que incideixen amb certa freqüència a l’escola, mentre que les vies de diàleg entre els que alguns anomenen els altres diferents i els que es suposen en una situació de superioritat, són escasses, malgrat alguns significatius esforços.

Tot plegat em porta a preguntar-me: com ha evolucionat l’educació intercultural i què caldria reorientar? Aquesta pregunta s’ha de respondre tenint present que a països on la multiculturalitat havia format part de la política d’atenció i formació de la immigració (Paisos Baixos, Regne Unit, entre altres) i que havien obert, tímidament, les portes d’una forma o altra, a elements de l’educació intercultural, han abandonat i/o qüestionen àmpliament les polítiques que tenien en compte la multiculturalitat i han passat a unes polítiques cada cop més de control i d’assimilació. Aquestes polítiques de control es donen en un context de globalització, on les migracions són utilitzades com a arma entre els estats. En aquest context, les migracions irregulars o clandestines continuen a causa del creixement de les desigualtats a nivell internacional, entre altres motius.

La renúncia a la multiculturalitat, i a l’educació intercultural, en països amb un nombre important de minories culturals (migrats, refugiats o autòctons) va acompanyada de l’augment de discursos populistes i xenòfobs que han crescut de forma important i que sembla que s’han normalitzat, com evidencien, per exemple, algunes de les respostes que alguns jutges donen a certes campanyes electorals que incriminen els joves d’origen estranger o l’absència de respostes que dignifiquin i defensin els col·lectius discriminats per motius culturals o d’origen.

Ni les polítiques de la UE ni les polítiques dels estats han afavorit, malgrat el discurs multicultural que en el seu dia es van fer, el reconeixement i l’exercici de molts dels drets de les minories culturals. Tot això, a l’Europa pretesament democràtica i bressol dels drets humans. En aquest context “La violència de les lleis europees contra els immigrants converteixen a les cultures en llocs i mitjans privilegiats de resistència, de reivindicació i de reconstrucció del seu passat, del seu present i del seu futur” (A. Traoré 2008).

L’educació intercultural no és una educació per als diferents. L’alumnat viu i viurà en una societat cada cop més diversa i cal que l’acompanyem en el reconeixement de l’altre, desocultant les realitats que ens oprimeixen

Atès el descrit fins ara, s’observa que les cultures d’origen, d’adaptació o de supervivència, ja sigui de persones nouvingudes o de minories autòctones i també les cultures dominants, prenen un paper cada cop més rellevant en el teixit social i en la construcció identitària. Em preocupa observar i viure les desigualtats que romanen entre els diversos grups culturals.  Per aquest motiu es fa cada cop més important parlar de la diversitat cultural i de drets per a tothom, en els processos i projectes d’inclusió, i de foment de la convivència a través de l’educació.

Cal repensar que el relativisme que ha acompanyat alguns discursos i pràctiques socials i educatives no sempre ha estat el més adient per construir una societat que es reconegui plural i alhora treballi per la llibertat i l’equitat. Necessitem una “cultura del debat”, en les mateixes condicions d’igualtat, que ens faci ser crítics amb l’assimilació que esborra cultures i amb el racisme que les menysprea. També amb el multiculturalisme que condicionat pel relativisme, no ha facilitat ni facilita el diàleg com un acte on retrobar-nos malgrat les nostres diferències (Fraenkel 2016) i on també reconèixer allò que compartim.

Atès l’expressat fins ara, caldria plantejar algunes qüestions que l’educació intercultural hauria de tenir en compte, per fomentar la cultura de debat a la comunitat educativa. Una primera qüestió és emmarcar l’educació intercultural en la situació d’injustícia, exclusió i explotació que viu un alt percentatge de la població i en particular els més exclosos. Aquestes situacions afecten de forma important als processos de formació. Una segona qüestió és abordar la influència del racisme en la nostra construcció de la societat. Cal donar eines socials, polítiques i educatives per superar el determinisme que condiciona els processos d’inclusió de les minories culturals, ja que estan afectades per prejudicis que alimenten la relació entre minoria i pobresa, minoria i analfabetisme… Cal treballar activament per denunciar el racisme institucional i el racisme social. Una tercera qüestió és repensar el discurs vers l’acceptació de la diferència, ja que ha estat en alguns casos ingenu o poc clar. Acceptar que som diferents, diversos, no vol dir acceptar totes les expressions culturals de forma acrítica.

En els discursos i pràctiques interculturals, el respecte a la diversitat cultural no ha de deixar en segon pla el dret a la igualtat, les pràctiques equitatives, la discriminació en les seves diferents formes o la llibertat a què cada persona, sense cap mena de pressió cultural o religiosa, construeixi la seva identitat. Una quarta qüestió és que malgrat els esforços fets per alguns professionals i entitats, han estat escassos el projectes que han recollit, en el seu disseny i implementació, una perspectiva comunitària i de treball en xarxa que afavorís una visió interdisciplinar i participativa, que es dirigís a l’apoderament de les persones implicades i, en particular, dels que són invisibles. Cal crear vincles socials. La pedagogia social comunitària ha de ser present en els projectes d’educació intercultural. Una darrera qüestió que vull destacar, entre altres que caldria abordar, és la necessitat que la diversitat cultural i altres diversitats, es visquin positivament des de la praxi i la interrogació, com a eixos del procés d’ensenyament i aprenentatge que orienta la formació d’infants i adolescents.

L’educació intercultural no és una educació per als diferents. No ha de ser, solament, un aprenentatge per ser tolerant amb la complexitat de les relacions interculturals. L’alumnat viu i viurà en una societat cada cop més diversa i ara els educadors tenim l’oportunitat d’acompanyar-los en uns primers passos cap el reconeixement de l’altre diferent i el suport mutu, desocultant-los, a través de l’educació crítica i reflexiva, les realitats que ens oprimeixen.