Era un dissabte de novembre i en un descans d’una jornada de formació vaig estar parlant amb una mestra sobre el moment que estaven vivint l’educació, l’escola i els instituts de Catalunya, sobre les moltes coses que s’estaven fent i sobre les dificultats i els dubtes que sorgien. Era una conversa distesa, perquè l’entusiasme sobre qui ho estava fent podia més que les dificultats que tenien per fer-ho.
Aquests tipus de conversa són habituals en aquesta mena de jornades, en les quals es participa pel plaer de donar i rebre, sense esperar cap altre tipus de compensació. És on acostumes a trobar grans mestres i professors que gaudeixen de la seva feina.
La mestra amb qui parlava es va posar molt seriosa de cop i volta i em va dir: “Jo ho arreglaria de seguida: oferiria passar de les trenta-set hores i mitja que ara s’han de treballar a trenta-cinc hores a la setmana per a tothom, però fetes a l’escola o a l’institut”. Totes dues vàrem riure, un riure de complicitat, perquè era tan fàcil…! Però seria impossible.
Una proposta de més que es convertirà en menys
Ara que, tant pel que diuen els pressupostos de la Generalitat com pel possible acord entre el Departament d’Ensenyament i els sindicats, sembla que el curs que ve es podrà recuperar en part la falta de mestres i professors –una escassa però bona notícia–, m’ha tornat al cap la conversa de novembre, perquè segons el que apareix als mitjans d’informació l’augment de mestres s’acompanya d’una proposta denigrant: es podrà «alliberar» mestres i professors del treball amb els infants.
En definitiva, és una proposta de més que es convertirà en menys. Perquè el que fa és reduir les possibilitats de millora de l’organització dels grups, de poder organitzar de tant en tant, tímidament, grups més petits, de poder experimentar com és de diferent treballar junts dos mestres, encara que sigui poc. Una veritable llàstima, que només agradarà a aquells a qui no agrada la feina d’educar.
Tornant al novembre, si a l’augment de mestres i professors s’hi suma el compromís, la voluntat o l’obligatorietat d’«alliberar-se» del treball a casa, el resultat seria d’una gran potencialitat. Fer de mestre amb els infants i joves és el més important, però també ho és fer escola o institut amb els companys i les famílies, i per a això calen hores per estar junts. Aquesta és la meva proposta.
Qui gosa fer-ho?
