Entrevista

Raimon Carreras: “En uns campaments pots viure més experiències que en tot un trimestre a l’escola”

Un estudi de la Fundació Ferrer i Guàrdia revelava que, si remuneréssim a tots els monitors d’arreu del territori que integren la federació Esplais Catalans, ens sortiria a 4,8 milions d’euros anuals. Amb Raimon Carreras, per tant, conversem sobre una tasca literalment impagable: el lleure educatiu. Carreras és des del desembre passat president i cara visible d’aquesta federació, que integra 106 esplais arreu de Catalunya i que va ser pionera a casa nostra pel que fa l’educació en el lleure de caràcter laic i progressista.

Carreras és producte d’esplai -vuit anys de nen i nou de monitor al Movi de Sarrià (Barcelona)- i tot i que l’entrevista comença abordant la trobada Monifesta’t, de més de 600 monitors de la federació a Vila-seca, ràpidament deriva cap a tot allò que envolta el lleure educatiu, l’associacionisme juvenil i l’educació com a eina de transformació social.

Ja fa gairebé un mes del Monifesta’t, quines conclusions n’heu extret?

La valoració és molt positiva. Ha estat un procés participatiu per a tothom qui ha volgut. Internament hem notat un salt endavant a nivell de cohesió i sentiment de pertinença. El lema som monitors d’esplai i res no ens atura està quallant. I de cara enfora ens hem pogut donar visibilitat, tant a Tarragona [on se celebrava la trobada] com en l’àmbit nacional.

Un dels reptes que teniu per endavant és encaixar dins la comunitat educativa?

Clar, però jo ara parlava a nivell d’Esplais Catalans. Si ens referim al lleure educatiu en general, és evident que un dels grans reptes és ser reconeguts com a agent educatiu. Que les famílies donin tanta importància a anar a una reunió de pares a l’escola com a l’esplai o al cau.

Tenen la mateixa importància?

A veure, hi ha el factor temporal, les hores que passa l’infant a cada lloc. Però crec que no ho hem de mesurar per hores, sinó pel nombre d’experiències. I potser en 15 dies de campaments amb l’esplai vius més experiències que en tot un trimestre a l’escola. Estem parlant d’una mesura qualitativa, però evidentment intangible.

Què aporteu a l’educació dels infants com per merèixer aquest reconeixement que demaneu?

Experiències, creixement personal, socialització… Moltíssim. De fet, tot el que es valora cada cop més al món laboral, el treball en equip, la flexibilitat, el tenir diferents habilitats… Tot això s’aprèn a l’esplai. A l’escola també, però a l’esplai segur.

De fet, cada cop més escoles estan adoptant metodologies més vivencials i experimentals, incorporant inclús el joc com a element educatiu. Viviu això també com un reconeixement a la vostra tasca?

Sí que veiem que cada vegada més la pràctica de l’esplai o l’agrupament escolta entra al món escolar. El famós treball per projectes de molts centres fa anys que l’apliquem als esplais sense anomenar-lo així. Però no va acompanyat d’un reconeixement a la tasca de l’associacionisme educatiu o de les entitats.

Sobre el paper del lleure, en una entrevista Jaume Funes ens deia que, en el cas de l’adolescent, és de qui se’l troba. També del monitor.

Quan se’l troba el monitor passa una cosa fantàstical, i és que aquest adopta com a referent una persona que tot just acaba de sortir de l’etapa en què ell es troba. I té mil preguntes per fer-li, a les quals el monitor pot oferir mil respostes, amb els seus dubtes, és clar. És una oportunitat pels adolescents, que es troben en un moment en què família i escola sovint no els encaixen com a referents. I també és una oportunitat pel jove monitor, que pren responsabilitat com a referent, i això li suposa un creixement personal i maduratiu brutal.

Malgrat això sempre és complicat retenir els adolescents a l’esplai, no?

La competència a nivell d’oci és ferotge. A partir dels 13 o 14 anys competim amb la placeta, amb el futbolin i el billar, els bars, les discoteques de menors… Però davant d’això hem de reivindicar-nos com un espai on l’adolescent té oportunitat de ser protagonista i no consumidor del seu oci. Als esplais i agrupaments escoltes pensem que els infants i joves hi han de tenir la seva veu i, en conseqüència, el seu vot i les seves responsabilitats. La competència és salvatge, però qualitativament l’esplai és molt més enriquidor.

Els valors.

A l’esplai som capaços de generar contextos en què els nois i noies poden viure els valors: la solidaritat, el compromís, la laïcitat, el treball en equip… És diferent parlar-ne que ser-ne part activa, que posar-ho a la pràctica. I aquest és l’avantatge de l’esplai, que educa en valors a través d’un aprenentatge vivencial.

Qui els transmeten són els joves, que esdevenen referents, com deies. Que siguin joves pot ser un inconvenient o és la gràcia?

És la gràcia! Perquè als infants sovint ja els tenim prou entre cotons. Que un noi de 17 anys assumeixi la responsabilitat de fer-se càrrec d’un grup d’infants, que pares i mares confïin en ell, que tingui quinze dies per poder crear i prendre decisions -que s’equivocarà, però aprendrà-… tot això és grandiós quant a aprenentatge

L’educació en el lleure ha de fomentar participació dels infants i joves en societat?

Al final el que fem és educar persones compromeses amb el seu entorn més immediat. No pensem en el futur, sinó en que ara, a classe, a l’escola, al barri, en assemblees, els infants tinguin les habilitats i la preocupació de participar-hi. En definitiva, que es preocupin per què passa al seu voltant.

I a nivell d’entitat, s’ha de participar també de l’entorn?

Evidentment. Hem d’aplicar-nos això tan bonic que ensenyem als infants i joves. El model associatiu agrupa persones amb objectius comuns, i el nostre és transformar el nostre entorn immediat a través de l’educació en el lleure. No vincular-se al territori és estar aïllat dins una bombolla. Tots els caus i esplais estan vinculats a grups de cultura popular, coordinadores juvenils, intenten superar barreres amb escoles, centres cívics… Tota aquesta feina reverteix en el teu projecte, en el del barri i en el model social o l’alternativa que estàs creant.

Els estralls derivats de la crisi econòmica fan que moltes famílies no puguin accedir a ofertes d’oci. Sentiu que el lleure educatiu és una garantia per a tothom, en aquest sentit?

Els monitors aquí ho són per convicció, no pel sou. Reivindiquem la part associativa, des del voluntariat i amb vocació de transformació social. No tenim una estructura empresarial i, per tant, a nivell de costos l’esplai és molt accessible. Però res d’això no s’entén si no s’explica el model, que passa pels valors, el treball continuat… Ara és època d’inscripcions a colonies i casals, però nosaltres aquestes inscripcions les fem al setembre! A l’estiu marxem amb els que porten venint durant tot el curs.

Si la dedicació no fos voluntària no tindria raó de ser?

No. És una garantia. Hem de batallar per mantenir el model associatiu i voluntari del lleure, sobretot ara que passem per moments difícils. És complicat dir-li a un jove que no cobri per la feinada que està fent. Fer una tasca altruïsta d’aquest volum quan la universitat et reclama màxima disponibilitat, quan els sous que es paguen són irrisoris… Tot i això, el cert és que Esplais Catalans hem crescut en infants, monitors i centres. Ens fa por que els monitors hagin de decidir entre aportar unes hores en aquest projecte comunitari o treballar per pagar el pis, però de moment això no passa de manera generalitzada.

Fa uns mesos vau impulsar la protesta Localitza’t, per demanar més espais. Quina és la situació?

El problema es de fa una dècada i va en augment, no només a Barcelona. La ubicació dels esplais és inestable i vulnerable, perquè molts contractes i cessions de locals són de paraula, i en qualsevol moment es poden trencar. L’associacionisme fa anys que surt al carrer demanant reconeixement, espais i finançament. És una qüestió de reconeixement. Si ets considerada una entitat necessària per les oportunitats que ofereixes als joves, pel teu paper cohesionador socialment… Aleshores no hauries de tenir problemes per accedir a locals. I clar, quan parlem d’espais no només ens referim als tancats. En el nostre projecte vivencial és tant important el local com la plaça per fer-hi activitats. Cada vegada més veiem com es prohibeix jugar-hi i es prioritzen altres coses.