Opinió

Recuperar la cultura de l’esforç escolar: ‘La letra con sangre entra’

No són capaços de concebre el procés d’ensenyament i aprenentatge com un viatge apassionant de descobriment i de comprensió de la vida i per a la vida, sinó com un exercici disciplinari, d’instrucció gairebé militar per part dels docents, i un viacrucis de sacrifici per part dels estudiants centrat en la cultura de l’esforç i la ideologia del mèrit.

És, en definitiva, la reivindicació nostàlgica del mantra tradicional de la “letra con sangre entra”, revestida de culpabilització dels estudiants que no s’esforcen. Atès que responsabilitza i culpa l’alumnat que fracassa del seu fracàs, perquè no aprofita les oportunitats que se li donen, algú ha de tenir el poder d’obligar-los a esforçar-se. Algú ha de fer-los sagnar per a aconseguir-ho.

Aquesta revolta educativa utilitza la ideologia meritocràtica com una reformulació refinada del seu programa elitista. Com analitzen Michael Sandel (La tiranía del mérito) o César Rendueles (Contra la igualdad de oportunidades), en comptes de justificar sense més les desigualtats, defensen els privilegis de les elits per la seva capacitat d’esforç, pels seus superiors mèrits intel·lectuals, com un premi merescut al seu suposat talent i esforç. El truc està en l’engany que la meritocràcia ofereix possibilitats d’ascens, en teoria, a qualsevol que tingui el talent d’aprofitar-les, encara que es constati que la mobilitat social no ha soscavat mai la influència i el poder de les elits.

La mentida de la igualtat d’oportunitats

És la retòrica de «les oportunitats», resumida en el conegut lema «si treballes intensament podràs ascendir tot el lluny que el teu talent et permeti». Encara que amb la cada vegada major precarització del treball, això del treballar intensament ha acabat sent eclipsat pel talent. El problema és que la meritocràcia es basa en una mentida radical: la presumpció que tots i totes partim d’una línia de sortida igual. Neguen les bretxes socials, econòmiques o de gènere.

L’economista Thomas Piketty demostra en el seu llibre El capital del siglo XXI la falsa relació entre esforç i riquesa, concloent que l’herència és un dels principals factors de reproducció del model econòmic capitalista. És el denominat «govern dels hereus», perquè més de la meitat de la riquesa mundial passa de generació en generació. El 2016, un altre estudi de dos economistes italians va mostrar que les famílies més riques de Florència en el Renaixement continuaven sent les famílies més riques de Florència sis-cents anys després. Un informe de l’OCDE (2018) titulat ¿Un elevador social descompuesto? Cómo promover la movilidad social, confirma que la part inferior de la piràmide social no ascendeix, la bretxa social s’eixampla i els més rics mantenen les seves grans fortunes. El mateix que han vingut demostrant les recerques també en educació.

La meritocràcia és una ideologia per fer tolerable la creixent desigualtat social. És el cavall de Troia utilitzat per les elits econòmiques, socials i polítiques en la seva rebel·lió contra qualsevol forma de repartiment social i garantia de drets que, al seu judici, és la “ideologia dels perdedors”.

Si durant gran part del segle XX els debats sobre l’Estat Social i de Benestar giraven entorn de la solidaritat i el que ens devem els uns als altres com a ciutadania, a partir dels anys vuitanta es van reconfigurar. Ara se centren en la responsabilitat dels desfavorits respecte al seu propi infortuni.

S’està reafirmant la idea que ja existeix igualtat d’oportunitats, per la qual cosa les diferències d’assoliment educatiu han d’atribuir-se tan sols a les capacitats individuals

Argumentant que la comunitat només està obligada a ajudar a aquells que sofreixin infortunis que no siguin culpa seva (distingint així, entre pobres mereixedors d’ajuda i els que no se la mereixen).

Ideologia de l’esforç

En el terreny educatiu s’està produint el mateix fenomen. S’està reafirmant la idea que ja existeix igualtat d’oportunitats, per la qual cosa les diferències d’assoliment educatiu han d’atribuir-se tan sols a les capacitats individuals i a l’esforç; és a dir, com conclou Xavier Besalú, al temps i els colzes que hagin posat per sortir ben posicionats en els exàmens.

Aquesta ideologia meritocràtica no sols reprodueix les pautes de desigualtat social imperants, sinó que opera com una ideologia que, a més de reciclar tals condicions, emmascara els mecanismes de reproducció de les desigualtats socials a l’escola sota el vel de la igualtat d’oportunitats. De fet, les recerques demostren reiteradament que el nivell d’estudis dels progenitors determina notablement el que acaben aconseguint els seus fills i filles: el 45% dels qui tenen famílies en l’esglaó més baix del sistema educatiu es queden en el mateix nivell i no progressen en l’àmbit acadèmic, segons l’Informe de 2021 de l’Alt Comissionat contra la Pobresa Infantil a Espanya. El 49% de l’alumnat que pertany al primer quartil més pobre de l’Estat espanyol ha repetit algun curs en acabar l’ESO, indica aquest informe.

No obstant això, la idea que les persones han de tenir la capacitat d’ascendir «fins on el seu talent i el seu esforç les portin» és tan comuna en tot discurs educatiu que frega el tòpic. A penes si suscita controvèrsia i pràcticament ningú la qüestiona. D’aquesta manera, la responsabilitat es fa recaure en el subjecte com a tal, la qual cosa allibera el sistema educatiu de la seva condició d’instrument que perpetua, amb sistemàtica eficàcia, aquestes pautes. En aquest sentit, la meritocràcia no és només un mecanisme, sinó una ideologia. Obliga a rellegir els problemes socials, com el fracàs escolar, en termes de comportaments individuals, d’oportunitats i esforços personals.

Dispositiu disciplinador

Es construeixen així paraules «talismans» amb força gairebé performativa. El terme esforç es relaciona amb una visió positiva de superació i millora en la vida i en l’educació, oblidant que l’esforç invertit en una activitat que manca de sentit per a qui la realitza (copiar 100 vegades «no em portaré malament») es converteix en una condemna que no serveix per a res i que a més tendeix a ser contraproduent.

Però fins a tal punt ha calat aquesta ideologia que qualsevol proposta pedagògica que no comporti esforç sembla poc seriosa. Aquest enfocament es basa en una forma falsa i deformada d’enfocar i entendre l’esforç. Clar que l’alumnat s’esforça quan comprèn i valora el sentit de l’activitat en la qual està immers, quan li interessa i veu la seva utilitat i sentit. És una cosa innegable. Per això hauríem de centrar la reflexió en el que hauríem de fer les administracions educatives i els docents per a que «valgui la pena esforçar-se».

El mèrit i l’esforç s’han convertit així en un dispositiu disciplinador de cors i ments, un pretext per modelar la frustració i la vergonya dels derrotats, que vesteix de promesa el seu fracàs: algun dia també els tocarà el torn, sense ser conscients no només que aquest dia mai arribarà perquè les cartes estan trucades des del principi, sinó que el que així s’aconsegueix perpetuar i justificar és l’esquema, convertint fins i tot els perdedors en classe aspiracional eterna.

El problema és la meritocràcia

Com descriu Sandel, quan la gent es queixa de la meritocràcia acostuma a fer-ho no perquè hi estigui en contra, sinó perquè creu que s’està portant a la pràctica incorrectament, que el sistema està falsejat per perpetuar els privilegis dels rics i els poderosos. Que és un ideal que està pervertit. Però, es pregunta, ¿i si el veritable problema no és que no es pot assegurar una meritocràcia justa, sinó que l’ideal és defectuós en si mateix, un projecte polític buit que evidencia una concepció empobrida de la ciutadania i la llibertat?

Perquè l’essència de l’ideal meritocràtic no és la igualtat, sinó la mobilitat. No qüestiona la desigualtat. Només insisteix que rics i pobres tinguin la possibilitat, al llarg del temps, d’intercanviar posicions en funció dels seus respectius mèrits. L’ideal meritocràtic no és un remei contra la desigualtat, és més aviat una justificació d’aquesta.

El mèrit i l’esforç s’han convertit així en un dispositiu disciplinador de cors i ments, un pretext per modelar la frustració i la vergonya dels derrotats

Però sobretot la meritocràcia neoliberal posa la necessitat imperiosa d’afanyar-se, rendir i tenir èxit en el centre mateix de la vida moderna, convertint bona part de la societat en aquesta «classe aspiracional» sempre insatisfeta i anhelosa, en constant competició i cerca de majors rendiments, assoliments i èxits.

Incapaços de constatar la valuosa contribució al bé comú de qui neteja en un hospital, qui reparteix el pa, la infermera que cuida de la salut o l’electricista que manté la instal·lació, fins que arriba una crisi com la de la covid19. La pandèmia de 2020 va conduir a reflexionar, encara que fora d’una manera fugaç, en la paradoxa de les tasques que contribueixen al bé comú (infermera) i les que són valorades i remunerades pel mercat (broker). El problema és que això últim, el que està remunerat pel mercat, és el que acaba definint el mèrit i l’autoestima de les persones.

Aquest enfocament, en comptes d’arreglar les condicions que provoquen la desigualtat, forja una política meritocràtica que consisteix a escapar i escalar, mantenint el sistema injust, però buscant estar col·locats en la part de dalt.